dijous, 21 d’agost del 2008

La llimona i la vida (Cròniques sarrianenques 4)

La vida és com la flaire d’una llimona acabada de collir de l’arbre: intensa, penetrant, captivadora. La vida prèn, també, les diferents coloracions de la llimona: el verd immadur, el groc lluent de plena efervescència, el groc més apagat de pèrdua de forces...

La llimona –i la vida- està impregnada d’un gust àcid. Hi ha qui, seduït per aquesta acidesa, mossega les llimones directament, com també hi ha qui, delerós i atrevit, mossega la vida. La majoria, però, rebaixem l’acidesa de la llimona amb aigua o amb sucre, per assaborir, més suaument, el seu gust i les seves propietats, talment com fem amb la vida que, per assaborir-la adequadament, hi afegim afecte, valors, fe, art, cultura...

La llimona -com la vida- té la capacitat de donar gust a les coses, un gust característicament accentuat, saborosament penetrant, naturalment fresc, nutritivament recomfortant, si és utilitzada, això sí!, en la mesura i la dosi adient, cosa no sempre fàcil d’aconseguir.

La llimona –i la vida- ens juga males passades quan, d’imprevist, un raig més intens, ens malmet el gust de tot. Aleshores, tot sembla irrecuperable. Però si deixem que aquest raig traicioner i inesperat vagi macerant tot els ingredients, constatarem, amb sorpresa, que aquesta acidesa ha quedat notòriament reduïda i que els ingredients han recuperat, novament, les seves peculiaritats. Un personalíssim gust afegit d’acidesa assumida ho ha fet madurar tot, donant nous matisos, nous colors, noves perspectives.