diumenge, 6 d’octubre de 2019

L'era secular (Diumenge 27)


"Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s'aixequen discòrdies". Són paraules del profeta Hababuc, extretes de la primera lectura. Però sapiguem que el leccionari litúrgic, per fer la lectura més àgil i per donar-li un to més positiu, suprimí en el seu moment els versets que segueixen i que diuen: "Les lleis no són respectades i la justícia no surt vencedora. El culpable fa condemnar l'innocent: les sentències es falsegen" (Hab 1,4). Els profetes bíblics eren un fibló que es clavava críticament a la societat del seu temps, i les seves denúncies continuen malauradament vigents, com succeeix en aquest cas. El profeta Habacuc ens ho posa massa fàcil per associar aquestes descripcions amb l'ambient que estem vivint a casa nostra. Per això, prenem una certa distància, que no vol dir allunyament, i ens preguntem reflexivament com és possible que l'home i la dona moderns, tan capaços de tantes coses, tan clars amb els seus plantejaments, tan lúcids amb les seves propostes, permeten que continuïn les baralles, les discòrdies, la injustícia i la llei del més fort? Quines són les seves prioritats? 

Però si fem un pas més i ens preguntem qui són i què pensen l'home i la dona moderns, respondrem que són una construcció col·lectiva, són un patró de l'ésser humà contemporani que ostenta grans conviccions i mostra grandíssimes possibilitats, però amb el comú denominador de prescindir de Déu en tot: perquè tot comença i tot acaba en l'acció humana. És més, l'home i la dona moderns proposen amb convicció de despullar l'ésser humà de qualsevol vestit religiós perquè desdibuixa la seva genuïnitat. Ho llegíem aquest estiu d'un pensador canadenc catòlic, Charles Taylor, i ho explica en l'obra L'Era Secular. L'autor ho descriu amb precisió posant-li nom: "teoria de la sostracció", i que ell qüestiona obertament. Però un es queda glaçat al comprovar la raó del que diu: veient la l'actitud refractària de l'escola, la universitat, els mitjans de comunicació..., que "sostreuen" el fet religiós del seu àmbit, com si fos un virus maligne. "No es pot fer res contra això", manifestava un destacat filòsof catòlic català fa pocs dies al ser preguntat sobre aquest tema. 

Com a creients, i com a homes i dones moderns que també som, no podem combregar amb rodes de molí davant aquest denominador comú, tan convençut que Déu i la religió són un destorb a la condició humana. Per això ens són ben útils les paraules de sant Pau a Timoteu, escrites des de la presó: "L'Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d'amor i de seny". També deia: "Tot el que hagis de sofrir juntament amb l'obra de l'Evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona". Per últim, l'apòstol proclamava: "El tresor que t'ha estat confiat és valuós. Guarda'l amb la força de l'Esperit Sant que viu en nosaltres".  

Són temps de resistència, però no només social i política. També religiosa. Ens quedem palplantats davant la descripció tan lúcida, tan clara i alhora tan crua de la desconsideració religiosa de l'home i la dona moderns que descriu el pensador catòlic Charles Taylor. Per això ens arrapem al que els apòstols demanen a Jesús en l'evangeli: "Augmenteu-nos la fe!"