Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi (Corpus 2025)

“Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi”. Aquestes són les ofrenes que Melquisedec presentà a Abram com a sacerdot de l’Altíssim i també beneïnt-lo en reconeixença de la seva dignitat. Melquisedec és un personatge enigmàtic, citat en tota la Bíblia només en aquests versets del Gènesi, en la frase d’un salm dedicada al Messies: “Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec” (Sl 110,4), però és en la carta als Hebreus del Nou Testament que es cita onze vegades: se li dedica tot un capítol amb constants paral·lelismes amb la figura de Jesús com a sacerdot etern a les altures. La comunitat de Qumran, al costat del Mar Mort, també li dedica un tractat on Melquisedec assumeix el rol d’àngel escatològic celestial. La tradició jueva i la tradició cristiana coincideixen en considerar-lo un mediador privilegiat entre Déu i els fidels, però la tradició cristiana el presenta com el predecessor religiós de Jesucrist, el mediador més excel·lent, per la seva condició divina i per la grandesa de la seva ofrena, que no és pa i vi, sinó ell mateix.

Això és el que recullen les paraules que sant Pau ens ha tramés en la Carta als corintis i que va rebre dels mateixos deixebles de Jesús: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres”. El memorial del pa, junt amb el memorial del vi, refereixen directament el cos i la sang de Jesús, és a dir, la seva persona, que s’ha ofert per a nosaltres. Fer memòria d’aquest gest és el nostre principal signe d’identitat. Per aquesta raó Jesús afegia: “Feu això per celebrar el meu memorial”. Quan celebrem el memorial del Senyor, és a dir, l’eucaristia, anunciem “la mort del Senyor fins que torni”. Per tant, l’eucaristia commemora un fet passat, que actualitzem en el moment present i que anticipa un futur sense mediacions perquè veurem Déu d’a prop.

El mateix missatge ens oferia l’evangeli de sant Lluc en l’episodi de la multiplicació dels pans i dels peixos, quan Jesús diu als seus deixebles: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Dient això, Jesús responsabilitzava els seus deixebles, els quals bo i reconeixent les seves limitacions, l’obeeixen i col·laboren en la distribució perquè arribi a tothom el prodigi obrat per Jesús: “Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres”. Aquesta continua sent la responsabilitat de tothom qui se sent deixeble de Jesús, amb ministeris eclesials o sense: la de fer arribar a tothom el pa i el vi com a memorial del cos de Jesús. Perquè continua havent-hi gana de Déu.

Jugava per tota la terra (Santíssima Trinitat 2025)

“Jugava per tota la terra, i compartia amb els homes les meves delícies”. Així s’expressava el llibre dels Proverbis, posant aquestes frases en boca de la saviesa divina. Són unes descripcions bellíssimes sobre l’ordre, la consistència i l’harmonia de la creació, i que omplen l’ésser humà de confiança fonamental. Tot plegat, gràcies a la presència discreta, però poderosa, de la saviesa divina. Per aquesta raó, en el salm, responíem amb convicció: “Senyor, sobirà nostre, que n'és de gloriós el vostre nom per tota la terra”. El salmista proclamava amb admiració les meravelles de la creació, les quals situen lúcidament l’ésser humà davant el seu creador.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, proclamava aquesta confiança fonamental de sentir-se embolcallats pel projecte diví. Aleshores l’existència humana pren un sentit profund i una perspectiva sense horitzons. Per aquesta raó, l’apòstol és capaç d'afirmar: “fins enmig de les proves trobem motiu de satisfacció”. Una afirmació que pot sonar masoquista, o sense sentit, però que té el seu fonament en aquesta fe en Déu, on tot manifesta un misteri amagat. Per això, Pau continuava dient: “perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment, la constància obté l'aprovació de Déu, l'aprovació de Déu dona esperança, i l'esperança no pot defraudar ningú”.

L’evangeli de sant Joan proclamava un fragment del discurs de comiat de Jesús, que prometia als deixebles l’assistència de l’Esperit Sant: “Quan vindrà el Defensor, l'Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera”. La declaració de Jesús no és poca cosa. En primer lloc, anunciant un Defensor en majúscula, és a dir, un defensor diví. Això aporta majors garanties que els defensors humans; reconeixent, això sí, que la manera divina de defensar és diferent de la humana i que cal aprendre a descobrir-la. En segon lloc, que aquesta defensa ens guiarà cap a la veritat sencera, no una veritat a mitges ni parcial, com acostumen a ser les veritat humanes. En tercer lloc, que aquest coneixement de la veritat sencera no serà cap il·luminació sobtada, sinó un guiatge, és a dir, un aprenentatge fet en comunitat. Un itinerari guiat i sostingut per l’Esperit Sant, seguint les petjades de Jesús, el Fill, les quals ens portaran davant la presència de Déu, el Pare. Aquest és el misteri de la Santíssima Trinitat que avui commemorem: la presència multiforme de Déu, que de diverses maneres acompanya la història de la humanitat des dels seus orígens.

Proclamar les grandeses de Déu (Pentecosta 2025)

“Tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües”. Aquesta era la declaració de jueus pietosos, vinguts a Jerusalem de tots els racons de l’imperi romà. La diàspora jueva, unida en la professió religiosa, però plural en les seves llengües, s’admirava d’aquell fenomen, que els Fets dels Apòstols expliquen com un prodigi diví protagonitzat per l’Esperit Sant damunt els deixebles. L’Esperit Sant esdevenia el testimoni diví que confirmava els creients en la unitat i l'impuls diví que els empenyia a fer-se presents entre la diversitat de pobles de manera entenedora. Unitat en la diversitat és el missatge clar de la celebració de la Pentecosta i que continua essent difícil d’equilibrar tants segles després, sobretot els qui tenim una llengua i una cultura minoritària, El Concili Vaticà II convertí en principi universal el comentari dels Fets dels Apòstols de proclamar les grandeses de Déu en les pròpies llengües. El missal i els llibres litúrgics en català i en tantes altres llengües són una Pentecosta contemporània i un patrimoni religiós a valorar, a estimar i a preservar.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, la gran capital de l’imperi, els presentava una cenyida catequesi sobre l’Esperit Sant amb consells ben explícits: “no viviu segons les mires naturals sinó segons les de l'esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres”. Sabent que escrivia a una ciutat plena d'esclaus, que també formarien part d'aquella comunitat cristiana, els anunciava: “no heu rebut pas un esperit d'esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!”. Recordem les paraules de l’apòstol quan ens vulguin imposar esclavatges religiosos, ni que es proclamin en nom de Déu, de Jesucrist o de l’Església, perquè aquests missatges poden ser inspirats, però no per l’Esperit Sant, que proclama la filiació en detriment de l’esclavatge com a manera de relacionar-se amb Déu. “Abba, Pare” és la consigna cristiana a repetir per no oblidar mai la nostra condició de fills i de filles de Déu.

L’evangeli de sant Joan recordava el discurs de comiat de Jesús en el Sant Sopar, quan anunciava la vinguda de l’Esperit Sant als deixebles si es mantenien units en el seu amor: “Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. Això és el que commemorem cada any per Pentecosta: que gaudim d’un Defensor de la diversitat en la unitat, un defensor de la filiació amorosa davant l’esclavatge atemorit.