La fossa immensa entre pobres i rics (Diumenge 26)

“Pensa que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa”, era l’explicació d’Abraham a l’home ric en la paràbola de l’evangeli. La fossa immensa que, després de morir, separa el pobre Llàtzer, assegut a la falda d’Abraham, del ric sense nom submergit en un lloc de turments, esdevé el capgirament de la fossa també immensa que els separava en vida. Aleshores, l’home ric, vestit de porpra i lli finíssim, s’asseia celebrant festes esplèndides, mentre que el pobre Llàtzer, nafrat i pidolaire, vivia turmentat per la misèria: malgrat la proximitat física els separava la fossa immensa de la seva condició social.

Adonem-nos que la paràbola no explica en cap moment que el ric sigui dolent i el pobre sigui bo, i que, després de morir, cadascú rebi el càstig o el premi merescut. La paràbola de Jesús esdevé un clam a favor dels pobres no perquè siguin bons, sinó simplement perquè són pobres; i simultàniament esdevé un advertiment als rics, no perquè siguin dolents, sinó perquè viuen insensibles a les necessitats dels pobres. Per rematar l'advertiment, es subratlla fins i tot la seva insensibilitat a les veus celestials; per això Abraham sentencia amb duresa: “Ni que ressuscités algú entre els morts no es deixarien convèncer”.

En la primera lectura, el profeta Amós també denunciava amb contundència l’ostentació i la insensibilitat dels rics del seu temps: descrivia la seva tranquil·litat ajaguts en llits de marfil i aclofats en sofàs, cruspint-se els millors anyells al so de l’arpa, bevent vi en grans copes i ungint-se amb els millors perfums; però el profeta critica sobretot que viuen insensibles als patiments del poble: “no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep”. Però Amós anuncia que ells també seran deportats quan els assiris conquereixin el regne del Nord i els adreça un judici implacable: “Seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors”.

És cert que el salm responsorial proclamava que Déu és qui té la cura veritable dels oprimits, dels famolencs, dels presos, dels cecs, dels vençuts, dels forasters, de les viudes i dels orfes; però Jesús i el profeta Amós assenyalen amb el dit els rics que viuen insensibles a les necessitats de l’entorn, deixant “a la mà de Déu” aquests col·lectius i vivint aliens a les seves dificultats per superar el dia a dia.

Al parlar de rics no hem de pensar únicament en el milió de ciutadans espanyols a qui el govern estatal vol gravar amb un impost addicional, o en el llistat de persones més riques del món que es publica periòdicament, perquè aleshores la immensa majoria quedem alliberats de qualsevol pressió. Parlar de rics també és aplicable a col·lectius, comunitats, pobles, barris, ciutats, municipis, regions, països, confederacions de països i continents. Aleshores apareixen amb molta claredat les fosses immenses que separen rics i pobres. Però les paraules de sant Pau a Timoteu ens poden ajudar a omplir-les: “Busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud”.