Estimar fins que faci mal (Diumenge 6è Pasqua)

“Déu no fa diferències a favor d'uns o altres”. La frase prové de sant Pere, en els Fets dels Apòstols. Pere també afegia: “Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui”. L’obertura de mires que proclamava sant Pere és admirable, i gràcies a ella, nosaltres estem celebrant la missa aquí. Però el discurs tingué les seves resistències, que van quedar superades amb la intervenció de l’Esperit Sant (la lectura no explica com) i el bateig immediat del centurió Corneli i la seva família. De fet, es tracta del primer batejat no jueu, un esdeveniment que obria les portes a tots els pobles de formar part de la comunitat de seguidors de Jesucrist.

La carta de sant Joan també presentava una gran amplitud de mires. Així ho manifestava la frase que exhortava els destinataris a l’amor fratern: “Hem d'estimar-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu”. L’argument d'estimar-se els uns als altres era que l’estimació prové de Déu, i que aquesta va més enllà d’empaties i atraccions, de cercles familiars i de cercles d’amics. La carta proposava un nou cercle, que és el de la comunitat de creients, formada per gent molt i molt diversa, fins i tot amb nul·les empaties. La carta deixava molt clar que si no estimem el germà de la comunitat com un fill de Déu, significa que no coneixem Déu: “Tothom qui estima és fill de Déu. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor”.

Dir que Déu és amor, queda molt bonic, però sense oblidar que l’amor diví no és ensucrat ni mel·liflu, sinó que toca de peus a terra: és un amor encarnat en Jesús de Natzaret. Així ho manifestava Jesús als seus deixebles en l’evangeli de sant Joan, quan proclamava: “Jo us estimo tal com el Pare m'estima. Manteniu-vos en l'amor que us tinc”. Cert que l’amor de Jesús pels seus deixebles estaria envoltat d’empaties, però el demostrà de debò quan els rentà els peus, quan Pere el negà i ell el mirà compassivament, quan Judes el traí, quan la resta de deixebles van fugir i ell els protegí, quan a la creu demanava al Pare que perdonés els seus botxins. Per això insistia als seus deixebles: “Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat”. Estimar com Jesús no és dolç ni agradable, perquè ha de passar pel sedàs de la prova i la dificultat. Jesús ho diu ben clar: “Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics”. Aquest amor exigent és el que dona millors fruits i que ens remet a una frase de santa Teresa de Calcuta: “Hem d’estimar fins que ens faci mal”.

Doneu molt de fruit (Diumenge 5è de Pasqua)

“Saule arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients”. Així començava la lectura dels Fets dels Apòstols, explicant les dificultats de Pau per ser rebut per la comunitat. “Tots el defugien”, especificava la lectura. Gràcies a la mediació de Bernabé, va ser acollit i integrat. Convivia amb els apòstols i predicava el nom de Jesús amb gosadia. Els jueus de parla grega, escandalitzats pel seu canvi, es proposaren de matar-lo, provocant que els germans el fessin marxar a Tars, la seva ciutat natal. Aquesta agitació interna i externa de la primera comunitat contrasta amb el que afegia la lectura: “L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria”. Potser hauríem d'aclarir que la pau era relativa, com sempre passa en totes les situacions de la vida, on la pau completa és impossible. Les desconfiances, els rebuigs, els conflictes interns i externs, alteren la convivència. Fins i tot la poden destruir. Però els Fets dels Apòstols especifiquen que, malgrat tot, l’Església “creixia, s’anava edificant”. Això ho aconseguia, perquè “vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l'Esperit Sant”. Aquesta és la fórmula per créixer enmig de les dificultats.

La carta de sant Joan, preocupada per les relacions entre els creients, també feia menció a la pau, però aquí es referia a la pau interior. Afirmava que si cerquem la veritat, “la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu”. No és fàcil tenir la consciència en pau, perquè sovint ens acusa, com reconeixia la carta. El remei és posar-la honestament davant Déu, perquè la pacifiqui. Aleshores, les nostres proclames de fe i d’amor seran més que frases i paraules: aniran acompanyades “de fets i de veritat”.

A l’evangeli de sant Joan, Jesús ens encoratjava a mantenir-nos ferms en la fe en ell per donar bons fruits. Ho feia a través de la imatge, propera per a nosaltres, mediterranis, dels sarments empeltats al cep, que aquestes setmanes primaverals s’estiren i comencen a treure fulles, anunciant que els raïms no trigaran. Els creients hem de fer igual, deixar que la saba de la fe ens revifi per dins perquè ens empeny a donar fruit; no sempre el que voldríem, però a donar fruit, malgrat els condicionants de tota mena. Així mateix passa amb la verema, que serà millor o pitjor segons les condicions meteorològiques, però es té cura dels ceps perquè donin el màxim fruit possible. Jesús ho deixava ben clar: “La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus”. Esforcem-nos-hi, tots en sortirem guanyant!

El poder del nom de Jesucrist (Diumenge 4rt Pasqua)

“Aquest home el teniu sa davant vostre pel poder del nom de Jesucrist”. Així parlava sant Pere en els Fets dels Apòstols, quan argumentava la guarició d’un invàlid. L’apòstol aprofitava la polèmica que havia provocat la seva acció i anunciava el kerigma de la fe cristiana: la mort i resurrecció de Jesús, el rebuig dels contemporanis i la seva restauració en el lloc diví que li correspon. La conclusió de Pere era determinant: “Sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos”. El nom de Jesucrist es presenta com a poderós i salvador, perquè fusiona la humanitat de Jesús amb la divinitat de Crist ressuscitat. Assegut a la dreta del Pare, Jesucrist intercedeix per nosaltres quan invoquem el seu nom.

L’evangeli de sant Joan presentava un fragment del llarg discurs de Jesús, anomenat del Bon Pastor, que és habitual en el quart diumenge de Pasqua que avui commemorem. Jesús utilitza el llenguatge pastorívol per explicar els lligams de fe dels creients amb ell. Es tracta de lligams on hi ha empaties mútues, però sobretot on hi ha comunió. Des de la comunió entendrem millor les paraules de Jesús: “Jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi”. La mútua reconeixença desvetlla empaties, però l’empatia neix de la comunió, que és fruit de la fe. Des de la comunió també pren sentit l’afegit final de Jesús: “Dono la vida per les ovelles”. Donar la vida també demana molt més que empaties, demana comunió. Jesús també deia: “Dono la vida i després la recobro”. Des d’aquesta vida recobrada com a ressuscitat, Jesucrist manté viva i activa la seva comunió. Nosaltres només hem d’acceptar-la i compartir-la amb el nostre testimoniatge de vida.

La primera carta de sant Joan no utilitzava el llenguatge pastorívol per explicar la relació de Déu amb els creients, sinó el llenguatge paternofilial: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. Aquí passem de la comunió a l’estimació: el Pare estima els fills, i els fills han d’estimar el Pare i també han d’estimar-se entre ells. Així de natural i alhora així de difícil. Però com a creients, gaudim de l’estímul que també concretava la carta: “Sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”. Mentre això no arriba, mantinguem-nos actius en la fe. Com a fills estimats de Déu i volent correspondre a la seva estimació, proclamem la frase del salm: “Perdura eternament el seu amor”.