No farem la típica pujada de nit al Sinaí, envoltats de gent, de camells, de beduins oferint-nos aigua i begudes, d’estar apilonats dalt del cim i de baixar corrents després de veure sortir el sol. Hem fet anteriorment aquesta experiència i optem per un ascens més tranquil. Pujarem de bon matí i pel camí dels 3.750 esglaons, la ruta tradicional, més costeruda però molt més ràpida.
A les cinc del matí, encara fosc, amarats de silenci, enfilem la vall del monestir fins arribar al pàrquing dels autocars, on hi ha el control de policia, el qual despertem i que, amb cara de pocs amics, i completament a les fosques, ens mira els passaports. És obligat pujar sempre acompanyat d’un guia beduí que també van a despertar. Hem d’esperar una bona estona i veiem, finalment, acostar-se un xicot, fent tentines i estossegant. No es deu trobar bé perquè fa mala cara. Suposem que s’ha quedat dormint enlloc de pujar dalt del cim com la resta.
A tres quarts de sis -ja amb claror- passem pel costat del monestir. Uns cinquanta metres després ens desviem del camí actual dels camells per girar a la dreta i enfilar el camí dels esglaons. Ens hem presentat: el nostre guia es diu Ramadan. Definitivament aquest beduí no es troba bé: segueix estossegant i ja ha fet, en menys de mitja hora, dues parades tècniques darrera una pedra. Ja ens veiem portant-lo a coll i bé.
El camí és fa estret i arribem a un congost únicament accessible per una porta, anomenada de sant Esteve, a tocar d’un petit eremitori per on passem pocs metres després. Allí comencen uns graons ben costeruts que culminen en la porta de la Confessió. En aquest indret hi havia, antigament, un monjo que confessava els pelegrins abans de fer el darrer tram d’ascensió.
A les cinc del matí, encara fosc, amarats de silenci, enfilem la vall del monestir fins arribar al pàrquing dels autocars, on hi ha el control de policia, el qual despertem i que, amb cara de pocs amics, i completament a les fosques, ens mira els passaports. És obligat pujar sempre acompanyat d’un guia beduí que també van a despertar. Hem d’esperar una bona estona i veiem, finalment, acostar-se un xicot, fent tentines i estossegant. No es deu trobar bé perquè fa mala cara. Suposem que s’ha quedat dormint enlloc de pujar dalt del cim com la resta.
A tres quarts de sis -ja amb claror- passem pel costat del monestir. Uns cinquanta metres després ens desviem del camí actual dels camells per girar a la dreta i enfilar el camí dels esglaons. Ens hem presentat: el nostre guia es diu Ramadan. Definitivament aquest beduí no es troba bé: segueix estossegant i ja ha fet, en menys de mitja hora, dues parades tècniques darrera una pedra. Ja ens veiem portant-lo a coll i bé.
El camí és fa estret i arribem a un congost únicament accessible per una porta, anomenada de sant Esteve, a tocar d’un petit eremitori per on passem pocs metres després. Allí comencen uns graons ben costeruts que culminen en la porta de la Confessió. En aquest indret hi havia, antigament, un monjo que confessava els pelegrins abans de fer el darrer tram d’ascensió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada