Crisi de creixement (Sagrada Família 2007)

“Sóc un apòstol modern de la fe”, manifestava la cronista dels viatges del papa, a la contraportada de La Vanguardia d’ahir. Amb declaracions femenines com les que es llegeixen a l’entrevista, els homes, vull dir els mascles, podem recuperar tranquil.lament el nostre masclisme. El fragment de la 2a lectura d’avui, on diu que les dones siguin submisses als marits, ja no caldrà llegir-lo baixet o ràpid, o saltar-se’l, o canviar “submisses” per un altre mot. Les postures d’aquesta dona “moderna”, més que coincidir, repeteixen, la doctrina moral de l’Església catòlica: no a la clonació, no al divorci, no als matrimonis homosexuals. També un no taxatiu al sacerdoci femení amb arguments marians que fan riure, o més aviat plorar.

No és qüestió, fent-nos els oberts i els progressistes, de menystenir aquesta dona per tancada i tradicionalista. Seria entrar en un debat estèril, perquè als catòlics progressistes “els toca" estar a favor del divorci, de la clonació, i dels matrimonis homosexuals, i als catòlics conservadors “els toca" estar en contra... Més enllà de qui té la raó, que sembla com una lliuta interna de poders, el que sorprèn d’aquesta entrevista és que, una dona, intel.ligent i “moderna”, assumeixi un to tan clerical, un tret típicament masculí. Si hi ha quelcom que necessita l’Església és, precísament, el contrari: feminitzar el seu discurs, la seva reflexió, el seu tarannà. I dient això, potser ens haurem de fer protestants o anglicans, com diu ella.

En el mateix sentit, si hi ha quelcom que necessita la família i la societat és, precisament, feminitzar el seu discurs, la seva reflexió i el seu tarannà. En la societat occidental la dona ha trencat, amb molt d’esforç i definitivament, el seu rol de subsidiarietat masculina. La família, fins fa quatre dies, era un model masculinitzat. La dona depenia de totes, totes, de l’home. Sortosament, ja no és així, i el model tradicional de família, no només el de família cristiana, ha entrat en crisi. Però no és una crisi de decadència, com pensen sectors durs del catolicisme que s’han manifestat avui a Madrid amb la bandera espanyola i reivindicant la “família catòlica tradicional espanyola”. La crisi del model familiar és una crisi de creixement. El que surti d’aquí ha de ser millor.

Aquesta crisi, com totes les crisis, és dolorosa, i ens toca pagar el seu preu: augment de separacions, de divorcis, d’avortaments... És quelcom que ningú desitja fer. És molt fàcil donar les culpes d’aquesta crisi a la legislació actual. Com pot un parlament, votat pels ciutadans, afavorir mesures que vagin en contra de la família, que és la base de tota societat? Cert és que, segons el partit polític, aquestes mesures seran més o menys obertes o restrictives; cert és que potser s’ha volgut imitar massa els models legislatius europeus; però en els casos de divorci, d’avortament, d’unions homosexuals, la legislació intenta posar ordre a una realitat que s’imposa i que no és pot amagar.

Som una societat i un estat laic, però encara hem d’aprendre a moure’ns amb soltura en ell. Encara hem de saber trobar, entre tots, el lloc que li pertoca a la dona. Encara hem de saber trobar un model de família, més despert i adaptable als constants canvis socials. Encara hem de saber trobar la mesura per educar humana i cristianament, dins la llar familiar, als nostres fills i filles.

Que Sant Josep i la Mare de Déu, que també els tocà patir les vicissituds del seu moment històric, ens ajudin a ser lúcids, i a confiar que, el model familiar del futur, serà millor.