Som a uns dos mil cinc-cents metres d’alçada. El sol acaba de sortir. Pugem per una canal que acaba obrint-se i formant un petit llac, estret i allargassat, on van a parar les aigües de les altíssimes i rectes parets de les muntanyes que el circunden. Un bell paisatge. Comentem que, per arrodonir l’estampa muntanyenca, hi falta la presència d’un isard bevent aigua en el llac, com una vegada, en una escena semblant, i només per uns instants, abans que l’animal fugís esporugit, vam tenir la sort de contemplar.
Ens enfilem, grimpant, pel roquissar on hi ha les traces indicadores del camí i, alçant la mirada, damunt els nostres caps, a una distància d’uns deu metres, damunt una roca tallada, talment com una aparició, veiem un isard que ens està mirant. És un isard jove. Ens aturem, sorpresos, a contemplar-lo, esperant la seva fugida imminent. L’animal resta immòbil, esguardant-nos fixament però amb serenitat. És el primer cop que veiem un isard tan a prop i, a més a més, que no fuig.
Continuem pujant pel rocam i ell ens precedeix pujant amb la seva habitual desimboltura, seguint les fites del camí com si fos un guia de muntanya, girant el cap per mantenir una distància prudencial, desapareixent darrera una roca i apareixent, instants després, damunt una altra, des d’on esguarda, tranquil i atent, els nostres moviments.
Aquest espectacle inaudit dura uns quants minuts, fins que arribem a un petit prat i el terreny esdevé pla. Aleshores, conscient de la seva possible vulnerabilitat, l’isard gira cua cap a l’esquerra, accelerant serenament el pas en direcció al llac. El nostre camí va en direcció contrària. L’animal ja no es preocupa de mirar-nos. S’ha assegurat que som prou lluny del llac per atansar-s’hi ell, tranquil.lament, a beure aigua.
Ens enfilem, grimpant, pel roquissar on hi ha les traces indicadores del camí i, alçant la mirada, damunt els nostres caps, a una distància d’uns deu metres, damunt una roca tallada, talment com una aparició, veiem un isard que ens està mirant. És un isard jove. Ens aturem, sorpresos, a contemplar-lo, esperant la seva fugida imminent. L’animal resta immòbil, esguardant-nos fixament però amb serenitat. És el primer cop que veiem un isard tan a prop i, a més a més, que no fuig.
Continuem pujant pel rocam i ell ens precedeix pujant amb la seva habitual desimboltura, seguint les fites del camí com si fos un guia de muntanya, girant el cap per mantenir una distància prudencial, desapareixent darrera una roca i apareixent, instants després, damunt una altra, des d’on esguarda, tranquil i atent, els nostres moviments.
Aquest espectacle inaudit dura uns quants minuts, fins que arribem a un petit prat i el terreny esdevé pla. Aleshores, conscient de la seva possible vulnerabilitat, l’isard gira cua cap a l’esquerra, accelerant serenament el pas en direcció al llac. El nostre camí va en direcció contrària. L’animal ja no es preocupa de mirar-nos. S’ha assegurat que som prou lluny del llac per atansar-s’hi ell, tranquil.lament, a beure aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada