Si digués que el barri de
Sarrià és un petit paradís barceloní, hi podríeu estar d'acord. Si digues que
els sarrianencs i les sarrianenques són gent trempada, els qui sou del barri
també hi estaríeu d'acord. Però si comencés a fer preguntes capcioses, com fa
la serp en el relat del paradís que hem escoltat, començarien a sortir les
pegues. Aleshores aquesta afirmació inicial s'aniria desdibuixant de manera
progressiva, arribant fins i tot, a dir el contrari: que Sarrià no té res de paradís, i que
els sarrianencs i les sarrianenques no són gent trempada. De fet, les dues
afirmacions tindrien raó, perquè com sempre, tot depèn si veiem l'ampolla mig plena,
o la veiem mig buida. Això val per a tot. Hem posat aquest exemple, perquè el
relat del paradís que hem escoltat de manera fragmentada, ens diu que si actuem
com la serp, enredant i provocant, entrem —i
fem entrar els altres— en una espiral de
negativitat, que ens conduirà a la divisió i a la confrontació, al pessimisme i
a la decepció. Aquesta espiral de negativitat és el pecat que plana sobre la
condició humana, disposat en tot moment a retallar-nos les ales, i a insistir-nos
fins a convèncer-nos que l'ampolla està mig buida.
Sant Pau, a la segona lectura
ens diu que, gràcies a Jesucrist, l'ampolla no només està mig plena, sinó que
s'ha omplert fins dalt: s'ha omplert del seu Esperit que tot ho renova i que
tot ho omple. La nostra existència personal, la condició humana, el nostre
hàbitat, tot està ple de l'esperit diví renovador, que ens permet respirar
aires purs interiors i exteriors, que ens permet respirar positivitat, que ens
permet respirar transcendència. Sant Pau també ens explica que, gràcies a
Jesucrist, som més conscients dels aires enrarits i contaminats, dels ambients
falsos, de les mirades i converses negatives, de les actuacions malèvoles. Són realitats
que ens afecten i que ens condicionen. Són realitats que també protagonitzem,
ni que sigui a petita escala.
Per això, a l'evangeli, Jesús
ens dona una lliçó magistral de com mantenir-se ferm dins l'atmosfera de
l'esperit diví; de com rebutjar les temptacions interiors i exteriors que
malmeten la nostra sintonia amb Déu. Les temptacions de poder, de prestigi, de
possessions que assetgen Jesús —i que ens assetgen a
nosaltres constantment—, ell les rebutja amb
personalitat, amb seny, i amb arguments. Però prèviament, Jesús havia passat
quaranta dies al desert conduït pel mateix Esperit: per fer dejuni i pregària,
per aprendre a vèncer les temptacions. Al final, el diable el deixà estar i els
àngels el servien. El mateix Esperit que conduí Jesús al desert, ara condueix
l'Església a passar quaranta dies de Quaresma, per impregnar-nos de la sintonia
divina, per madurar una mica més com a creients, per aprendre una mica més a
vèncer les temptacions. Qui sap si, acabats els quaranta dies, i celebrant la
Pasqua, el diable ens deixi estar i vinguin els àngels a servir-nos. Provem-ho,
no tenim res a perdre i molt a guanyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada