“Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn, rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.” Aquesta era una de les indicacions del ritual de Pasqua que Déu havia prescrit a Israel i que recollia el llibre de l’Èxode. Tot havia de preparar-se amb cura, perquè la memòria de l’esdeveniment mereixia una celebració molt digna. De fet, la tradició jueva celebrava aquest ritual de Péssah la nit passada arreu del món. Fidel al seu calendari de fer coincidir la festa amb la primera lluna plena de primavera, complia la petició de Iahvè en la lectura: “Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua.” Des d’aleshores, Israel celebra aquesta festa com la commemoració del seu “pas” (que significa Pasqua) de l’esclavatge a l’alliberament, de tenir el faraó com a senyor a tenir Déu com a únic Senyor, de viure humiliats a viure amb el cap ben alt. Per aquestes raons, celebrar la Pasqua és més que fer memòria: és fer memorial, és a dir, actualitzar la festa llegint els esdeveniments presents amb aquest referent. Així els ho assenyalava també Iahvè: “Tingueu aquest dia com un memorial.”
Sant Pau escrivia a la comunitat de cristians de Corint, que eren majoritàriament no jueus i que no tenien segles de tradició religiosa com ells. L’apòstol comparteix la tradició novella del sopar del Senyor i que ell mateix havia rebut: “Aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor”. És colpidor que recordem aquest testimoni quan portem vint-i-un segles preservant aquesta tradició. Com passava amb la Pasqua jueva, no es tracta de fer memòria, sinó memorial, com el mateix Jesús proclamà: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial”.
L’evangeli de sant Joan, com és tradicional el Dijous Sant, presentava l’episodi del rentament de peus, el preludi del Darrer sopar de Jesús amb els seus deixebles. “Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua”, explicava el relat, quan Jesús aprofitava el memorial de la Pasqua jueva per instituir un nou memorial. Però abans es dedicà a rentar els peus als seus deixebles, per demostrar “fins a quin punt els estimava.” També els donava un missatge posterior: “Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.” El quart evangeli és l’únic evangeli que inclou l’escena del rentament de peus abans del sopar. La raó de l’evangelista seria perquè el memorial eucarístic dels altres evangelis anés acompanyat de l’estimació de Jesús pels seus deixebles, fins al punt de rentar-los els peus. De fet, nosaltres som capaços de qualsevol abnegació per les persones que estimem: fills, pares, parents, persones malaltes. Però no és tan fàcil transmetre aquesta estimació i voluntat de servei als no propers . Tanmateix, transmetre l’amor de Jesús ha estat el tresor intangible de l'Església, que els cristians conservem junt amb el tresor tangible del memorial del Senyor. Ambdues coses les preservem fins que ell vingui en la plenitud dels temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada