dilluns, 10 de febrer de 2014

AIXÍ, QUÈ ESTÀ DEMANANT?



L’altre dia vam tenir una trobada al convent de Pompeia. Hi va parlar un voluntari de l’Associació ARRELS. Com sabeu, aquesta associació s’ocupa de les persones sense sostre. En la seva aportació, aquest voluntari, va parlar de l’iniciador d’aquesta associació, un jesuïta. Diu que aquell home, en una ocasió, va donar un entrepà a un indigent i que, en girar-se, aquest li va llençar l’entrepà a l’esquena. Les reaccions del jesuïta podien ser moltes, però va optar per fer-se la pregunta: “Així, doncs, què està demanant aquest home?”. Intentar respondre a aquesta pregunta sense acontentar-se mai amb una resposta que serveixi per a tothom i, encara menys si és una resposta teòrica, és el que dóna vida i força als qui volen realment acostar-se a l’altre, sigui o no marginal.

Llegim a Isaïes: “Diu el Senyor: comparteix el teu pa amb els qui tenen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds... no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides... quan invoquis al Senyor, Ell et dirà: “Aquí em tens!”... s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà com el migdia”. Sant Francesc, en el seu Testament, diu una cosa semblant: “Quan jo estava en pecats em repugnava molt veure leprosos, però el Senyor m’hi conduí i vaig fer misericòrdia amb ells. I quan me n’apartava, allò que m’era amarg se’m convertí en dolcesa de l’ànima i del cos”. Però, tant Isaïes com sant Francesc, no estan parlant d’un fet automàtic. Hom sap que és difícil fer el bé. Sobretot si hom no es pregunta: “I, doncs, que està demanant aquest home?”. I cada vegada que hom es troba amb algú, cal fer-se aquesta pregunta. Sobretot perquè tampoc nosaltres no sabem respondre massa aquesta pregunta. Què és el que jo demano? Què vull, realment?

Perquè la manera de poder fer el bé és saber què és el que jo vull. Perquè jo també sóc un indigent, un pobre, nu i desvalgut, com diu l’Apocalipsi. Fa poc estava en un convent on, a l’hora de beneir la taula, es deia: “Senyor, doneu pa a aquells que tenen fam i als qui en tenen, doneu-los fam de Vós”. I jo em preguntava: Aquells que tenen fam de pa, només tenen fam de pa? No tenen fam d’amor, de Déu? O Déu és un patrimoni dels rics, i els rics... tant fàcilment s’adonen d’allò que els manca? I no són precisament ells els qui tant fàcilment creen falses necessitats que acaben esclavitzant-los? Tots som un entramat de necessitats, pors, i no sabem demanar el que necessitem. Tots som pobres.

Per això sant Pau es presentà als de Corint com un pobre. Lluny de tota prepotència del ric, a qui li sembla que tot ho pot arreglar, Pau diu: “Em vaig presentar entre vosaltres feble, esporuguit i tremolós”. I en la manera de parlar també ho era: “En tot allò que us deia i us predicava no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa... ni pel prestigi, ni l’eloqüència...”.

Perquè, de fet, el Déu mateix que predica Pau va actuar i actua de la mateixa manera: lluny de tota prepotència. Diu Pau: “Us vaig anunciar el Misteri de Déu... i no vaig voler saber res més que Jesucrist i encara clavat a la creu”.

És el Déu de les Benaurances: el Déu dels pobres, dels humils, dels compassius, dels qui posen pau... El Déu pobre, humil, compassiu, el qui no trenca la canya que s’esberla, ni apaga el ble que vacil·la. És Jesús, Ell és la llum de les nacions que esvaeix tota tenebra. I que, reflectit en nosaltres, il·lumina el nostre entorn.

Podríem fer-nos, de nou la pregunta: “I, així, què demana aquest home?”, i encara: “Així, què demano, jo? Què vull?”. Mirant Jesús a la creu, al Jesús de les Benaurances, intuïm què estem demanant. Seguint-lo, ho gustem.