Jo estaré allà davant teu (Diumenge 3r Quaresma)

“Jo estaré allà davant teu dalt la roca”. Aquesta era la resposta decidida de Iahvè, que indicava a Moisès com reaccionar als dubtes i les queixes dels israelites, delerosos de quelcom essencial com l’aigua. Iahvè es manifestava damunt la roca per proveir l’aigua necessària i mostrar la seva proximitat. La tradició bíblica donà nom a aquest lloc, que no va ser “Déu proveeix”, sinó tot el contrari: “Massa i Meribà”, que significa “discussió i posar a prova”. Aquests noms volien deixar memòria de quelcom habitual en la condició humana, que és queixar-nos del que ens passa i donar-li les culpes a Déu. La frase recelosa dels israelites: “El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?”, la continuem repetint de diferents maneres. Però el salm responsorial ens deia on fallem: “No enduriu els vostres cors com a Meribà, com el dia de Massà en el desert”.

Sant Pau responia a aquesta actitud humana de recel i desconfiança vers Déu, quan deia: “L’esperança no pot defraudar ningú”. L’apòstol no parlava d’una esperança inconcreta o moral, sinó fonamentada en la fe en Jesucrist. Per això afirmava: “com a creients que som, estem en pau amb Déu gràcies a Jesucrist”. La nostra fe en Jesucrist ens ha de donar pau i confiança, perquè ens sabem i ens sentim estimats per ell. Això mai no defrauda!

L’evangeli de sant Joan explicava el llarg episodi de Jesús i la samaritana al voltant d’un pou ancestral, relacionat amb el patriarca Jacob. Com en la primera lectura, l’aigua esdevé el fil conductor de l'episodi. Si en el llibre de l’Èxode l’aigua brollava d’una roca divina, l’evangeli estableix una dialèctica entre l’aigua del pou patriarcal i l’aigua de Jesús. Així li ho diu a la samaritana: “Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna”. L’aigua que es converteix en font interior és la fe, i la fe ens dona vida eterna. Aquestes són les respostes dels neòfits en un bateig: demanar la fe a l’Església de Déu i afirmar que dona la vida eterna. L’episodi de la samaritana ens diu que beguem quotidianament del pou de la nostra tradició cristiana que ens configura, però sobretot que cuidem la font interior de la nostra fe en Jesús, que vam rebre en el baptisme. Aleshores proclamarem amb els samaritans: “Sabem que aquest és de debò el Salvador del món”.

“Els qui et maleeixin, els maleiré” (Diumenge 2n Quaresma)

“Beneiré els qui et beneeixin, però els qui et maleeixin, els maleiré”. Amb aquesta determinació parlava Iahvè a Abram, després d’encoratjar-lo a deixar les seves arrels i omplir-lo de promeses. Cal dir que es tractava de promeses incertes, com dirigir-se un lloc que no sabia i tenir una gran descendència quan havia perdut la capacitat d’engendrar. Podríem pensar que Déu li “promet la lluna” o “l’oro i el moro”, com expressen les dites populars: tots sabem que fer promeses és una manera d’entabanar l’altre. Però en el cas de Iahvè, es tracta de promeses serioses fermes, que converteixen el patriarca en objecte de benedicció i també de maledicció, és a dir, en un referent de la proximitat divina que mereix respecte. Cert que qualsevol ésser humà mereix respecte, però en el cas d’Abram hi ha un plus que no és mèrit seu, sinó que és la conseqüència de la crida de Déu. El salm responsorial corroborava la serietat de les promeses divines quan deia:  “La paraula del Senyor és sincera, es manté fidel en tot el que fa”.

Sant Pau escrivia al seu deixeble Timoteu per animar-lo a perseverar en les dificultats i a creure les promeses divines: “Ell ens ha salvat i ens ha cridat a una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió”. La crida que Déu realitza a l’ésser humà és gratuïta i esdevé més nítida a través de “la gràcia que ens ha concedit per Jesucrist”, arrodonia l’apòstol. Aquesta és la nostra responsabilitat creient: agrair la crida que hem rebut i viure-la amb humilitat.

L’evangeli de sant Mateu explicava la seva versió de l’episodi de la transfiguració de Jesús. Fem servir el llenguatge de les lectures anteriors per explicar que Jesús concedeix als seus deixebles Pere, Jaume i Joan, la gràcia d’assaborir la seva divinitat. Ho fa amb unes escenes espectaculars i ho arrodoneix una veu celestial: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo”. Aquesta experiència íntima confirmava la crida que Jesús havia fet als tres deixebles a seguir-lo. Aquesta és l’experiència que nosaltres també hem de buscar per confirmar o per renovar la nostra crida, que hem rebut sense cap mèrit. La Quaresma ens convida especialment a fer-ho, a apropar-nos més a Jesucrist a través de la pregària amb la Paraula de Déu i amb els sagraments de l’Església: l’eucaristia i la reconciliació. També a través de les obres de misericòrdia. Aleshores, tard o d’hora gaudirem d’aquesta experiència, més o menys discreta, però que ens confirmarà en la nostra fe.