“No tornarà infecunda”, era la declaració divina proclamada pel profeta Isaïes sobre la capacitat generadora de la paraula de Déu. L’evocació de la pluja i la neu que cauen sobre la terra són una imatge ben eloqüent dels efectes benèfics de la veu divina sobre els humans.
Per això el salm responsorial ens convidava a repetir “La llavor caigué en bona terra i donà fruit”; una frase del món agrícola que serveix de metàfora per a expressar l’acollida humana de la paraula de Déu. Els creients i les comunitats cristianes hem de ser aquesta bona terra que acull la paraula divina i que dona fruits. La frase també remet de manera intencionada a la paràbola del sembrador que Jesús proclamava en l’evangeli.
L’evangeli de Mateu es prodiga en recollir paràboles de Jesús que expressen el seu estil de predicar, realitzat de manera popular i entenedora. Però les paràboles també li permeten aprofundir el seu sentit quan es troba només amb els seus deixebles. Interrogat pel seu estil de predicar amb paràboles, Jesús es justifica dient-los: “Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells no”. Dient això Jesús no fa cap sectarisme, sinó que reconeix la resistència que sempre acompanyarà la predicació de la paraula divina i subratlla la necessitat de compartir-la posteriorment en petit grup, tal i com fem cada diumenge en les esglésies. Però malgrat la resistència inicial, Jesús proclama que la paraula divina sempre dona fruit enmig de diferents graus d’acollida: a voltes fugaç, a voltes només benintencionada, a voltes finalment ofegada, i a voltes fructificant amb diferents intensitats: cent, seixanta o trenta. El missatge de Jesús és ben encoratjador i positiu, acomplint els oracles d’Isaïes: que la paraula divina no esdevé mai infecunda, malgrat la poca fecunditat que a primera vista puguem percebre.
Per rematar, sant Pau escriu als cristians de Roma amb aquest missatge també engrescador de lidiar les dificultats amb perspectiva, no terrenal sinó celestial: “els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres”. L’apòstol fa molt més que posar-nos la pastanaga agafada amb una canya per fer-nos avançar com faríem amb un ase. Sant Pau toca de peus a terra, constatant les dificultats de viure plenament la nostra condició de fills de Déu, però també confiant en la redempció que finalment assolirem: “Nosaltres gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada