Déu va per feina (Mare de Déu de la Mercè 2019)

En la primera lectura, el profeta Jeremies exhorta els seus contemporanis a l'esperança: el missatge s'adreçava als qui estaven obligadament exiliats a Babilònia, als qui havien escapat a altres llocs, als qui romanien a Jerusalem i a Judea sota el jou dels babilonis. Els profeta els anuncia amb determinació que Iahvè alliberà el seu poble i traurà del seu damunt el jou que els oprimeix. Tot i que la nostra realitat social i política permeti fer alguns paral·lels quan es refereix a exiliats i captivitats, el que ens falla és el missatge de Jeremies, que és essencialment religiós, malgrat que afecti a circumstàncies socials i polítiques. La nostra sensibilitat social dominant té ben clar que la religió i Déu no solucionen res, però el profeta anuncia que Iahvè serà qui ho arreglarà tot. Qui té la raó? 

"He vist la captivitat dels meus fills i de les meves filles i els he deslliurats", era la resposta al salm responsorial. Una resposta que fa anys ens faria poc impacte, però que avui dia repetim plena de contingut i de proximitat pel que tots sabem.

En la segona lectura, l'autor de la carta als Hebreus, exhorta a la perseverança, enmig de les dificultats, siguin quines siguin. Se'ns diu que "tinguem la mirada fixa en Jesús" i que fem com ell, que suportà tota mena d'atacs i ultratges sense defallir en el seu objectiu. El referent de Jesús, subratlla l'escrit, ens ajudarà a mantenir-nos ferms en tota mena de dificultats personals, materials i socials. El missatge també és ben útil i alliçonador pel nostre context, quan s'intenta anar contracorrent i fent una llarga cursa de resistència. Però també és un missatge religiós, fonamentat en Jesucrist. Ara bé, si no creus en Jesucrist, com pots voler imitar el seu exemple? Si no tens fe, d'on treus la força interior per imitar-lo? 

L'evangeli ens presentava l'episodi de les noces de Canà on hi participa Jesús, la seva mare i els deixebles. El missatge de l'episodi és que Jesús, per la intercessió de Maria, transforma la realitat, o si voleu, la millora. El marc d'acció és un convit de noces: una realitat petita, però concreta i viva, que sense voler-ho, i sense saber-ho, esdevé l'entorn d'un miracle. Però el prodigi només l'experimenten els protagonistes: Jesús, Maria, i els criats, que normalment no se'ls escolta. Només se n'adonen els deixebles, que són ben pocs. Però tots gaudeixen alegrement de l'aigua convertida en bon vi. Aquest escenari de la paràbola esdevé una descripció magistral de com viure la fe en els nostres temps: Déu segueix fent miracles amagats a través de Jesucrist, amb la intercessió de Maria, i la presència directa d'alguns irrellevants; els pocs deixebles de Jesús s'adonen del que passa i creuen en ell; la majoria de la gent se'n beneficia despreocupadament. 

De manera semblant succeïa a la Barcelona del segle XIII, quan per inspiració divina i la mediació de Maria, uns barcelonins fundaven l'orde de la Mercè, dedicant-se a alliberat captius arreu de la Mediterrània, quelcom ben actual. Déu inspirava, Maria feia de mitjancera, uns homes actuaven, i els altres se'n van beneficiar. Perquè Déu no perd el temps cercant aplaudiments massius, convocant rodes de premsa o organitzant campanyes publicitàries. Déu va discretament per feina.