A la caputxina!

Anna, la profetessa (Des de l’Ajuda 14)

2012-02-04T20:20:00.009+01:00

Quan clareja -i molts encara dormen-, ella camina lentament pels carrers del barri. Carreteja un equipatge de bosses i no se’n separa fins arribar al santuari, on passa la major part de la jornada, com Anna la profetessa, que “mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions”. Matinera, espera que s’obri la porta i, al capvespre, es tanca quan ha sortit.

D’edat avançada com Anna, també tingué marit, però ara dóna culte a Déu. Abans de missa, amb el cap reverencialment cobert amb un mocador, amb les mans i dits junts en gest de pregària, s’acosta al sacerdot amb delicat convenciment: li demana que pregui per intencions concretes, recordant-li –sense pretendre-ho- el valor i la transcendència del que presidirà tot seguit.

Feliços els qui no passaran a la història (Des de l’Ajuda 13)

2012-01-29T19:36:00.002+01:00

“Feliços els qui no passaran a la història perquè ells són la veritable història”. Es tracta d’una fórmula redactada en forma de benaurança evangèlica que vol ser una exaltació de la quotidianitat viscuda amb senzillesa i, perquè no dir-ho, una reivindicació dels qui som poca cosa.

No obstant, malgrat la seducció que pugui exercir aquesta proclama, en el nostre interior batega tot el contrari: volem passar a la història, és més, desitgem passar a la història. Sembla com si la nostra existència només tingui sentit o valgui la pena si hem fet quelcom destacable, si hem estat importants o mediàtics, si hem assumit càrrecs de rellevància social o les nostres qualitats han estat lloades per molts.

Aquesta és la història dels llibres, dels monuments, de les condecoracions, però no és la història del cor, que és la història de Déu. La primera la resumim amb la frase del savi Cohèlet: “Vanitat de vanitats, tot és vanitat”. La segona resta gravada com un segell en el nostre cor i està feta de somriures i abraçades, de plors i neguits, de silencis i converses, de fe i pregàries, de fidelitats i companyonies, i d’una discreta però incisiva presència que omple de sentida vibració la nostra quotidianitat.

Gelosia (Des de l’Ajuda 12)

2012-01-15T11:05:00.013+01:00

Caminem pel carrer a prop d’un africà de color. Empeny un carretó de supermercat. Hi porta quatre andròmines metàl•liques rescatades d’algun contenidor. És una imatge que, amb el rostre majoritari d’immigrants, irromp de forma progressiva en el paisatge urbà.

Passem, tots dos, a la vora d’un individu que està fent una estranya operació. Rodeja amb una corda una voluminosa superfície metàl•lica que se sosté dreta damunt unes rodes. Girem el cap, i observem que es tracta d'un vell taulell de tennis de taula que lliga al costat d'una bicicleta per arrossegar-ho tot amb facilitat. L’africà del carretó inicia una conversa que, malgrat la seva vulgaritat, esdevé eloqüentíssima.

-Eeeeeh...!- exclama l’africà, alentint el pas i esguardant amb gelosa admiració l’home de la taula de ping-pong.

-¿Que passa?- li respon l’altre amb cert desdeny i alçant el cap, defensant la seva magnífica troballa.

-!Hombreee...!- arrodoneix l’africà, comparant el contingut irrisori del seu carretó amb el suculent botí que l’altra està aferrant a la bicicleta.

Malgrat el diàleg pedestre i fugaç que ambdós han establert ha quedat claríssim qui és l’afortunat que ha salvat la jornada i qui haurà de continuar remenant contenidors.

Novena estació (Des de l’Ajuda 11)

2012-01-13T09:12:00.013+01:00

Eucaristia del capvespre al santuari. Ens toca presidir. Mentre escoltem les lectures, assegut, contemplem amb una mirada dispersa el capdavall de la nau.

L’esguard es desvetlla i s’aguditza al captar que la memòria visual d’aquest espai no encaixa amb el que presenciem. Ulls i cervell cerquen amb naturalitat on hi ha el desajust.

Fixem la visió entre el cancell i el sant Crist: la paret té un requadre ennegrit que delata que hi havia quelcom penjat. Donem una ullada a tota l’església i sembla que correspon a la mida i alçada d'una estació del viacrucis.

Finida la celebració recorrem les estacions penjades en les parets. Verifiquem que en aquest indret li correspondria l’estació novena: Jesús cau per tercera vegada. Però ha desaparegut...

Sembla que ens l’han robada. Santa paciència.

Pau i lucidesa (Baptisme del Senyor 2012)

2012-01-08T15:53:00.007+01:00

-Quan prego a la nit i quan tinc el meu fill estirat damunt el pit- responia un intern d’un centre penitenciari a la pregunta si havien viscut l’experiència del “cel obert” damunt d’ells, en l'homilia de la festa del baptisme de Jesús.

Es tractava de recrear l’escena del riu Jordà, i que l’intern sintetitzà amb inspirada i profunda claredat. Per ell, sentir el “cel obert” tenia el doble matís d’una vibració religiosa –pregar a la nit- i d’una vivència amorosa –acollir el seu fill damunt el pit-. En definitiva, tenir el cel obert li representava assaborir moments de plenitud.

-És el que em dóna més pau- arrodonia convençut. Amb aquest afegit, també concretava els efectes d’aquestes experiències: assossegament. Però no es tracta d’una pau de sauna; encara menys d’un “subidón”: això és una simple foguerada. Parlem d’una serenor integral i reposada que amoroseix el cos, el cap, el cor, l’ànima i l’esperit.

Això atorga, de retruc, una lucidesa que contribueix a captar exquisidament les coses. Això tastà Jesús en el riu Jordà. Allí assaboreix amb nitidesa que és el fill estimat del Pare.

Que la vivència extraordinària de Jesús, i el testimoniatge de l’intern, ens serveixin per acollir la pau i la lucidesa que atorga, de diverses maneres, l’esperit diví.

Obrir-se el cel (Cròniques sarrianenques 45)

2012-01-07T22:52:00.005+01:00

Homilia en un centre penitenciari en la festa del baptisme de Jesús. Evoquem l’escena del riu Jordà. Els preguntem si alguna vegada han experimentat que el “cel s’obria damunt seu”.

La demanda és intencionadament simbòlica i oberta. Sabem que les seves respostes, sovint imprevisibles, captaran el missatge i l’expressaran amb simplicitat.

-A mi me pasa cuando rezo por la noche, y cuando estoy tumbado con mi hijo pequeño encima del pecho- respon un d’ells amb convicció.
-Son los dos momentos que siento más paz- arrodoneix.

El comentari deixa bocabadat a tot l’auditori. La prèdica d’avui ha estat breu: ell ho ha expressat tot de forma esplèndida. Només ha calgut corroborar les seves paraules.

Viure, sobreviure, malviure (Cròniques sarrianenques 44)

2011-12-31T22:58:00.004+01:00

Qui ha nascut, crescut, i s’ha educat en un àmbit positiu posseeix una idea molt definida del què és viure: tenir les necessitats bàsiques cobertes, gaudir de formació i d’oportunitats per desplegar les pròpies capacitats.

Qui ha nascut, crescut, i s’ha educat en la precarietat entén el viure diferentment. La preocupació principal és salvar la quotidianitat dominada per la penúria. La previsió i la planificació no entren dins els seus esquemes mentals, governats pels impulsos i la immediatesa. Ve a ser la plasmació del “qui dies passa anys empeny”.

Pels qui hem nascut amb un pa sota el braç això darrer és més aviat sobreviure. D’aquí les immenses dificultats dels serveis socials i les entitats del tercer sector per dignificar la vida de persones que entenen la vida com un simple subsistir.

