Sigues modest en tot el que facis (Diumenge 22)

“Fill meu, sigues modest en tot el que facis.” Aquest era el gran consell que donava el llibre de Siràcida amb el complement d’unes conseqüències ben positives: “i et veuràs més estimat que el qui dona esplèndidament”. De fet, tendim a pensar que com més presumim i ens fem veure, com més sobresortim i actuem de cara a la galeria, més ens estimaran. Però el llibre de Siràcida apuntava en direcció oposada i ho explicava així: “Com més gran ets més humil has de ser” i també amb una conseqüència ben positiva:, “Déu et concedirà el seu favor”. Per aquestes raons, la modèstia i la humilitat són la clau que obre la porta del cor dels altres, que manté oberta les porta del nostre cor, i que obre de bat a bat la portalada del cel. En canvi, la fatxenderia i la vanitat són la clau que ho tanca tot i ens deixa completament aïllats dels altres, de Déu, i de nosaltres mateixos.

La carta als Hebreus explicava que, per la fe en Jesús, els creients ens acostem a les realitats celestials, que es presenten com a festives i de plenitud: “Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança”. Tanmateix, aquest acostament no és en total, sinó només un tast, a fi d’encoratjar-nos a perseverar en la fe.

L’evangeli de sant Lluc explicava l’episodi de Jesús a casa d’un principal fariseu, convidat a dinar amb altres comensals. Tothom s’observava i els convidats feien el que tots fem quan anem a un restaurant en grup: triar la millor taula, buscar el seient més còmode i el company de taula més proper: tot plegat per dinar més a gust. Jesús aprofita l’avinentesa per fer un discurs sobre els convidats al banquet del Regne del cel on les regles de joc són diferents: “Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.” Jesús afegeix que en els àpats terrenals ‒que tant ens agrada organitzar‒ que hi convidem els qui ningú no convida, que convidem els que faran més nosa que servei. Això sí que serà un autèntic àpat del regne de Déu on l’objectiu no serà entaular-se i dinar bé, sinó que tothom hi pugui participar: “quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs”. Jesús ho remata anomenant feliços als qui ho facin: “Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t'ho, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.”

En prendré alguns d'entre ells (Diumenge 21)

“En prendré alguns d'entre ells per fer-ne sacerdots o levites”. Així acabava la lectura del profeta Isaïes, on Iahvè anunciava la restauració de Jerusalem per boca del profeta. Després de la devastació de la ciutat a mans dels babilonis, es proclama l’hora de retornar i de renovar el culte del temple, pel qual Iahvè escollirà sacerdots i levites dignes. De fet, per l’antic Israel el culte del temple era l’aglutinant que identificava el poble; per això els sacerdots i levites que en tenien cura assumien una gran responsabilitat religiosa i social. Cert que això els donava un estatus de poder i autoritat, com també succeïa en la tradició cristiana, però no podem oblidar, com deia la mateixa lectura, que es tracta de persones que Déu escull per “servir” el poble i no pas per “servir-se’n”. També volem creure que Déu segueix cridant homes i dones per donar-li culte i servir les comunitats en les seves necessitats espirituals i materials; per tant, cal que estiguem atents i que animem els altres a estar-hi.

La carta als Hebreus argumentava la importància de la correcció fraterna per a créixer en la vida de fe que es comparteix en comunitat. De fet, la correcció, sempre ben feta, també ajuda a créixer en la vida familiar, laboral i social. Així ens resumia la lectura els seus efectes immediats i secundaris: “La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d'una vida honrada.”

L’evangeli de sant Lluc situava Jesús fent camí a Jerusalem com a destí final de la seva vida. Els discursos de Jesús en aquest recorregut són de caixa o faixa respecte la seva mediació com a salvador, res de mitges tintes. Per això diu a tothom: “Correu, mireu d'entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.” Jesús explica que les proximitats no serveixen: no n’hi ha prou de viure al costat d’una església, sinó que cal entrar-hi, i si és per compartir l’eucaristia millor. Tampoc n’hi ha prou en conèixer el catecisme, cal posar-lo en pràctica. Tampoc n’hi prou en ser amic d’una monja, un frare, un capellà, un bisbe, o el mateix papa; o ser una d’aquestes coses. Això no garanteix res. Com diumenge passat, Jesús continua criticant l’autocomplaença religiosa i ens exhorta a ser uns “activistes”, una paraula de moda per expressar algú amb conviccions i compromès, que també podem aplicar al seguiment de Jesús viscut en comunitat.

