El crit d'auxili dels desvalguts (Diumenge 30)

“El crit d'auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols”. Ho afirmava el llibre de Jesús, fill de Sira, en la primera lectura, sobre la receptivitat divina vers el clam dels pobres, els oprimits i els desvalguts. Déu s’allunya dels típics comportaments humans de fer reverències als qui estan per damunt nostre i d'ignorar amb prepotència els qui tenim per sota. Per això la lectura insistia que “el Senyor rep benèvolament els qui l’honoren” i que “no tardarà a sortir a favor d’ells”. La resposta del salm responsorial ho corroborava: “Quan els pobres invoquen el Senyor, ell els escolta”.

Sant Pau, seguint amb les exhortacions a Timoteu, avui li confessava: “El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar”. L’apòstol explicava el seu desemparament en situacions extremes, com presentar-se davant d’un tribunal com acusat sense el suport de ningú. En aquells moments, Pau reconeix que Déu el sostenia: “el Senyor m'assistia i em donà forces”. Per això contemplava el seu empresonament final a Roma com la recta final del seu agitat ministeri: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel”. La perseverança en la fe de Pau és un estímul molt clar per no defallir en el nostre camí creient quan tothom ens vagi en contra.

L’evangeli de sant Lluc explicava la paràbola de Jesús sobre el fariseu i el publicà que pugen al temple a pregar. L’evangeli anunciava el missatge de la paràbola de bell principi: “Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres”. Per això, com sentencia Jesús al final, el fariseu complagut tornarà a casa sense perdó mentre que el publicà penedit tornarà perdonat. El missatge final és clar: “Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit”. És inevitable que cataloguem els altres a partir de la nostra situació: com més benestant, serem més complaents amb nosaltres i més crítics amb els altres; com més precària, serem més comprensius amb els altres i amb nosaltres mateixos. A la fi, Déu serà qui ens posi a lloc, però podem treure-li feina si procurem fer com el publicà.

Atacar el poble d’Israel (Diumenge 29)

“Els amalequites anaren a Refidim per atacar el poble d'Israel”. Ho explicava el llibre de l’Èxode: els israelites havien fugit d’Egipte i estaven acampats a Refidim, a la recerca d’aigua, reposant del seu trajecte pel desert. L’atac amalequita rebia la resposta directa de Josuè liderant el combat i de Moisès pregant per la victòria dalt d’un turó, ajudat per Aaron i Hur. Seria poc honest instrumentalitzar el relat per justificar els atacs i les defenses entre israelians i palestins, que de sobte i després de dos anys de guerra ens han sensibilitzant tant. Tanmateix, l'episodi bíblic mostra la complexitat dels conflictes quan es disputa un territori. En el context del llibre de l’Èxode el missatge de l’episodi és clar: els israelites acaben de fugir de l’esclavatge, estan de pas i actuen en defensa pròpia, amb el plus del suport diví que els ha alliberat d’Egipte i ara els ajuda a obtenir la victòria. La victòria dels israelites a Refidim depèn, en darrera instància, de la mà de Déu i de la confiança que es diposita en ell. Així ho declarava el salm responsorial: “Alço els ulls a les muntanyes: d'on em vindrà l'ajuda? L'ajuda em vindrà del Senyor”.

Sant Pau, un diumenge més, continuava exhortant el seu deixeble i col·laborador Timoteu. Avui li deia: “L'Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l'home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona”. L’apòstol considerava inspirat per Déu el que nosaltres diem Antic Testament. La tradició cristiana el considerem indispensable per entendre el Nou Testament i, com també assenyalava Pau, per esdevenir creients madurs i coherents en la praxi. Tota l'Escriptura, Antic i Nou Testament, mereix veneració, meditació i estudi per interpretar-la adequadament i no romandre en lectures literalistes i tendencioses que la manipulin i la banalitzin, com es podria fer amb la primera lectura.

L’evangeli de sant Lluc explicava la paràbola de Jesús sobre la vídua persistent i la introduïa amb el missatge final a considerar: “Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança”. Jesús afegia al final del relat que Déu acabarà fent justícia als persistents, però sense aclarir quan. Aquesta indefinició esdevé la prova de foc de la nostra esperança que, malgrat els alts i baixos, ha de mantenir ferma la nostra fe fins a la consumació dels temps.

No acceptaré res (Diumenge 28)

“No acceptaré res. T'ho juro per la vida del Senyor”. Així de brusc responia el profeta Eliseu a Naaman, que era el general en cap de l'exèrcit dels arameus, a qui el profeta havia guarit de la lepra. L’agraïment que aquell militar estranger i poderós volia expressar amb un regal rebia un rebuig sense contemplacions. Colpit per la guarició miraculosa i pel tarannà del profeta, que acollia estrangers com ell i rebutjava obsequis, Naaman decidia, a partir d’aleshores, dedicar el seu culte només a Iahvè, el déu d’Israel. Tota una lliçó de vida per part d’Eliseu que defuig regals i distincions, que acostumen a fer-nos perdre el nord, diluint valors i rectitud moral.

Sant Pau, seguia amb els consells al seu ajudant Timoteu. Compartia el seu empresonament que el convertia en una persona socialment mal vista i rebutjable. Talment com Eliseu impertorbable als regals, Pau contemplava impertorbable la seva marginalitat, o si més no, fent cor fort. Per aquesta raó afirmava amb convicció que: “les presons no poden encadenar la paraula de Déu” i que “Jo ho suporto tot per amor dels elegits”. La fortalesa de l’apòstol es manifestava sense fissures perquè la seva mirada existencial estava posada “en la glòria eterna que Déu ens dona en Jesucrist”, com ell mateix puntualitzava. Quantes vegades a nosaltres ens tremolen les cames i el cor al veure'ns desqualificats en públic pel que pensem o creiem!

L’evangeli de sant Lluc presentava l’episodi de Jesús interpel·lat des de lluny per deu leprosos, que li criden: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!”. Malgrat la distància física, Jesús manifesta la seva proximitat i compassió i propicia la guarició. El miracle permetrà els leprosos reincorporar-se a la vida del poble, després que el sacerdot doni fe que la lepra ha desaparegut. Els deu leprosos deixen de ser marginats i només un ho agraeix donant glòria a Déu amb grans crits i prosternant-se als peus de Jesús amb el front a terra. El missatge de la paràbola és que el leprós tan agraït era també un estranger, un samarità, per tant, la seva marginalitat era doble, leprós i estranger. D’aquí el seu plus d’agraïment, com el del leprós siri Naaman amb Eliseu. Així mateix, Jesús tampoc cau en complaences i resol l’escena amb rapidesa, dient al samarità: “Aixeca't i ves-te'n. La teva fe t'ha salvat”.