diumenge, 16 de febrer del 2020

Ets tu qui ha de decidir (Diumenge 6)


"Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l'home somniava això que Déu té preparat per als qui l'estimen". Aquesta frase que sant Pau va escriure als cristians de Corint la situaríem entre les deu millors del Nou Testament, per no dir de les cinc millors, per no dir la que, personalment, considerem més suggerent de la Bíblia. Es tracta d'una descripció vibrant de les conseqüències d'una opció de fe, d'un anunci vehement de les conseqüències d'estimar Déu. La frase de sant Pau convida a fer un salt existencial al buit, a confiar en unes promeses que són invisibles, inexpressables i inimaginables. La frase convida a fer un salt de fe sense xarxa protectora a sota; a optar per Déu sense vacil·lacions, peti qui peti, diríem en català popular. Es tracta d'estimar Déu des de la gosadia existencial, abandonant seguretats i creient en un futur de plenitud en Déu. Es tracta de signar en blanc el xec de la nostra vida i lliurar-lo a Déu. 

Això ens ajuda a entendre la frase de la primera lectura: "Si tu vols, guardaràs els manaments; ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel". El llibre de Siràcida ens assenyala amb el dit, emfatitzant "Si tu vols" i "ets tu qui ha de decidir". Se'ns indica que el salt personal de fe, que l'opció fonamental per Déu, esdevé el que ens fa guardar els manaments, el que decideix la nostra fidelitat vers Déu. El compliment de costums, de tradicions, i de pràctiques religioses seran l'expressió col·lectiva d'aquest salt personal de fe. Però sense aquest salt, la praxi religiosa trontollarà.   

El mateix indica Jesús a l'evangeli d'avui, quan qüestiona els mestres de la llei i els fariseus. Els critica per una radicalitat més accentuada en l'observança religiosa externa que en el salt interior de fe. De fet, aquesta és la crítica perpètua que l'evangeli d'avui segueix fent a una observança religiosa —ja sigui jueva, cristiana, o musulmana— que es preocupi més de les formes que del fons. És obvi que l'opció de fe, el compromís intern amb Déu, s'expressa de manera comunitària i amb formes religioses, i que aquestes esdevenen una tradició, un costum, una prescripció. Però no podem oblidar que són un gran mitjà, que sense el sumatori de les nostres opcions de fe, sonarà a enllaunat. La bellesa de l'observança religiosa no rau en la seva dimensió estètica, que és important, sinó en la vibració de la comunitat que es reuneix i la celebra. El valor de l'observança religiosa no rau en el seu compliment, que és important, sinó en l'opció fonamental de fe que l'impulsa. Amb aquest discurs de l'evangeli, Jesús critica les mitges tintes. Demana anar a fons, al detall, allí on fa mal, on la nostra fe passa la prova del cotó, on la nostra opció creient queda més al descobert.