dissabte, 29 de maig de 2010

ALS MEUS ESTIMATS ALUMNES DE 3r D'ESO DE LES BORGES (2)


Tema 5. La mort de Jesús


Vam començar aquesta lliçó intentant de fer un ràpid recorregut per la vida de Jesús a través d'un seguit de texts que ens demostraven dues coses: la primera, l'èxit de la predicació de Jesús (un èxit, ben cert, que no deixava d'estar marcat per certs moments de perill davant les autoritats religioses del moment: fariseus i saduceus); la segona, una predicació de Jesús, en principi, molt local (per l'àrea de Galilea, al nord del país) i que acabarà a Jerusalem (el centre político-religiós).

Sembla que Jesús és conscient, després de la multiplicació dels pans i els peixos, que la gent està entenent malament això del seu messianisme. Jesús haurà de demostrar que és el Messies... però d'una forma ben diferent a la que tothom sembla esperar!

Tots els evangelis estan d'acord en dir-nos què Jesús decideix, tot i el perill que representava, anar a Jerusalem en el moment en què aquesta ciutat està més plena de gent vinguda d'arreu i en una ocasió propícia pels avalots i les rebel·lions: en els dies previs de la celebració de la Pasqua jueva.

Un gest poc comú en Jesús es donarà després de la seva entrada triomfal a Jerusalem (moment en què un gran grup de gent l'aclama com a Messies, com al rei polític esperat): anirà al Temple (el lloc més sagrat del judaisme del moment) i allà farà fora a fuetades els canvistes de moneda i els qui compraven i venien al crit de "El meu temple serà anomenat casa d'oració per a tots els pobles, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres!" (Mc 11, 15-18). A partir d'aquest fet, públic i notori a la capital, es posarà preu a la seva persona.

Ens demanàvem també com era possible que una vida dedicada a parlar sobre Déu, a guarir la gent i a donar-los esperança i llibertat va acabar a la creu. Vam tenir l'oportunitat de llegir alguns texts que ens mostraven la qualitat i la profunditat dels ensenyaments de Jesús en comparar-los amb els costums de la seva època (p.ex. la seva postura sobre els descans del dissabte, sobre les normes de puresa, sobre els costums socials, sobre les "males companyies") i vam poder veure que un dels probles principals era que Jesús apareixia com aquell capaç d'interpretar la Llei de Moisès amb un solemne "Heu escoltat que fou dit als antics... però jo us dic...".

L'exemple més clar de la novetat del seu ensenyament és l'amor als enemics. Davant de la coneguda "llei del talió", que deia "ull per ull i dent per dent" (una llei que sortia al pas d'un costum antic, el del "venjador de la sang", és a dir, l'encarregat de venjar l'ofensa o la mort d'un familiar agreujat, i que solia provocar escalades de venjança i violència arreu), Jesús proposa el camí de l'amor, de l'entesa, del diàleg i, fins i tot, del no tornar-se, per a evitar la violència i poder convertir-nos en una baula dins una llarga cadena per la pau. No hi cabia dubte, a les oïdes dels seus correligionaris Jesús es posava per damunt dels antics, quan no per damunt del mateix Moisès. Jesús era perillós, feia nosa, calia treure'l del mig.

Però Jesús no era un innocent que no sabia d'on li venien els perills. Ja sabia com havia acabat Joan el Baptista per fer de profeta i parlar clar... i sabia també que els seus enemics s'hi jugaven molt deixant-lo amb vida. Amb tot, Jesús no es tornarà enrera: "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" (Jn 15, 13). Fou coherent fins a les darreres conseqüències.

Jesús serà traït per un company de camí, Judes, qui potser vol fer que els esdeveniments (la captura del líder del nou moviment) provoqui la revolta tan esperada. Com sigui, les coses no aniran així. Jesús serà fet presoner i patirà dos processos ben diferents que perseguiran el mateix resultat: la seva condemna a mort.

D'una banda, patirà un procés religiós-jueu que l'acusarà de blasfem per fer-se fill de Déu (és a dir, igual a Déu, amb el seu mateix poder i autoritat). Però el tribunal jueu, posat sota domini romà, podia condemnar a mort... però no executar la sentència. El problema ara era com convèncer el tribunal romà presidit pel governador Ponç Pilat. Davant dels romans no servia de res acusar Jesús de "fill de Déu", perquè els romans tenien tants, de déus (i més tard fins i tot el mateix emperador se'n farà dir i adorar com a tal) que el procés no hauria arribat a bon terme... però acusar Jesús de sediciós i de rebel·lia contra el Cèsar... segur que donaria millor resultat. Aquesta serà, dins el procés político-romà, l'acusació que pesarà damunt Jesús i que, finalment el portarà a morir com el pitjor dels homes: la mort per crucifixió.

Amb la mort que es reservava als delinqüents de classe baixa, als estrangers o als esclaus, prèvia tortura i burla, amb l'abandó de tots els seus deixebles que es donaran a la fuga. Jesús lliurarà la seva vida a la creu en coherència al seu missatge. Les seves darreres paraules? "Déu meu, perdona'ls, que no saben el que fan". Haurà estat tot un fracàs?