diumenge, 15 d’agost del 2010

“Indigents” (Cròniques sarrianenques 30)

Se’ns acosta un intern per parlar-nos. A la missa del centre penitenciari ha fet una pregària espontània pels “indigents” de la presó. La recordem bé: “Preguem pels indigents d’aquí que, mentre nosaltres sempre tenim més, ells tenen menys. Que sapiguem ajudar-los, especialment nosaltres”.

El desafortunat terme penitenciari “indigent” s’aplica a aquells interns que no reben cap ajut de l’exterior. Els familiars, parents, o amics dels interns, tenen la possibilitat d’ingressar-lis diners a través del “peculi”, i roba a través de la “paqueteria”. Els diners serveixen a l’intern per les seves despeses extraordinàries com trucades telefòniques, tabac, un cafè, begudes..., i alguns, droga.

Per això els “indigents” són els interns més desamparats. Reben un mínim ajut del centre, però estan a mercè de la bona o la mala fe dels altres interns, que els ajuden o s’aprofiten d’ells.

Aquest intern, ja entrat en anys, ens diu que “Nosaltres ens hauríem d’organitzar per ajudar-los una mica”. Quan diu “nosaltres”, es refereix als interns que participen en la missa dominical. La seva convicció ens colpeix i, per uns instants, amb la imaginació, gaudim de projectar que un grup de interns, motivats per la seva vivència de fe, tenen organitzat, des de la base, un sistema d’ajut pels indigents que entren al centre.

Però el que més ens colpeix és que, potser sense adonar-se, aquest home està proposant que aquell grup d’interns que simplement assisteixen a missa, es converteixi en “comunitat cristiana”, en un grup de creients que irradia al seu voltant el que celebra els diumenges. En aquest cas, ajudant els més desamparats del centre.