“Escoltaràs el Senyor el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima”. Són paraules que Moisès adreça als israelites recollides en el llibre del Deuteronomi. Moisès exhorta el poble a escoltar, a guardar, i a convertir-se: escoltar la veu divina, guardar interiorment aquesta veu divina recollida en els manaments, i convertir-se a Déu no a mitges tintes sinó amb tot el cor i amb tota l’ànima; és a dir, optant decididament per ell. Moisès també puntualitza que la Llei que proclama no són teories sinó una praxi que surt dels llavis i del cor.
Això és el que també explica Jesús en l’evangeli amb la paràbola del bon samarità, qüestionant els qui volen justificar-se amb teories i subtilitats que dilueixen la praxi. Jesús s’allunya de debats estèrils sobre els manaments de la Llei que tothom coneix, i insisteix que el necessari és concretar la seva praxi amb tot el cor i amb tota l’ànima, i que aquesta praxi ha de sortir dels llavis i del cor.
Per això posa com a exemple un samarità, que desconeix directament els manaments de la Llei que el sacerdot i el levita de la paràbola coneixien i observaven. Però el samarità és l’únic que els concreta tenint cura del malferit, perquè la seva acció brolla de la compassió, que és fer les coses amb tot el cor i tota l’ànima; que és portar a la pràctica els manaments que surten dels llavis i surten del cor. Així ho reconeix al final de l’evangeli el mestre de la Llei quan Jesús li pregunta qui ha obrat millor dels tres personatges: “El qui es va compadir d’ell” –respon el mestre de la llei. Per aquesta raó Jesús li diu: “Doncs tu fes igual”.
També nosaltres, hem de fer igual que el mestre de la llei: no només conèixer els manaments sinó posar-los en pràctica amb el segell de la compassió, que és molt més que un acte espontani de bona voluntat que tots som capaços de desplegar. La compassió, seguint les indicacions de Moisès en el Deuteronomi, comença per escoltar, per estar atents a la veu divina; després en guardar-la interiorment, que implica interioritzar els manaments divins; i això ens portarà a convertir-nos de tot cor i amb tota l’anima. Aleshores brollarà la compassió com l’impuls extern del que interiorment hem assimilat.
La compassió és la regla d’or que supera prevencions, excuses, desconfiances, recels i justificacions; la compassió atura guerres i violència, lluites i baralles, exclusions i menyspreus, dogmatismes i rigorismes; la compassió humanitza a qui la rep i humanitza a qui l’ofereix. La compassió és tan poderosa que espanta utilitzar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada