MISSA DEL DIA DE NADAL

25 DE DESEMBRE DE 2025

 

MIREU-LO I VEGEU

 

Ahir fra Víctor Herrero, amic, frare caputxí de la província d’Espanya, professor de Bíblia i poeta m’enviava la seva felicitació de Nadal que sempre és original, perquè conté un poema d’autoria pròpia. El poema es diu: Miradlo y ved, i diu així:

 

El alba ante los ojos y en el pecho

la tibieza del aire del verano,

sostener una rosa en una mano

y dormir con la luna como techo.

Sentir el mundo tierno, recién hecho,

casi un fruto colgando de un manzano,

ascender a los montes, ser hermano

del pobre con el corazón deshecho.

 

Comer el pan con otros, tener sed,

reposar en la lumbre y en la herida,

habitar una casa sin pared.

 

Este es el plan de Dios, es la medida

de un desmedido amor. Miradlo y ved

el gozo tan sencillo de la vida.

 

He volgut començar amb aquest poema que, com tots els poemes, té la gràcia de posar paraules al transcendent, allà on precisament les paraules no fan més que apuntar, on a vegades tan sols es pot acaronar amb molta delicadesa allò que té una gran profunditat. I vull posar-lo en paral·lel amb un altre poema que, per escoltat, llegit o meditat (i per la diversitat de traduccions, tantes com té el Nou Testament) potser no veiem com un gran poema literari: el pròleg de sant Joan amb que la litúrgia de la missa del dia de Nadal sempre ens obsequia.

 

Els dos poemes tenen, penso (i és el que em resulta interessant per a la celebració d’avui) la capacitat de portar-nos més enllà del que els nostres pessebres de suro, molsa, paper d’alumini, plàstic i farina ens volen representar. I amb això que acabo de dir que cap pessebrista (professional o aprenent) s’ofengui, ans més aviat gràcies per l’esforç que feu d’apropar-nos al misteri d’una forma visual!!! Però, potser, perquè jo mateix m’adono amb la facilitat que miro cap a terra, que em quedo només amb allò que veig o que comprenc... és a dir, amb aquella realitat que puc dominar (o crec que domino), necessito de tant en tant alçar els ulls (o que m’ajudin a fer-ho!) i, amb una mirada nova, mirar i veure més enllà de les formes i representacions que em resulten properes i casolanes, mirar cap a una realitat que em supera i em descol·loca.

 

El poema de fra Víctor, el pròleg de Sant Joan (i aquest encara amb més força perquè quan acabem de proclamar-lo hi afegim: Paraula del Senyor!) ens transporten a aquesta realitat que ens supera i ens descol·loca. I volia posar-los en paral·lel pel contrast que representen: la bogeria del pla de Déu i la immensitat del Misteri.

 

Hi ha contrastos en la vida que ens trasbalsen, pel que tenen d’inesperats o inexplicables: la traïció d’un amic, la mort d’un nen, les guerres iniciades per purs interessos tàctics i justificades per vés-a-saber quin patriotisme... el contrast que avui se’ns ofereix, en canvi, és d’Algú que podríem pensar llunyà i, per això mateix, desentès de la nostra vida, dels nostre dia a dia i la paradoxa (el contrast fort) és que Déu mateix s’ha fet petit, ha volgut tastar de prop què significa ser humà, ha entrat en el nostre món per la porta petita, com de puntetes... i quan ho fa tampoc no és Aquell que amb el seu poder ens aclapara, sinó que esdevé la presència silenciosa però fidel com la de la nostra mare a la capçalera del llit quan ens trobàvem malalts.

No hi ha paraules que ho expliquin... no hi ha sermons que ho justifiquin... Mireu-lo i vegeu... l’entenem? Probablement en tota la nostra vida només ens hi aproparem una mica... però és així: el qui és la Paraula s’ha fet carn i ha plantat la seva tenda entre nosaltres! Este es el plan de Dios, es la medida de un desmedido amor... Miradlo y ved!