“Ves-te’n del teu país”, és l’únic verb en imperatiu present que Iahvè adreça a Abraham. La resta ho anuncia en futur: “el país que t’indicaré”, et convertiré en un gran poble”, “et beneiré i faré gran el teu nom”, “beneiré els qui et beneeixin”, “els qui et maleeixin els maleiré”. Malgrat la nul·la concreció al moment present que Iahvè realitza, la fe i la confiança d’Abraham en aquest futur promès el posen en moviment, a fi que s’acompleixi el que també se li declara en futur: “Totes les famílies del país es valdran de tu per beneir-se”. Com succeeix amb Abraham, el nostre present està sempre condicionat i motivat per les expectatives de futur que tinguem.
Sant Pau, escrivint a Timoteu, l’exhorta a encaixar amb dignitat el sofriment present amb “la fortalesa que Déu ens dona”, però sobretot a través de Jesucrist, que “ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat”. L’Apòstol no parla en futur, sinó en present, on el sofriment immediat queda il·luminat i consolat per la presència de Jesucrist. Aquesta és també la nostra realitat: la fe no alleugereix el sofriment però dona resistència per suportar-lo, perquè creiem en un futur ple de Déu i en un present acompanyat per Jesucrist.
L’evangeli de sant Mateu explicava la Transfiguració de Jesús i ho feia en passat: presentava un episodi que, en un primer moment, desconcertà els deixebles per la seva magnificència: la contemplació de Jesús amarat de divinitat de cap a peus. Els tres deixebles escollits, Pere, Jaume i Joan, fan un primer tast del que assaboriran posteriorment amb la resurrecció de Jesucrist. Per aquesta raó “Jesús els manà que no diguessin a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts”. Per posar ordre al sacseig d’aquella meravellosa visió fugaç, i per entendre el seu sentit, els tres deixebles hauran de passar per la prova de contemplar la passió i mort d’aquell que era molt més que un mestre que seguien. Aquest tast els permeté de no tancar les portes a la mort fatal de Jesús; però sobretot de creure en ell quan el van veure ressuscitat. Aquest és el missatge que ens serveix també a nosaltres: els petits tasts que ens aporta la nostra vida de fe, sigui en la pregària personal i comunitària, sigui en compromisos eclesials, sigui en la nostra quotidianitat viscuda amb sentit, esdevenen un pòsit que va augmentant i consolidant la nostra creença en un futur al costat de Déu. El salm responsorial ens ho concretava molt bé quan deia: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada