Fuirosos (Des del Montnegre 19)

Sortim del recinte de la rectoria i baixem per la pista fins a la rambla. Ens desviem pel camí que baixa per la dreta, assenyalat amb el rètol “GR-83. Canigó”. El primer tram de camí éstà pleníssim de bolets, car som en una zona d’obaga coberta per grosses alzines i per sureres. Just després de la primera cruïlla el camí es converteix en un sender estretíssim per on passa una persona. Així serà fins que arribem a la vall de Fuirosos.

El corriol baixa pronunciadament, sempre encarat al nord. Arribem a l’encreuament on hi ha la rajoleria i seguim davallant enmig del bosc espès, fregant arbres, arbustos i branques. Creuem diverses vegades, fent drecera, el camí que baixa zigzagejant muntanya avall. Veiem alguns bolets immensos que tenen un pam d’alçada i un pam de diàmetre en la seva copa! La nostra imaginació reviu escenes infantils de contes i dibuixos animats on els follets del bosc viuen animadament dins d’ells. Amb aquests tamanys ara sí que ho veiem possible! Quan ens acostem a la fondalada el nostre sender aprofita per resseguir el traç natural d’alguns rials, obligant-nos a caminar inclinats a causa de la vegetació que forma un túnel natural .

En mitja hora hem arribat a la vall. El caminoi fineix just davant de can Riera de Fuirosos. Girem a l’esquerra, en direcció oest, seguint la pista que ens portarà al Forn del vidre. Allí arribem quinze minuts després, mentre escoltàvem amb claredat la remor de la riera, que flueix paral·lela al camí, però a una certa distància i a un nivell inferior. Volem apropar-nos-hi i aprofitem el camí que hi ha just davant del Forn del vidre, obert enmig d’esbarzers, que ens porta al rierol. Quin espectacle! Sembla que estiguem en un paratge pirinenc!

Portem la clau de l’església de Fuirosos, dedicada primer a sant Cebrià, i després a sant Roc. Ens costa arribar a l’entrada, car les mates de ginestera estan altíssimes. Obrim girant la gran clau una volta, i empenyem la porta que frega inevitablement amb la sorra acumulada al terra. Donem un cop d’ull a la teulada, que es manté bé. Anem al peu del campanar i fem sonar la campana trenta-tres vegades. Un parell d’ocells ajocats sota la teulada han sortit espantats al sentir el primer batec. Hem resat un parenostre i un avemaria, per recordar a les parets que són un lloc de culte. A fora, el cementiri està intacte, malgrat estigui ple de mates i matolls. Tornem a sant Martí per la pista, que puja més suau que el camí per on hem baixat. Arribem a la rectoria una hora i quart després.