El gran problema és que, del sobreviure al malviure només hi ha un pas. Enfrontar-se al dia a dia amb mancances materials, culturals i morals, cansa i desgasta. Això desvetlla la recerca il•legal de seguretats, que és el mateix que dir fent mal a un tercer, i de retruc a un mateix.

Però del sobreviure al viure hi ha també un pas, més costós, però més positiu per a tots. A més de la formació cal, sobretot, inculcar tota mena de valors.

¿Quieres? (Des de l’Ajuda 10)

2011-12-31T09:18:00.004+01:00

El fred humit de finals de desembre es fa notar a la ciutat de l’interior on som. Portem una llarga i gruixuda bufanda que ens volteja el coll diverses vegades.

Optem per fer un dinar ràpid i comprem un panet, formatge, una poma, i una ampolleta d’aigua. Decidim menjar-ho a l’aire lliure, però en un lloc on ens toqui el sol per no pelar-nos de fred. Ens asseiem damunt el graó que precedeix l’aparador d’un local tancat. El carrer és escassament concorregut i menjarem tranquils, acaronats pels càlids raigs de sol.

Obrim el llonguet després de foradar un costat amb els dits. Hi col•loquem les rodanxes de formatge que traiem de l’envàs obert i, resat l’Àngelus i beneïda la taula, el queixalem amb gust. Ens adonem que els pocs vianants -tots ells immigrats- que passen pel nostre costat, ens miren de reüll. Una parella amb infants fins i tot deixen la voravia per evitar-nos.

-Es deuen pensar que sóc un sense sostre- deduïm.

Ara són dos noiets marroquins que ens passen pel davant. El més petit, d’uns dotze anys s’atura, es gira, i se’ns acosta amb delicada decisió.

-¿Quieres?- ens diu mentre mostra una moneda. La mirem i constatem que són vint cèntims. Captem que hem de reaccionar ràpid a la seva gentilesa.

-No, no, gràcies...- li responem amablement, però dubtant d'agafar la moneda.

Ell gira cua sense dir res, i segueix carrer enllà, una mica decebut per no haver pogut ajudar a un aparent sense sostre.

Un mos de pa amb els teus (Cròniques sarrianenques 43)

2011-12-30T19:40:00.005+01:00

Al nostre país, molts immigrats marroquins joves porten el trist segell d’una infantesa i una adolescència amb mancances de tot tipus. També constatem que sovint han emigrat induïts per la mateixa família amb l’argument d’espavilar-se i d’ajudar-los econòmicament.

El seu cas va ser a l’inrevés. Els pares educaren bé els fills i cuidaven la unitat familiar, l’inculcaren una sensibilitat religiosa, i ell es guanyava la vida fent de tot una mica fins que, de sobte, decidí de marxar.

-Fill, val més menjar un mos de pa amb els teus que un pa sencer lluny d’ells- li digué el pare quan escoltà el seu projecte.

Ell porta aquesta frase paterna clavada al cor, i l’explica amb recança, reconeixent la seva gran veritat. És un dels pocs que no desestima tornar quan hagi arribat el moment de fer-ho amb un mínim de dignitat.

La guitarra (Cròniques sarrianenques 42)

2011-12-29T08:48:00.005+01:00

Toca la guitarra a les eucaristies del centre penitenciari. Ho tenia abandonat però la reclusió li ha desvetllat capacitats adormides. Diumenge rere diumenge va recuperant la finor musical, la desimboltura dels dits, i es mostra més segur i confiat amb l’instrument.

L’observem durant un cant de la celebració i ens quedem absorts gaudint de la imatge que destil•la el seu cos i el seu esperit, meravellosament conjuntats gràcies a la guitarra. La mira sense veure-la, amb un esguard dispers. Els dits li ballen damunt les cordes, construint acords i imprimint un ritme que el transporten a espais inexorables. Cos i ànima, matèria i esperit, cap i cor bellament harmonitzats i extasiats, fins que, captant la nostra mirada, retorna discretíssimament a la celebració.

-On eres...?- li preguntem finida la missa, amb un somriure de complicitat. Ell, captant la intenció de la demanda, es limita a respondre amb un altre somrís.

Un parell de mandarines (Cròniques sarrianenques 41)

2011-12-28T09:32:00.001+01:00

Arrossega amb facilitat un gros carretó. La seva còrpora i alçada fan pensar en un gegant mitològic. Però el caminar serè i un xic desmanegat d’home subsaharià, la mirada infantil que li irradien els ulls, i el somriure tímid que li esbossen els llavis esvaeixen qualsevol prevenció. El barret de cuina i l’uniforme blanc que vesteix arrodoneixen la proximitat del personatge. Tragina capses de mandarines per les galeries del centre penitenciari.

-Ja reparteixes el dinar? – li preguntem per correspondre a la simpàtica mirada de salutació que ens adreça.
-No, solo los postres –ens respon.

-Quines mandarines més maques els hi portes! –exclamem per subratllar la seva sol•licitud per més de mil interns. Amb tota naturalitat n’agafa dues i ens les ofereix.
-Gràcies, però quan estic de servei no menjo- bromegem per justificar-nos. Estem confessant interns i no ens sembla delicat fer-ho acompanyats de fragància de mandarina.

Acabat el nostre servei coincidim amb un voluntari que, posant-se la mà a la butxaca, treu dues mandarines i ens les ofereix.

-Me les ha donades per a tu el xicot de la cuina.

Les guardem amb delicadesa, commoguts del detall. Al convent les mengem amb un respecte silenciós.

Sois mi familia (Cròniques sarrianenques 40)

2011-12-26T22:01:00.004+01:00

-Feliz Navidad un año más, que sois mi familia... – ens diu un intern “antic”, abraçant-nos amb inusual emoció als qui som a la capella del centre.

Les festes nadalenques són especialment dures en una presó. L’emotivitat brota a flor de pell. Són moments privilegiats per captar la tendresa d’uns cors endurits per les garrotades i les frustracions que, malauradament, han canalitzat vers la comissió de delictes.

Els interns més propers s’acomiaden dues, o tres vegades amb sentides abraçades, insinuant-te amb timidesa infantil, quasi amb vergonya, que els corresponguis amb efusió.

La manifestació d’aquest intern que som la seva família ens sona estranya. No ho ha fet per quedar bé, no és d’aquests. Ho ha dit de cor, però amb un matís esqueixat que revela algun sentiment amagat.

Ens assabentem que fa pocs dies li ha baixat la sentència: set anys i mig de presó. Intuïm que en el to de la seva frase bategava la resignada mentalització que ha de seguir empresonat uns anys més.

Nosaltres som dins la cova (Nadal 2011- Des de l'Ajuda 9)

2011-12-24T23:18:00.007+01:00

“Nosaltres som dins la cova”, ens expliquen enfervorits els qui ha muntat el pessebre del cancell de l’església.

Enguany s’ha canviat la perspectiva: al fons, damunt les muntanyes de suro, venen els reis; més a prop, apareix l’escena de l’anunciata; i el naixement llueix intencionadament en primer pla, convertint als observadors en partícips immediats de l’esdeveniment. D’aquí el comentari “Nosaltres som dins la cova”.

Però l’espai on contemplem la nativitat no és una gruta com la que explica Plató en el mite de la caverna, que des del seu interior es percep una realitat ombrívola i limitada, i que el món ideal només l’abastarem si sortim a l’exterior.

