No hem de dormir (Diumenge 33)

“Que en té de valor una bona esposa! És molt més preuada que les perles”, deia el llibre dels Proverbis. La lectura era un rosari de lloances a una bona esposa, però la major d'elles era per la seva condició creient: “l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis”. El mateix podríem dir de l’espòs: “Que en té de valor un bon espòs, és més preuat que les perles”, i també: “l’espòs que creu en el Senyor val tots els elogis”. De fet, la nostra realitat esponsal catalana no sembla que tendeixi, al menys com a discurs general, a fer aquesta mena de declaracions, que sonen a "carrinclones". Però el salm responsorial sí que participava del discurs i del missatge del llibre dels Proverbis, lloant la realitat familiar i la descendència dient: “veuràs els fills com plançons d’olivera al voltant de la taula”.

Sant Pau canviava de registre en el fragment de la carta als Tessalonicencs. L’apòstol parlava de la vinguda definitiva de Jesucrist a la fi dels temps, la qual serà imprevista: “El dia del Senyor vindrà com un lladre a la nit”. Per aquesta raó cal estar preparats: “No hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament”, arrodonia Pau.

Viure sòbriament no significa esdevenir anacoretes enmig del desert, sinó viure la nostra quotidianitat amb sentit i dedicació, gaudint-la i patint-la, posant la carn a la graella com Jesús explica en l’evangeli amb la paràbola dels talents, on l’amo confia els seus bens als seus administradors i premia els qui rendeixen, mentre que els que no mouen un dit els qualifica de dolents, de ganduls i d’inútils, per no haver fet rendir els talents que els han estat donats. L’amo de la paràbola no té miraments amb el servent que s'escapoleix: “Aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca”. La paràbola és una al·legoria als qui, d’alguna manera, col·laborem en les comunitats cristianes, que hem de ser responsables tothora, fent rendir els propis talents en benefici de tothom: dels altres, d’un mateix i del projecte diví sobre els humans.

La saviesa no s’apaga mai (Diumenge 32)

“La saviesa és resplendent i no s’apaga mai”. Així començava la primera lectura, procedent del llibre de la Saviesa. De fet, el llibre està dedicat a evocar les grandeses divines i, quan menciona la saviesa, es refereix exclusivament a la saviesa divina: sempre resplendent, sempre contemplable si l’estimem, sempre accessible si la desitgem, sempre trobadissa si la mereixem. La història humana està marcada de manera positiva per la petjada inesborrable d’homes i dones savis, però el llibre bíblic subratlla que la història humana i la del poble d’Israel està determinada per la saviesa divina. Per això el salmista, sentint-se sota la seva empara proclamava: “Quan des del llit us recordo passo les nits pensant en vós, perquè vós m’heu ajudat, i soc feliç sota les vostres ales”.

De fet, la saviesa divina deixa petjada en el cap, el cor i en l’anima de la persona creient. Ho explicava Jesús, segons l’evangeli de Mateu, en la paràbola de les deu noies que esperen el nuvi: cinc d’elles són sàvies en preveure i preparar-se, mentre que les altres cinc, més despreocupades, es dediquen a improvisar. L’arribada del nuvi de la paràbola és una al·legoria de l’arribada de Jesucrist a la fi dels temps, i la doble reacció de les noies és, també, una al·legoria a les reaccions de les comunitats cristianes davant aquesta vinguda imprevisible. L’any litúrgic que finirem en dues setmanes, i el proper temps d’Advent, ens recorden anualment que aquest món no és l’objectiu sinó la preparació, i que calen uns mínims d’expectació. Per això rematava Jesús: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”.

Sant Pau, escrivint a Timoteu, també tractava el tema de la fi de dels temps que implicarà el trobament entre vius i difunts. Sant Pau, ben inspirat, responia a aquesta inquietud creient dient: “Si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor [...], els qui han mort en Crist ressuscitaran primer; llavors els qui d'entre nosaltres quedem en vida serem enduts juntament amb ells”. De fet, l’apòstol exhorta a no entristir-se per la desaparició vital dels difunts, i exhorta a no perdre l’esperança en un món futur al costat de Déu i de Jesucrist, que és la saviesa divina encarnada i exalçada a les altures per la seva resurrecció d’entre els morts. Aquest recorregut vital de Jesús és el que sant Pau anima a creure i a seguir: “Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell”.  Així de clar per l’apòstol, però ho és també tan clar per a nosaltres?

