Li han aturat el primer permís penitenciari malgrat l’aprovació del jutge. La policia del centre argumenta que l’intern aprofitarà per fugar-se i, per justificar-ho, l’han tret dels tallers on treballava i l’han apartat dels altres interns. Està castigat.
Ell suporta aquesta injustícia en silenci, conscient que si reacciona malament serà donar-los la raó. Un altre intern, company seu, per fer-nos entendre que és millor callar i aguantar, ens explica aquest conte:
Hi havia una vegada un ase lligat a un carro. L’amo hi carregava al damunt barres de gel: seixanta quilos, vuitanta quilos, cent quilos, cent vint quilos...
L’ase, adonant-se que seguien carregant-li pes sense cap mirament, veié que a prop seu hi havia un home i el cridà. Aquest mirava a dreta i esquerra, però no veia a ningú, només l’animal.
L’ase insistia, fins que l’home l’esguardà fixament. -Sí, sóc jo el qui et parla!- reblà l’animal.
-Com pot ser que un ase parli? Això és increïble! – exclamà l’home, atònit del que escoltaven les seves orelles
- Et prego que parlis amb el meu amo – li suplicà l'animal- i li diguis que no em carregui tantes barres de gel com ho està fent.
L’home es quedà pensatiu per aquella demanda i li preguntà: - Per què m’ho dius a mi? Digues-li-ho tu mateix, ja que pots parlar!
- Mai de la vida! – respongué l’ase. - Si el meu amo s’assabentés que puc parlar, a més de carregar-me les barres de gel, també em faria anar pel carrer cridant: -Gel! Gel! Es ven gel!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada