JO, AMIC DE DÉU?

Sant Ignasi de Làconi

Divendres V de Pasqua, 11 de maig de 2012

Ac 15, 22-31/Sl 56/Jn 15, 12-17

Qui s’atreviria a titllar-se d’amic de Déu? Qui podria ventar-se d’un títol com aquest, d’aquesta confiança, sense estar segur que li és concedit? No sonaria massa pretensiós?

Amb tot, curiosament, trobem un text a l’AT (concretament al llibre dels Nombres 12, 6-8), on parlant Déu mateix diu de Moisès: “Escolteu les meves paraules: Quan hi ha entre vosaltres un profeta, jo, el Senyor, em mostro a ell en una visió o bé li parlo en somnis.  ⁷ Però amb Moisès, el meu servent, no és així: ell és l'home de confiança de tota la meva casa.  ⁸ A ell li parlo cara a cara, en visió oberta i no en enigmes: ell contempla la figura del Senyor.”.

Així, doncs, ja ve d’antic que Déu vulgui parlar a l’home de tu a tu. Cala fixar-se, però, amb el matís. Moisès apareix com l’home de confiança de tota la meva casa com deixant clar que l’amo és Déu i Moisès és algú important, com el majordom o l’administrador d’aquesta casa, que seria l’àmbit de Déu, les seves coses.

Ara bé, Jesús a l’Evangeli d’avui diu als seus deixebles i a nosaltres: “Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare.”.

El matís (i els matisos són importantíssims) ha canviat qualitativament: Jesús trenca esquemes, no vol establir amb nosaltres una relació d’amo-servent (per molt bé que l’amo pugui tractar al seu servent), sinó que cerca l’amistat, la comunió, el tu a tu, no parlar amb una autoritat esclafant, sinó amb una paraula que permet el diàleg, l’amor i el respecte.

Déu sempre ha volgut aquest parlar cara a cara, sense segones intencions, amb franquesa. I Jesús, fent-nos saber tot allò que ha sentit del Pare ens dóna paraules que són vida i que tenen regust de confidència i intimitat, de vida compartida.

D’aquesta vida compartida, d’aquesta amistat, d’aquesta vida que empeltada en Crist dóna i escampa fruit de vida, fem avui memòria en la persona d’un sant caputxí especialment venerat pels nostres germans sards, de fet és el patró de la seva Província: Sant Ignasi de Làconi.

Aquest home que als 20 anys entrà de frare i que va arribar a viure fins als 80 dedicant els seus darrers 40 anys fent d’almoiner pels carrers de Càller. L’home que sorprenia no sols pels seus miracles, sinó per la seva humilitat, per la seva caritat vers tothom i pels consells que sabia donar a tot aquell que a ell s’encomanava. Fins al punt que un pastor protestant de l’època, Giuseppe Fues, escrivia a un amic seu el 1773: “Nosaltres veiem tots els dies mendicant tot voltant per la ciutat un sant vivent, el qual és un frare laic dels caputxins que s’ha guanyat amb força miracles la veneració dels seus compatriotes”.

Esdevenir “sants vivents”, només és possible si ens creiem de veritat que Déu vol ser el nostre amic fins a fer-nos participants de la seva vida i la seva santedat. Que en aquesta Eucaristia el Senyor ens ajudi, mica en mica, a contagiar-nos dels mateixos sentiments que Jesús va tenir en donar la seva vida pels seus amics, per nosaltres.