diumenge, 20 de març del 2011

Condol (Cròniques sarrianenques 37)

És alt, de complexió forta i ben plantat, però amb un posat vergonyós. Va mal afaitat i no gosa parlar a causa de la timidesa. Un company li fa d’interlocutor. La seva dona va morir fa dues setmanes, però ell no assistí al funeral perquè està a la presó. Ens demana que preguem per ella en l’eucaristia que som a punt d’iniciar en la capella del centre.

Li donem el condol i acollim amb delicadesa la proposta: mencionarem la seva dona en el record dels difunts de la pregària eucarística. Però també l’animem -si es veu amb cor- que en l’estona que deixem per fer pregàries espontànies ell n’afegeixi una.

Arribat el moment i, vencent la timidesa, l’intern fa una pregària senzilla, sentida, amb una veu pausada i serena que captiva a tota l’assemblea. La reacció quasi general és que la notícia era desconeguda.

Quan és hora de donar-nos la pau, aquest instant es transforma en un acte de manifestar el condol de forma educada, respectuosa i sincera. Els companys, un per un, se li atansen i l’estrenyen. Ell, amb un tendre rubor, es deixa abraçar. No hi ha res que commogui més a un pres que veure algú que ho passi pitjor que ell.

Esperem calmosament que acabin. Se’ns estova el cor comprovar com aquests homes endurits per les bufetades que els dóna la vida són capaços de reconvertir aquests instants en un mar de tendreses.

Les abraçades que els interns dispensen al seu company són una magnífica prèvia a la comunió que estem a punt de rebre.