El cec i el Fill de David (Dilluns 33)

L'episodi de la guarició del cec de Jericó segons sant Lluc, que hem escoltat, presenta un detall que és la clau de lectura de tot el passatge. Aquest detall coincideix en els relats sinòptics de Mateu i de Marc, i és que el cec crida Jesús: "Fill de David", que és la manera d'anomenar el Messies d'Israel. 

Un cec que no hi veia, sap apreciar que aquell Jesús que travessava Jericó era el Messies, i ho proclamava en veu alta, dient-li: "Fill de David". En canvi, els qui l'acompanyaven i els qui el veien passar no ho sabien apreciar, malgrat el veiessin sense dificultat. 

Això ens fa pensar en un monjo greco-ortodox que custodiava l'accés de pelegrins a la tomba de Jesús del Sant Sepulcre. Deia que només un cec podia veure Jesús ressuscitat dins la tomba, perquè la resta estem ocupats fent fotos, encenent candeles, i mirant la decoració.

"No us deixeu enganyar" (Diumenge 33)

"Vindrà aquell dia abrusador com una fornal". Així de contundent s'expressa el profeta Malaquies, parlant sobre la fi dels temps. El discurs continua anunciant que els orgullosos i els injustos seran cremats com rostoll, i que els destinataris del seu escrit, els qui veneren el Senyor, veuran el sol de la felicitat. Si no som creients, podem estar tranquils, perquè aquests anuncis de vida futura i de la fi dels temps no ens afecten. Si som creients i venerem el Senyor, estiguem també tranquils, perquè gaudirem del sol de la felicitat. Però si som creients, i som orgullosos i injustos, igualment estiguem tranquils, perquè el relat no ens condemna, sinó que ens exhorta a la conversió: a esdevenir més humils i més justos davant Déu. Aquesta és la pretensió dels relats apocalíptics de l'Antic i el Nou Testament, que escoltem sovint quan s'acaba l'any litúrgic i quan comença el temps d'Advent. Són relats sacsejadors que volen que enlairem la mirada espiritual i que sospirem per la vinguda del Regne de Déu. 

Per això, en la segona lectura, sant Pau es queixa amb insistència als cristians de Tessalònica que no visquin desvagats, segurs que Jesucrist és a punt de venir i que no cal moure ni un dit en aquesta expectació: "sentim dir que alguns de vosaltres viuen desvagats i, a més de no treballar, es posen on no els demanen". L'apòstol adverteix que aquesta espera passiva és equívoca i una font de conflictes. Sant Pau no vol badocs, perquè qui no treballa i viu desvagat, ocupa el temps fixant-se en els altres i criticant-los. El meu pare, quan de petit li preguntava perquè les persones criticaven els altres, ell, resolutiu, sempre responia: "Perquè tenen poca feina". Un creient com Déu mana, i com sant Pau exhorta, sempre està ocupat en coses terrenals i en coses celestials. 

Jesús, a l'evangeli, diu als seus deixebles: "No us deixeu enganyar". L'advertiment no va adreçat cara enfora, sinó cara endins, als creients. Jesús ens adverteix de rebutjar els missatges catastrofistes, encara que estiguin ben embolicats de religiositat. El catastrofisme no prové del bon esperit, sinó del mal esperit. Això serveix per a tots els àmbits, com ho expressa el papa Francesc sense embuts, afirmant que el mal esperit també afecta al món eclesial. Jesús també ens anima a no defallir quan les coses vagin malament i quan tothom se'ns posi en contra, perquè "serà ocasió de donar testimoni". Jesús ens exhorta a la confiança: "No es perdrà ni un sol dels vostres cabells". Jesús ens exhorta a la perseverança: "Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida". Perquè és millor sofrir amb constància i guanyar-se la vida per sempre, que passar-la bé —que no t'estalvia el sofriment— i perdre la vida per sempre.

Crec en la resurrecció dels morts i la vida eterna (Diumenge 32)

"El Rei del món ens ressuscitarà a una vida eterna", és la resposta convençuda d'un dels set germans torturats fins a morir, en la primera lectura. Un altre germà expressava: "és bo de confiar en l'esperança que Déu ens dona de ressuscitar-nos". Aquest relat martirial de l'Antic Testament, que la tradició cristiana utilitzarà per narrar els martiris dels primers cristians, presenta de manera clara la creença en la resurrecció i la vida futura en el segle II aC. 

Això ens permet situar-nos adequadament en l'ambient religiós del judaisme del temps de Jesús, del qual l'evangeli que hem escoltat ens ofereix un tast. Ens deia que "els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar". Es tracta, diríem en el nostre llenguatge actual, del col·lectiu laïcista bel·ligerant, que no només no creia en la resurrecció, sinó que la negava. La condició benestant que s'atribueix als saduceus els faria un grup amb una incidència social notòria. Del col·lectiu creient, que sí creia en la resurrecció, tenim els fariseus, i podem afegir a Joan Baptista i a Jesús amb els seus deixebles, i altres que no coneixem. Com s'esdevé avui dia, el debat sobre la vida futura també era present en aquells temps. 

Els saduceus de l'evangeli volen confondre Jesús amb un exemple capciós: "Amb quin marit viurà, en la vida futura, la dona que n'ha tingut set?" Jesús es desmarca d'aquesta pregunta trampa que ridiculitza la vida eterna, talment com s'esdevé avui dia quan s'utilitzen arguments erudits i científics per desqualificar-la. El llenguatge i els arguments són diferents, però la intenció continua essent la mateixa. Jesús es limita a utilitzar la tradició jueva per argumentar la resurrecció i la vida futura. El mateix hem de fer nosaltres en el nostre context: tenim el Nou Testament amb Jesucrist ressuscitat, i segles de tradició cristiana al darrere. Els arguments hi són, però en el fons es tracta de creure o de no creure, així de clar. 

Sant Pau tampoc es veié fora d'aquests debats. Ho reflecteix sobretot en la primera carta als Corintis, quan sentencia que si no creiem que Jesucrist ha ressuscitat, la nostra fe és ridícula. En el fragment d'avui, de la carta als tessalonicencs, diu que Déu "ens ha concedit, per la seva gràcia, un consol etern, i una bona esperança". El nostre món ens ofereix molts consols, però tots són fugissers. Déu, a través de Jesucrist ens ofereix un "consol etern". Triem! El nostre món està sortosament ple d'esperança, però que trontolla quan hi ha dificultats. Déu ens dona una "bona esperança", aquella que no defalleix perquè té la mirada posada en Jesucrist i en la vida eterna.

Disposats a fer el ridícul (Diumenge 31)

La primera lectura, del llibre de la Saviesa, és una perla de principi a fi. Es fa difícil seleccionar-ne una frase que ajudi a la nostra reflexió. De fet, la lectura convida més a la contemplació i a l'admiració que a la reflexió. Llegir-la de manera pausada estova el cor i eixampla l'esperit perquè mostra la grandesa de Déu: una grandesa que no és abassegadora ni prepotent, sinó pròxima i comprensiva amb la realitat humana, ambigua i trencadora de l'harmonia de la creació. Però és precisament la incondicionalitat de Déu, i no la por al càstig, el que desvetlla el penediment humà. Sentir-se indignament estimat per Déu trenca els nostres esquemes de fer mèrits, ens mou a reconèixer la nostra petitesa i a admirar la grandesa de Déu. Feliços els qui no s'avergonyeixen de sentir-se insignificants i pecadors, perquè tastaran l'amor diví!

