dissabte, 28 de març del 2009

Un Getsemaní global (Quaresma 5)

El mot Getsemaní l’associem, de forma espontània, amb el relat dels evangelis sinòptics de Mateu, Marc i Lluc. Situen a Jesús en l’hort de les oliveres després del sopar pasqual: és quan els deixebles Pere, Jaume i Joan s’adormen mentre Jesús prega al Pare que li allunyi aquell calze; és quan Judes traeix a Jesús, l’empresonen i els deixebles es dispersen.

L’evangeli de Joan també explica Getsemaní però no fa cap referència a l’intensíssim debat intern de Jesús. Ho explica just abans del sopar pasqual. Ho hem escoltat avui: “En aquests moments em sento torbat. ¿Què he de dir? ¿Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora que jo he vingut”.

La carta als Hebreus també dóna la seva versió particular: “Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir”.

Malgrat la diversitat de "Getsemanís" que ens ofereix el Nou Testament, constatem que els relats coincideixen en tres punts: expressen l’angoixa de Jesús davant la crua realitat del moment; expressen la seva decisió d’assumir el que està passant malgrat no ho desitgi; i finalment i el més fonamental: expressen la seva confiança i fidelitat en Déu, que li donen les forces necessàries.

Aquesta aproximació bíblica ens va de perles per situar-nos en el gran Getsemaní que l’actual crisi econòmica està provocant. Utilitzant imatges bíbliques: ara anem sortint esglaonadament del paradís per entrar, resignadament, en l’hort de l’agonia, on alguns ja comencen a suar gotes de sang. És el que ens toca viure ara per ara, i coincidim amb Jesús en el torbament interior i exterior; també coincidim en haver d’assumir una realitat que no desitgem.

El Getsemaní de Jesús i el Getsemaní de la nostra crisi tenen dos trets fonamentals: la vivència que tot l’entorn que et configura s’ensorra, i un sentiment agut de desprotecció i de feblesa. A Getsemaní Jesús constata dolorosament el seu desconcert: tot es trenca i esdevé hostil; Jesús palpa els seus límits i les seves pors.

El nostre Getsemaní també ens ha desmuntat totes les nostres seguretats: les ciències, el progrés, els governs, els bancs, els empresaris, els intel.lectuals, han abaixat el seu to satisfet i grandiloqüent i es limiten a donar percentatges i a fer prediccions. El nostre Getsemaní ens fa besar el terra i ens fa constatar la nostra limitació, la nostra contingència, la nostra precarietat física, psíquica, moral i religiosa. La nostra societat que se sentia “tot-poderosa” ara se sent “tot-tremolosa”. Una societat, com la nostra, que es construeix intencionadament prescindint de Déu acaba, tard o d’hora, com la torre de Babel: fent fallida.

És en aquest moment d’aclaparament, de pèrdua dels punts de referència, de manca de seguretats materials, quan cal encarar-se decidídament amb l’Absolut, amb l’Únic capaç de donar estabilitat, protecció i confiança perennes. És quan ens sentim despullats física, moral i existencialment quan apareix amb determinació l’experiència de fe. Sols si sabem, des de la fe, palpar i assumir la nostra contingència, aconseguirem, com el gra de blat, donar molt de fruit.