Alliberem-nos de tot impediment (Diumenge 20)

“El rei era incapaç de negar-los res”. Ho explicava la primera lectura respecte els principals de Jerusalem, que acusaven el profeta Jeremies de desmoralitzar els guerrers que defensaven Jerusalem del setge dels babilonis. Per això obtingueren del rei Sedequies el permís de llençar el profeta a una cisterna amb fang. Però un cortesà retreu al rei la seva feblesa de caràcter i li detalla la situació del profeta. El rei reacciona positivament al retret i ordena que treguin Jeremies de la cisterna. Una lliçó per a nosaltres quan algú amb menys autoritat ens retreu la manca de personalitat o que permetem situacions injustes que afecten els més febles.

La carta als Hebreus convidava a contemplar el núvol tan gran de testimonis que ensenyen a viure la fe. També deia: “alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada”. Amb aquest llenguatge de tons esportius la carta també convidava a tenir la mirada fixa en Jesús, que també va córrer la seva cursa, plena d’obstacles, per arribar a seure a la dreta del tron diví. La carta volia animar els creients desanimats i cansats de rebre atacs de tota mena contra la seva condició creient. La intenció segueix sent vàlida per la nosaltres quan defallim en la fe.

L’evangeli de sant Lluc presentava un Jesús combatiu amb afirmacions sorprenents com aquesta: “He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar!”. A continuació també afirmava: “Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar”. Aquestes declaracions no les podem prendre al peu de la lletra, i menys encara per justificar incendis i guerres. Hem d'entendre-les en el context d'interioritzar la figura de Jesús i optar decididament per ell, assumint que això portarà irremeiablement dificultats, conflictes i oposicions. Jesús no és cap assegurança de vida que dona seguretat al creient, sinó una proposta de Vida en majúscula que cert que aporta sentit i empenta cara endins, però que implica anar contracorrent cara enfora. Jesús ens adverteix: qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.

Una dona que tenia el sol per vestit (Assumpció de Maria 2025)

“Aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles”. Les descripcions del llibre de l’Apocalipsi són sempre espectaculars, gairebé surrealistes i mancades de qualsevol lògica escènica però impregnades de missatges teològics visuals. La tradició cristiana ha identificat la dona celestial vestida de sol amb Maria, però també amb l’Església primitiva i perseguida. Aquesta dona fuig del drac celestial que representa les forces del mal que volen devorar la criatura, que és engendrada al desert d’amagat per acabar triomfant sobre tot i sobre tots. Així ho proclamava una veu també celestial: “Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa”.

Si l’Apocalipsi descrivia la dona celestial amb la lluna als seus peus, sant Pau fa una cosa semblant quan escriu als corintis per expressar el poder de Jesucrist a les altures: “Ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l'Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus”. Però aquest triomf de Jesús sobre la mort, significà de patir la pròpia mort, com tot ésser humà. Però la seva resurrecció vencé el domini de la mort i instaurà el destí final dels humans. Així ho expressava sant Pau: “tots viuran gràcies al Crist”. I el primer testimoni que tots viuran gràcies a Crist és Maria, que viu al cel ressuscitada amb el Fill.

Això és el que celebrem avui, que Maria va pujar al cel com ho va fer Jesús. Que Jesús pugés al cel podem dir que tenia raó de ser perquè venia del cel, però que ho fes Maria, inaugurava el nostre destí com a humans i com a creients. Així ho proclamava l’antífona de l’evangeli: “Maria ha estat enduta al cel. Els àngels se n'alegren”. Podem afegir que nosaltres també.

La tradició cristiana ha volgut veure sempre Maria al costat del seu fill ressuscitat. Si el fill és al cel, Maria també, per ser la mare d’un fill tan especial. Però també és al cel per la seva condició de dona creient: Maria va ser la primera persona que cregué en Jesús, com ho declarà la seva parenta Elisabet en l’evangeli de sant Lluc: “Feliç tu que has cregut!”. Aleshores, feliços nosaltres també, si creiem en Jesús, perquè el nostre destí final és inimaginable, però feliç perquè tindrem a prop a Jesucrist i a Maria.