Sant Pau, en la considerada carta més antiga de l'apòstol, s'adreça als cristians de Tessalònica "demanant que el nostre Déu us faci dignes de la vocació cristiana". També els desitja que "dugi a terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe us inspira".  Li demanem a sant Pau que segueixi pregant des del cel, ara pels cristians catalans, perquè siguem dignes de la vocació cristiana, i perquè arribin a terme els bons propòsits i les obres que ens inspira la fe. Sant Pau també escriu als tessalonicencs que no perdin el seny, ni s'alarmin per falsos missatges sobre la fi dels temps. Un advertiment molt útil per a nosaltres en aquests inicis de campanya electoral, on no perdre el seny ni alarmar-se serà una bona eina per discernir el vot.

Zaqueu, el baixet, és el protagonista de l'evangeli. Quin ridícul no faria aquest home ric i conegut per tothom, fins i tot pel mateix Jesús, enfilant-se a un arbre com un vailet. L'evangeli subratlla que "la gent li privava la vista perquè era petit d'estatura". Pel que sembla, ser ric no li facilitava poder veure Jesús. El que ho possibilita és assumir la seva petitesa i espavilar-se a fer-se trobadís, encara que sigui fent el ridícul davant els altres. Però el ridícul de Zaqueu té la seva compensació: Jesús se li aproxima i s'autoconvida a casa seva. La reacció de Zaqueu és immediata: "baixà de pressa i el rebé tot content". Però a casa seva, continua la reacció: "Ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els que he defraudat, els restitueixo quatre vegades més". Zaqueu és un inconscient o un atrevit quan es disposa a fer el ridícul per veure Jesús. També és un exagerat repartint els seus béns per tenir Jesús assegut a taula amb ell. No sé si nosaltres hauríem de ser tan inconscients, o tan atrevits, o tan exagerats, però l'evangeli ens convida a identificar-nos amb Zaqueu.

Un llistó ben alt (Tots Sants 2019)

"Feliços els perseguits pel fet de ser justos", és una de les nou consignes que Jesús formula en les benaurances. Escollim aquesta perquè el context que vivim facilita la comprensió ràpida de totes elles. Amb les benaurances, Jesús condensa el seu pensament i el proposa com a estil de vida. Vindria a ser el seu programa electoral per captar seguidors. Però més que proposar accions concretes, Jesús proposa actituds concretes, totes elles contraposades a les consignes que dominen el nostre comportament social: 

Ens diem: "Dominem, exhibim, senyoregem". Però Jesús diu: "Feliços els pobres en l'esperit".

Ens diem: "Celebrem, guanyem, triomfem". Però Jesús diu: "Feliços els qui estan de dol".

Ens diem: "Traiem pit, intimidem i atemorim". Però Jesús diu: "Feliços els humils".

Ens diem: "Dissimulem, callem, siguem submisos". Però Jesús diu: "Feliços els qui tenen fam i set de ser justos".

Ens diem: "Castiguem, maltractem, revengem-nos". Però Jesús diu: "Feliços els compassius".

Ens diem: "Distorsionem la veritat al nostre interès". Però Jesús diu: "Feliços els nets de cor".

Ens diem: "Aldarull, provocació i enfrontament". Però Jesús diu: "Feliços els qui treballen per la pau".

Ens diem: "Condemnem, ultratgem, humiliem". Però Jesús diu: "Feliços els perseguits pel fet de ser justos".

Ens diem: "Insultem, perseguim, difamem". Però Jesús diu: "Feliços quan per causa meva us ofendran, perseguiran i calumniaran".

Les propostes de Jesús en les benaurances s'allunyen de les immediateses que fan perdre bous i esquelles. Jesús proposa que si encaixem adequadament els cops que sempre ens dona la vida, avançarem en els propòsits de portar una vida íntegra. El secret per aconseguir-ho és tenir la mirada interior fixada en el futur, però no el futur temporal, sinó el futur celestial. Aquest és el gran actiu que tenim els creients i que no utilitzem prou quan les nostres consignes apunten només al futur imminent. Per guanyar, abans hem de saber perdre, seria el resum final.

La festa de Tots Sants d'avui, que precedeix a la dels Fidels Difunts de demà, ens fa mirar, des del sentiment pels nostres difunts, aquest futur celestial de felicitat que Jesús anuncia i promet en les benaurances.