dilluns, 8 d’agost del 2011

Vespres i Xabat (Cròniques jerosolimitanes 25)

Són les set de la tarda, l’hora de començar les vespres, la pregària litúrgica del capvespre. El responsable de la casa s’aixeca del banc -suscitant que la resta fem el mateix- i es disposa a encetar la recitació dialogada de l’Àngelus.

En aquest precís moment, durant els instants que triguem a incorporar-nos, comença a sonar el xofar anunciant l’inici del xabat. Es tracta d’una potent sirena que sona com un corn, que imita l’antic instrument elaborat amb una banya de boc o de gasela. Des de temps bíblics, el xofar serveix per cridar al poble jueu a la pregària o per anunciar una festa religiosa.

Ens complau que l’inici de la nostra pregària coincideixi amb el so del xofar i el començament del xabat, sempre pendent de la posta de sol i que, al voltant del solstici d’estiu, s’esdevé en aquesta franja horària.

El divendres següent, mentre recitem l’Àngelus, el xofar torna a sonar amb l’habitual sonoritat i durada, audible de forma molt amable en la zona on vivim, i que es converteix en un acompanyament que, de nou, realça i amara de calidesa els nostres avemaries. Simultàniament, el jueus són novament convidats a iniciar el dia de repòs pregant a la sinagoga.

Una joia interior ens torna a envair, i un somriure discret es dibuixa en els nostres llavis, perquè els murs de recels i desdenys que ambdós hem aixecat -i persistim a mantenir- s’esvaeixen dolçament durant aquesta estona.