“Ho disposa tot en bé dels qui l’estimen” (Diumenge 17)

“Et faré tan prudent i sagaç que ni abans de tu ni després, ningú no se't podrà comparar”. Iahvè dona aquesta resposta al rei Salomó després d’escoltar la seva petició, centrada no en privilegis personals, sinó en capacitats per governar el poble de manera justa. De fet, el rei Salomó passarà a la història precisament pels seus dots de govern. L’escena més emblemàtica és quan dues dones litiguen davant del rei sobre l’intercanvi d’un fill mort, un afer que Salomó solucionarà demanant que parteixin l’infant amb una espasa i el reparteixin a fi de descobrir la mare veritable. Les capacitats de Salomó esdevenen un do que Déu li atorga com a resposta al seu desig de regnar, no seguint el seu caprici, sinó els designis divins. De fet, Déu dignifica i qualifica a qui es mostra receptiu i disposat, com el salmista quan deia: “Jo aprecio els vostres manaments més que l’or i més que tot”.

Semblantment ho afirmava sant Pau escrivint als cristians de Roma quan deia: “Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen”. Estimar Déu té conseqüències ben palpables: primer donant sentit i orientació a la vida i a les accions quotidianes; segon adquirint un pòsit d’experiència creient que esdevé un far enmig de la foscor, un matalàs que amoroseix les ensopegades i les caigudes. L’apòstol indicava que Déu també ens crida a ser imatges vives del seu Fill, una gran responsabilitat que va acompanyada de grans dons per portar-la a terme. De fet, tot batejat és una imatge viva de Jesucrist, amb la responsabilitat de fer-la lluir tot el possible amb els dons de l’Esperit que se’ns han concedit.

A l’evangeli d’avui, Jesús continua explicant paràboles, com diumenge passat, per parlar del Regne de Déu. Primer el compara amb un tresor amagat que s’ha descobert, i amb perles fines que hom busca i troba. La reacció en aquestes dues situacions és radical: jugar al tot o res, optar decididament per la troballa abandonant tot el que puguem posseir, material i immaterial. També parla del Regne de Déu com unes xarxes, que ho recullen tot i que després es selecciona el que és bo i el que és dolent. Per últim, al·ludeix al Regne de Déu com un cofre que barreja joies modernes i antigues, on totes llueixen. Aquestes escenes sobre el Regne de Déu es concreten amb Jesús de Natzaret, per qui cal optar decididament com amb el tresor o les perles fines; qui posa en evidència el que és bo i dolent com en unes xarxes que tot ho apleguen; i que seguir-lo fa brillar el cofre del nostre passat i del nostre present, però sobretot farà brillar el nostre futur.