La cova des d’on admirem el pessebre és el cancell de l’església. És cert que no és un indret ideal, que té unes dimensions limitades, però de cap de les maneres ofereix una visió reduïda i borrosa de la realitat. El que es viu al carrer i al barri batega en aquest reduïdíssim espai, que esdevé l’avantsala de la porteria i de l’església, on la gent acut per pregar, per demanar consell, per sol•licitar ajut, o per oferir-lo. Es tracta d’un entremig que expressa magníficament el deambular entre llums i ombres de la nostra existència; el lloc on irromp, de forma imprevista i meravellosa, l’esclat d’un naixement celestial.

Per això la nativitat del pessebre d’enguany retrata amb seductora simplicitat el missatge de Nadal: un Déu tan proper que el tenim a tocar, un Déu tan petit que hi cap a l’Ajuda.

I nosaltres, com la pagesa amb el cistell, ens acostem amb desimboltura a adorar l’Infant, suscitant la mirada vigilant de sant Josep, que no sabem si esguarda la pagesa atrevida o el cistell farcit d’ous.

El caixonet del cancell que acull el naixement escenifica el caixonet una mica més gran que és aquesta nau, on nosaltres esdevenim figures vivents d’un pessebre extraordinari: un Déu que ens esborrona de tanta immediatesa, gairebé incomòdes de tanta gosadia.

Perquè Nadal és celebrar que Déu esdevé més pròxim que el veí de la façana del davant. Contemplem-lo i adorem-lo, perquè “nosaltres som dins la cova”.

El portal de l'Ajuda (Des de l'Ajuda 8)

2011-12-23T22:44:00.002+01:00

El portal de l’Ajuda no fa bona olor,
hi passa hores un home
que viu al carrer i està sol.
De nit el tapem amb una flassada
i amb un plàstic quan plou.

El portal de Betlem no fa bona olor,
hi habiten un bou i una mula
i ara acull un nadó.
El cobreixen amb una flassada,
però a ell el bressolen amb una cançó.

El tron de David (Advent 4)

2011-12-18T16:08:00.001+01:00

El relat evangèlic de l’Anunciació ens explica que Maria estava “promesa amb un descendent de David, que es deia Josep”. I l’àngel Gabriel explica a Maria que el fill que tindrà “El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare”.

No deixa de ser curiós que un dels relats més fonamentals de la tradició cristiana subratlli amb tanta claredat que Jesús era, per part del seu pare terrenal, un descendent de la família de David, i per part del pare celestial, el successor legítim del tron davídic.

Els primers cristians, tots ells de matriu jueva, veien a Jesús com el Messies d’Israel, el salvador del seu poble que revelà el pla de Déu “posat a l’abast de tots els pobles”. Així de convençut ho explica sant Pau als cristians de Roma. Per l’apòstol, Jesucrist era alhora l’acompliment de les esperances messiàniques d’Israel i la seva irradiació a tots els pobles: tot a la vegada! I sense fer trencaments!

La profecia de Natan al rei David, anunciant-li que el seu casal, la seva dinastia i el seu tron es perpetuaran davant Déu i es mantindran per sempre ens explica els orígens d’aquesta tradició messiànica. Els profetes posteriors mantingueren viva aquesta promesa, proclamant que el seu salvador nacional seria un descendent del rei David.

La litúrgia del quart diumenge d’Advent, amb la selecció de lectures que ens ofereix, es manté fidel a aquesta insistència neotestamentària d’enllaçar a Jesús amb el llinatge i el tron de David, i d’ampliar la seva reialesa i messianitat a tots els pobles.

Aleshores, si prediquem un cristianisme de braços oberts i aglutinador de tots els pobles no podem excloure, d’entrada, el poble de Maria, de Josep, del mateix Jesús, i dels primers cristians, amb l’excusa barata que no cregueren en Jesús o que no accepten la seva divinitat.

Jesús ve a sumar i a multiplicar. ¿Per què els seus seguidors ens entossudim a restar i a dividir, especialment amb el poble que el va veure néixer?

