Diumenge passat, el profeta Amòs, proclamava que Déu no oblidaria mai les accions dels qui s’aprofiten dels altres impunement. Avui continuava amb la mateixa contundència, acusant la complaença dels rics de Samaria que vivien aliens a les problemàtiques del voltant. D’ells afirma el profeta: “seran els primers en les files dels deportats; així s'acabarà l'orgia dels vividors”. De fet, històricament va ser així: els assiris envaïren Samaria el 721 aC i deportaren molts dels seus habitants, acabant la mencionada orgia de vividors. Som lluny d’aquella geografia i d’aquells temps, però els vividors de tota mena continuen presents aquí i allí. Mirem també nosaltres si som vividors en els nostres contextos familiars, laborals, socials o eclesials.
“El Senyor deslliura els presos”, proclamava el salm responsorial, entre altres accions divines destinades als més desfavorits i castigats per la vida. Els interns de les nostres presons, sovint ho estan per vividors, però també per intentar viure, i fins i tot per poder sobreviure.
Sant Pau, escrivia això al seu col·laborador Timoteu: “busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud”. Se li deia com a responsable que era de comunitats cristianes, com a pastor diríem avui, on la seva religiositat (la pietat i la fe) ha de combinar-se amb un testimoniatge de vida (la justícia, l’amor, la paciència i la mansuetud). Les exhortacions a Timoteu són un antídot eficaç a no aprofitar les nostres responsabilitats de tota mena per convertir-nos en uns vividors.
L’evangeli de sant Lluc presentava Jesús explicant als fariseus la paràbola del ric Epuló i del pobre Llàtzer. La paràbola no concretava que el ric Epuló fos un vividor, però sí que vivia molt bé, mentre que Llàtzer malvivia. Un i altre van morí i el seu destí aleshores s’intercanvià: Llàtzer reposava a la falda del patriarca Abraham mentre que Epuló patia inesperadament en un lloc de turments. La causa? No es concreta, però s’insinua que seria per la seva opulència insensible. Però el pitjor de la paràbola és que no hi ha cap possibilitat de canviar la situació de turments malgrat la insistència del ric. De fet, el relat posa en boca d’Abraham que ni els seus germans en vida s’escaparan d’aquests turments: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer”. El missatge és contundent: a major benestar, major insensibilitat tant a nivell social com també religiós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada