T’he configurat (Baptisme del Senyor 2026)

“T'he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t'he configurat”. Aquesta és la declaració divina, per mitjà del profeta Isaïes, respecte el seu servent, el Messies. La proximitat divina amb aquest personatge estimat es manifesta amb imatges tan expressives com prendre de la mà i que ha estat configurat per Déu mateix. La proximitat vers els humans es posa de manifest amb un tarannà discret: “no crida, ni alça la veu”; però alhora convençut: “porta el dret amb fermesa”. La seva missió és universal, però amb una atenció especial als més marginals: “per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca”. De fet, la tradició cristiana sempre ha llegit les descripcions d’Isaïes com una referència a Jesús de Natzaret que acompleix tots els anuncis messiànics dels profetes. Així ho hem escoltat en la primera lectura de les celebracions de Nadal.

Així mateix, els Fets dels Apòstols també corroboraven la plenitud divina de Jesús: “Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb l'Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell”.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’escena del baptisme de Jesús, dominada per una manifestació espectacular de Déu: els cels que s’obren, l’Esperit diví que baixa i una veu divina que proclama sobre Jesús: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut”. Es tracta de la segona de les tres manifestacions inicials de Jesús: la primera la commemoràvem el dia de l’Epifania, a través de l’estrella que seguiren aquells mags fins a trobar-se amb Jesús, a qui veneren com a Messies d’Israel i de tots els pobles. La segona la commemorem avui, amb la declaració divina que Jesús és el Fill estimat de Déu en majúscula. La tercera manifestació és el primer miracle de Jesús en les noces de Canà, convertint l’aigua en vi. Però adonem-nos que tals manifestacions de Jesús, malgrat la grandesa del que descriuen, les capten poques persones: els mags, Joan Baptista i els qui el rodegen, els servents del casament que omplen les gerres d’aigua. Aquest és el tarannà de Jesús, que malgrat la grandesa de la seva persona es manifesta en petits cercles. Tan de bo que nosaltres estiguem en algun d’aquests petits cercles que gaudeixen de la proximitat de Jesús.

Alça't radiant, Jerusalem (Epifania 2026)

“Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum”. El profeta Isaïes continua inspirant la primera lectura de les solemnitats nadalenques. Avui anunciava el retorn de la prosperitat a una malmesa ciutat de Jerusalem, just quan “les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions”, una declaració malauradament actual. Jugant amb el contrast entre llum i tenebres, entre claror divina i foscor humana, s’anuncia que “sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria”. Si pel profeta el retorn dels deportats a la ciutat era el signe de la manifestació divina, per la tradició cristiana estesa d’orient a occident ho és el naixement de Jesús a prop de la ciutat, a Betlem. Per això responíem al salm: “Tots els pobles, Senyor, us faran homenatge”.

Aquesta universalitat de la lloança divina la manifestava la carta als Efesis quan proclamava: “Tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”. Jesucrist és qui eixampla a tots els pobles les promeses divines a Israel i els anuncis profètics de restauració. Aquest és el gran missatge: que la llum divina és accessible a tots els pobles gràcies a Jesucrist. Tots els qui ens hi acostem amb fe esdevenim germans, perquè compartim una mateix herència i venerem un mateix Déu. Aquest és el missatge de la solemnitat de l’Epifania que celebrem avui.

L’evangeli de Mateu explicava el conegut episodi dels tres mags d’Orient que segueixen una estrella que els porta a contemplar l’Infant Jesús, no sense passar per Jerusalem i compartir la noticia amb Herodes i la seva cort. Alterats per la pregunta dels mags: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer?», fan gala dels coneixements de la tradició jueva, que pel profeta Miquees anunciava que el Messies havia de venir de Betlem, d’on sorgí el llinatge de David.  Però la diferència entre uns i altres és la fe: Herodes i la seva cort coneixen la tradició però no creuen en ella; els mags no la coneixen però hi creuen. La fe porta els mags, que representen tots els pobles, a contemplar la reialesa divina en l’Infant Jesús. Aleshores, “prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra”.

Fes d'Israel la teva heretat (Diumenge 2n Nadal)

“Acampa entre els fills de Jacob, fes d'Israel la teva heretat”. Aquestes eren les ordres divines a la Saviesa en majúscula, creada des del principi i amb una duració eterna: establerta a la muntanya del temple de Jerusalem i companya perpètua del poble d’Israel. Aquest fragment del llibre de Jesús fill de Sira, escrit en grec per a jueus de parla i de mentalitat grega, que contemplaven la sofia com el principi fonamental dels humans. La lectura donava atribucions divines a la Saviesa, considerant-la preexistent i eterna, formant quasi un duet amb Déu.

L’evangeli de sant Joan participava d’aquesta mentalitat quan, en el seu pròleg, afirmava que la Paraula divina era amb Déu al principi, per tant preexistent: “Al principi ja existia el qui és la Paraula”. Aquesta Paraula preexistent, a més, és creadora: “Per ell tot ha vingut a l'existència”. També és portadora de Vida i de Llum divina als humans: “Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes”. Amb aquest discurs d’alta volada i amb tons filosòfics, el pròleg acabava dient que aquesta Paraula amb majúscula s’ha fet propera: “El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”. L’evangeli de Joan explica amb llenguatge teològic solemne el naixement de Jesús, mentre que els evangelis de Mateu i de Lluc l’expliquen amb les escenes que hem escoltat aquests dies i que tan bé coneixem, i que la tradició popular catalana reprodueix amb el pessebre, les nadales i les representacions dels Pastorets.

Per tot això, la carta als Efesis cantava en forma d’himne i beneïa Déu pel gran do que ens ha fet en Jesucrist: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist”. Amb Jesucrist recuperem les aspiracions humanes de la nostra existència: “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls”. Perquè si Déu s’ha fet home en Jesús, no és per donar-nos copets a l’esquena, sinó per donar-nos ànims i recursos per aixecar el nostre nivell moral i religiós, adonant-nos de la “grandesa dels favors que Déu ens ha concedit en el seu Estimat”. Aquest Estimat en majúscula és Jesús, que neix i creix al nostre costat un any més.

Beneïu el poble d'Israel (Solemnitat Mare de Déu 2026)

“Beneïu el poble d'Israel amb aquestes paraules”. Aquest és l’encàrrec de Iahvè a Moisès a transmetre al seu germà Aaron i al llinatge sacerdotal. Beneir el poble és antropològicament fonamental: significa dir coses bones als altres, com resa l’etimologia llatina (bene-dicere), que fomenta la receptivitat i el diàleg. També és sociològicament important, perquè cohesiona el col·lectiu de destinataris que reben aquesta benedicció. Per últim, beneir és decisiu en sentit religiós, perquè obre l’existència humana a realitats transcendents, que permeten contemplar l’existència humana des d’una altra perspectiva; i alhora perquè permet assaborir, en virtut de la recepció de la benedicció, la proximitat divina en la qual creiem. Per totes aquestes raons el salm responsorial proclamava: “Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi”.

Sant Pau escrivia als Gàlates que “Déu envià el seu Fill, nascut d'una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei”. Seguint amb el tema de la benedicció divina, aquesta no es manifesta de manera inconcreta: ho fa en majúscula i de manera plena a través de Jesucrist, Déu encarnat i pròxim, fill de Maria i fill de l’aliança per la circumcisió, una aliança que es concreta en les observances de la Llei. És aquest context històric immediat que Jesús ve a rescatar, portant a compliment les promeses divines manifestades en aquesta Llei i que són esdevenir fills de Déu de manera plena, que com deia el mateix apòstol: “i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu”.

L’evangeli de sant Lluc explicava l’adoració dels pastors a Jesús i la seva circumcisió el vuitè dia després del naixement. Els pastors són la versió espontània, meravellosa, joiosa que canta la presència de Jesús. La circumcisió és la versió de la formalització religiosa, que circumscriu l’infant en els paràmetres de la tradició jueva en la qual s’educarà. La imposició del nom etimològic de Jesús, que significa Iahvè salva, segueix la línia d’altres personatges de la història d’Israel amb noms equivalents: Josuè (Iahvè salva), Isaïes (salvació de Iahvè), Osees (Salva, Iahvè!), Eliseu (El meu Déu salva). De fet, el nom de Jesús confirma el que cantaven els pastors. Entremig, “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”.