Superar els defalliments (Diumenge 29)

“Els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d'Israel”. Ho escoltàvem a la primera lectura, quan els israelites són en plena travessa pel desert i el defalliment s’ha apoderat d’ells: és el moment propici d’aprofitar la seva feblesa i atacar-los. Organitzant la defensa, Moisès també defalleix, perquè la seva intercessió per la victòria no aconsegueix els resultats esperats. Però amb el suport del seu germà Aaron i del seu cunyat Hur, Moisès continua la intercessió, i amb Josuè al camp de batalla, aconsegueixen la victòria plegats.

Quelcom semblant ens passa a nosaltres en el camp de batalla de les nostres vides: quan aprofitem els defalliments dels altres per atacar-los, o els altres aprofiten els nostres per atacar-nos. Igualment succeeix en la pregària: defallim quan els efectes no són el ràpid que desitjaríem, i al sentir-nos desatesos, abaixem els braços de cansament, com Moisès. Per això és tan important compartir la nostra fe, perquè plegats, ens sostenim, ens ajudem i ens animen els uns als altres.

Aquest és també el missatge de l’evangeli de sant Lluc, quan Jesús explica una paràbola introduïda pel missatge que donarà: “Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança”. La paràbola del jutge sense entranyes que atén la viuda per la seva insistència ens encoratja a imitar la viuda i a no defallir en la pregària, confiant que serà atesa i que la resposta divina vindrà; segurament fora del moment i de la forma que voldríem, però vindrà, perquè els moments i les formes de Déu no acostumen a coincidir amb els nostres. La perseverança ens ajudarà a superar els defalliments, i davant la pregunta de l’evangeli si el Fill de l’home trobarà fe a la terra quan vindrà, aleshores podrem respondre que sí, perquè hem sabut mantenir-nos fidels en la confiança divina.

Sant Pau escriu a Timoteu encoratjant-lo a que encoratgi la comunitat, com a responsable que és de la mateixa: “Insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima'ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar”. Com a creients que compartim la fe en comunitat, ens calen Timoteus que compleixin el que exhorta sant Pau: que ens insisteixin sobre la importància d’acollir obertament la paraula de l’evangeli en les nostres vides; que ens reprenguin amb delicadesa i ens animin; que ens exhortin a ser pacients i a no defallir, perquè experimentem el que deia el salm responsorial: “El Senyor guarda tots els teus passos, ara i per tots els segles.”

Sense reticències (Diumenge 28)

“D’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor”. Pronunciava aquesta frase Naaman de Síria, cap de l’exèrcit arameu, poble veí i sovint contrincant del regne d’Israel. La raó de la frase és la resposta positiva per haver estat guarit de lepra per mediació del profeta Eliseu: l’home de Déu ha acollit l’estranger sense reticències i això ha provocat que l’estranger aculli Iahvè, el Déu d’Israel, sense reticències. Quan no hi ha reticències les relacions flueixen per ambdues bandes, la positivitat ho envaeix tot i tothom se’n beneficia.

A l’evangeli de sant Lluc, Jesús, com Elies, no manifesta reticències davant els deu leprosos quan li criden de lluny: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres”. Tampoc els leprosos mostren reticències quan Jesús els diu que es presentin als sacerdots sense cap indici de guarició, però “mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra”. La manca de reticències per ambdues parts genera la guarició dels leprosos, dels quals només un estranger, com el cas de Naaman en la primera lectura, dona glòria a Déu sense reticències: amb grans crits, prosternant-se als peus de Jesús amb el cap fins a terra com a reconeixement de la seva grandesa.

Sant Pau escriu a Timoteu que no tingui reticències d’anunciar la grandesa de Jesucrist ressuscitat d’entre els morts, pel qual fins i tot mereix la pena sofrir. Li diu: “Aquesta és la bona nova que jo predico i per això he de sofrir fins a trobar-me empresonat com si fos un malfactor”. L’apòstol afegeix que “si som constants en les proves també regnarem amb ell”. Bandejar les reticències implica perdre seguretats, però aquestes es recuperaran amb escreix.

Les reticències en la fe ens allunyen de Déu, de Jesucrist i de la comunitat; les reticències amb els qui convivim, estrangers o gent propera, ens allunyen d’ells i de l’entorn que compartim. No és fàcil abaixar la guàrdia a les reticències, i sovint ens deixem portar per espirals de negativitat, però el profeta Eliseu, l’home de Déu, i Jesús, el fill de Déu, ens assenyalen els bons fruits socials i religiosos que produeixen les relacions sense reticències.

TORNAR-SE PETITS

 

Homilia Festa de Sant Francesc, 

4 d’octubre de 2022

No està de moda ser petit. Potser no ho ha estat mai, però en el nostre segle XXI, el segle en què se suposa que s’han superat tants de tabús (i un be negre!)... no, no està de moda ser petit.