Us trauré el poder de beneir (Diumenge 31)

“Us trauré el poder de beneir”. Aquesta era l’amenaça divina a la classe sacerdotal, pronunciada per boca del profeta Malaquies. Però l’amenaça divina continuava: “Jo faré que tot el poble perdi l'estima i el respecte que us tenia”. La raó de tot plegat la concretava el profeta: haver perdut també l’estima i el respecte per Iahvè. Adonem-nos que el càstig més gran que pot patir un sacerdot, tant antic com actual, és quedar-se sense poder beneir el poble, que és la seva principal funció, i, per rematar, que el poble al qual ha de servir li perdi l’estima, i el que és principal, el respecte. De fet, el profeta critica la classe sacerdotal per haver convertit el seu servei en un estatus, i quan succeeix això, es passa de servir a voler ser servit. Aleshores comencen els abusos de poder de tota mena, i aleshores s’entenen els recents informes del defensor del poble del govern espanyol sobre els abusos comesos per sacerdots i religiosos catòlics. Els fums sempre porten a creure que tenim el dret de sotmetre els altres, i això succeeix en tots els sentits i en tots els àmbits.

El salmista ho concretava de meravella quan expressava la veritable condició d’un creient, més confiada en Déu que en falses expectatives: “El meu cor no és ambiciós, Senyor, no són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses, o de coses massa altes per a mi”. Quanta pau interior no tindríem, com expressa el mateix salmista, si complíssim això!

Jesús, a l’evangeli, segueix la línia del profeta Malaquies, i posava en evidència els mestres de la Llei i els fariseus, acusant-los obertament: “En tot obren per fer-se veure de la gent”. Viure de cara a la galeria és el modus vivendi d’influencers i personatges famosos, obligats mantenir les quotes de seguidors i admiradors. Però en l’àmbit religiós o eclesial, podem caure, i de fet caiem, en els mateixos defectes, aspirant que la nostra diòcesi, el nostre orde religiós, el nostre convent, la nostra missa, els nostres discursos, les nostres activitats, siguin els més aplaudits. Jesús posa un correctiu determinant: “El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però tothom qui s'humiliarà serà enaltit”.

Sant Pau testimoniava amb gran naturalitat aquestes paraules de Jesús quan escrivia als cristians de Tessalònica. Els deia: “Entre vosaltres ens férem amables com les mares quan acaronen els seus fills. Us hauríem donat fins i tot les nostres pròpies vides, de tant que us vau fer estimar”.

“Hosanna al nostre Déu, que seu al tron i a l’Anyell” (Tots Sants 2023)

“Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües”. Ho deia el llibre de l’Apocalipsi en la primera lectura. Aquesta escena és quelcom habitual en les nostres ciutats, on contemplem persones de diferent procedència ètnica, de diferents països i que parlen llengües diferents. Però el llibre de l’Apocalipsi afegia quelcom determinant: “S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans”. Aquest afegit es refereix als creients de les primeres comunitats cristianes, que havien estat martiritzats a causa de la seva fe i que proclamaven, ressuscitats, les glòries divines dient: “Hosanna al nostre Déu, que seu al tron i a l’Anyell”. Aquesta imatge celestial és quelcom que nosaltres, els creients terrenals, no hem d’oblidar malgrat les mil i una preocupacions que ens dona la vida, perquè aquests és el destí final dels qui venerem Jesucrist: el formar part de l’assemblea celestial que lloa Déu pel segles i segles.

Aquest gran pont existencial entre la nostra realitat terrenal, que gaudim i que patim, i la realitat celestial, que només intuïm, es pot travessar i escurçar gràcies a la nostra condició de fills de Déu. Ho descrivia molt bé la primera carta de Sant Joan: “Ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur”.

Per aquesta raó, les benaurances que Jesús proclama dient feliços als qui l’escoltem, sempre remeten a temps futurs, al Regne del cel on serem consolats, saciats, compadits, on veurem Déu i serem reconeguts definitivament com a fill. Però aquest emplaçament futur es fonamenta en un present envoltat de dificultats. Per això la darrera benaurança és la més colpidora de totes: “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies”.  Aquets glops amargs tindran, de nou, la seva recompensa futura: “Alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel»”

Per aquesta raó, la festa litúrgica de Tots Sants va unida amb la celebració de demà dels Fidels Difunts, per omplir d’esperança i de rostres estimats aquest pont entre la difícil vida terrenal i la joiosa vida celestial que Jesucrist ens promet.