No està de moda ser petit en una societat com la nostra feta de valors, diguem-ne, màxims (no en l’ètica, per descomptat) que ens criden cada cop a ser més empoderats de nosaltres mateixos, a ser més cool que ningú altre, a ser més joves (encara que tingui 90 anys), a ser més sans (fins a tornar-nos uns hipocondríacs), a ser més i més i més entrant així en un vertigen incansable de superació d’un mateix, com si ens haguéssim d’actualitzar perpètuament en una versió cada cop més nova i millorada a l’estil d’un smartphone de darrera generació... i tot per aconseguir uns quants likes més en la nostra xarxa social preferida d’amics que mai no veurem, que mai no coneixerem, i que per tant mai no estaran al nostre costat quan la realitat de la vida se’ns imposi amb els seus problemes i limitacions... Volem ser més i això deixant pel camí tants i tantes germans nostres que somien amb aquesta mena de “paradís” que ens vénen dient-nos que és a l’abast de tothom... però a on tothom no hi pot arribar com tristament ens diu l’augment de suïcidis en els nostres països rics. Confessem-ho: en el nostre món capitalista només es pot ser més a costa d’empobrir un altre. El gran es menja el petit. I, en canvi, Jesús exalta el senzills, els petits; no els grans i poderosos.

Divendres passat els nostres veïns, els germans Corazonistas, estaven de festa. Celebraven l’aniversari 201 de la fundació de la seva congregació, que no és poca cosa. Era molt bonic veure des del nostre bosquet els nens més petits de P3 o P4 ballant, cantant, pregant... Era bonic veure’ls ser ells mateixos, sense complexos, gaudint de tot el programa festiu amb intensitat, com només pot i sap fer-ho un nen. Mirant-los és quan hom comença a entendre les paraules de Jesús de l’evangeli d’avui que són, recordem-ho, una pregària d’acció de gràcies sortida del cor agraït de Jesús, sorprès de com actua el Pare: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot allò que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. Què bo el nostre Pare del cel, que no es deixa entabanar per totes les nostres màscares i dissimulacions per creure’ns qui-sap-què. Un Pare que mira amb deler els petits perquè són senzills; els senzills perquè es fan petits.

No, no està de moda ser petit. Primer de tot, perquè humanament parlant no podem tornar a ser nens i nenes amb la innocència d’abans; i, després, perquè per tornar-se petit i senzill cal lluitar. I lluitar cansa i cansar-se no està ben vist en el nostre món actual on tot s’ha d’aconseguir amb el mínim esforç, no sigui que ens estressem. Però els qui creiem en Jesús sembla que no tenim altre opció, segons l’Evangeli, si és que volem que el Pare es complagui en nosaltres; si volem que el Pare segueixi parlant-nos amb deler; si volem tenir un cor ben adobat perquè hi arreli la llavor del Regne. Haurem de saber dir “no”; a saber dir “això no és just”; a saber dir “això no és cert”; a saber dir “això no és l’Evangeli de Jesús” quan toqui per poder fer-nos senzills i petits i immensament lliures perquè ho haurem escollit, perquè haurem optat per ser com Jesús; perquè haurem fet com Francesc d’Assís, que voluntàriament es féu pobre, voluntàriament es féu humil, voluntàriament es féu germà de tothom i esdevingué així  l’home més lliure de tots imitant Jesús i contagiant a tothom aquesta mena de llibertat.

La Bona Notícia aquest vespre és que Jesús sap que no és fàcil tornar-se petit, que no podem fer-ho amb les nostres soles forces. Hi ha tantes inèrcies arrelades a les nostres vides!!! I davant de la nostra impotència avui, aquest vespre mateix, torna a dir-nos: Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera. Acollim sense pors la invitació de Jesús per a néixer de nou i tornar-nos petits, com ho féu Sant Francesc!

Aclamem la roca que ens salva (Diumenge 27)

“L'home d'esperit orgullós se sentirà insegur”, afirmava el profeta Habacuc en la primera lectura. La frase ens fa pensar en el nostre tarannà europeu occidental, que fins a la pandèmia ens sentíem segurs i orgullosos de les nostres capacitats i de les nostres possibilitats. Però malgrat ho dissimulem, aquest orgull i seguretat s’han esvaït. La incertesa s’ha apoderat del nostre ambient, només cal repassar els diaris, i la frase del profeta Habacuc ens retrata. Però lluny de caure en el desànim, el profeta continua dient: “però el just viurà perquè ha cregut”. Perquè el creient és aquella persona que aprèn a mesurar les circumstàncies de manera justa: sense enorgullir-se quan les coses van bé, ni deprimir-se quan van malament. La persona creient es la que s’aferra més en les realitats celestials que en les terrenals. Ho expressava de meravella el salm responsorial: “Aclamem la roca que ens salva”. Déu esdevé, pel creient, la roca salvadora que no s’esberla, el lloc segur on reposa la nostra existència.

Per tant, davant les circumstàncies difícils que ens puguin envoltar, hem d’encarar-les amb fe, acompanyats de l’Esperit diví, que com sant Pau escrivia a Timoteu: “L'Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d'amor i de seny”. Per tant, com a batejats que som, no ens acovardim, no defallim, no ens bloquegem, no perdem el seny. Això a tots els nivells: personal, conventual, eclesial, laboral, social i també polític en dies de commemoracions. Sant Pau ho remata dient: “tot el que has de sofrir juntament amb l'obra de l'evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona”. A tots ens toca sofrir, uns més i altres menys, uns físicament per malalties, altres ambientalment per les relacions, altres moralment o espiritualment per les insatisfaccions de la vida.

Com a creients, hem de suportar-ho amb la fortalesa que Deu ens dona i, com deia Jesús a l’evangeli de sant Lluc, sense posar-nos medalles per les nostres capacitats de resistència o per ser fidels als nostres compromisos: “Quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: «Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure»”. Complir amb el que Déu ens mana no és acumular més mèrits que els altres, sinó concretar la nostra fe amb humilitat i amb la convicció del seu poder transformador de la realitat.