“Jo dono el benestar i provoco la desgràcia” (Dimecres 3 Advent)

2011-12-15T00:02:00.001+01:00

“Jo dono el benestar i provoco la desgràcia”. És una frase altament desconcertant per la nostra sensibilitat moderna, i que el profeta Isaïes posa en boca de Déu per subratllar l’Omnipotència divina.

Als humans, siguem creients o no, ens és més fàcil atribuir a Déu la causa dels mals i desgràcies, que restar perplexos i sense respostes davant aquest misteri que colpeja periòdicament les nostres vides.

Però Isaïes no acusa a Déu de res, ni té al cap la imatge d’un Déu punitiu i malcarat, un tòpic que els cristians, fent gala de la nostra superficialitat, utilitzem per desqualificar el Déu de l’Antic Testament.

El profeta ens diu que tot està en mans de Déu, i que confiem en ell, perquè la seva Omnipotència és capaç de capgirar el mal i les desgràcies, com ho expressa meravellosament Jesús a l’evangeli adaptant, per cert, un text del profeta Isaïes: "els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova".

Un senyor profeta (Advent 3)

2011-12-10T23:58:00.005+01:00

Escoltar, o llegir el profeta Isaïes, és introduir-se en un escenari d’imatges que no deixen indiferent: unes fan arronsar el melic per la seva cruesa, altres eixamplen l’esperit per la capacitat imaginativa que irradien. Per dir-ho en llenguatge cinèfil, el profeta dirigiria amb excel•lència pel•lícules del gènere dramàtic i del gènere fantàstic.

Isaïes és un dels grans profetes de la tradició jueva, i la seva incidència fou assumida de bell principi pel cristianisme primitiu. La primera lectura d’avui protagonitza l’escena de la sinagoga de Nazaret, on Jesús s’aixeca a llegir aquest passatge i assumeix el seu contingut: "L'Esperit del Senyor reposa sobre meu...". L’evangeli de Joan ens explica que Joan Baptista es fa seva la frase d’Isaïes: “Sóc una veu que crida en el desert. Aplaneu el camí del Senyor”.

Isaïes és un poeta que fa teologia, o un teòleg que fa poesia. La nostra vanitat creient ens faria dir que, si fos vivent, guanyaria els principals premis literaris amb la seva mètrica, o no s’hi cabria en la seva aula si ensenyés teologia. Però el que el fa més destacable no són els dons artístics o agudesa intel•lectual, sinó la seva vivència d’home creient atrapat per Déu.

Això li permet llegir a la llum de la fe -i donar la volta- a un moment fatal per la història del seu poble: l’invasió babilònica, la destrucció de Jerusalem i del seu temple, l’exili d’una part important de la població durant dues generacions, i un retorn i restauració molt trencadissos.

Isaïes sap posar el dit a la nafra en les febleses i pecats que han contribuït a tals esdeveniments, però alhora obre escletxes de transcendència que enforteixen l’esperança, fent creïbles uns temps nous i millors.

Isaïes esdevé un raig lluminós en el nostre ara i aquí, desemmascarant catastrofismes financers i amenaces de fallida del sistema, que converteixen a uns en éssers atemorits i submisos, i a altres els permet mantenir els seus privilegis. Isaïes ens anuncia a tots que, passi el que passi, peti qui peti, el sol tornarà a sortir el matí següent, el bosc seguirà irradiant silenci, i Déu continuarà fent camí al nostre costat. La vinguda del Messies Jesús n’és la gran prova.

Embolics marians (Immaculada Concepció 2011)

2011-12-08T10:37:00.002+01:00

L’Àngelus és una devoció mariana que ho té tot: un missatge teològic cenyit, un llenguatge extret de la Bíblia, una recitació dinàmica i participativa, i un segell de pregària popular.

“L’àngel del Senyor anuncià a Maria. I ella concebé per obra de l’Esperit Sant”. Així resa la primera invocació dialogada, una mena de gran titular que encapçala la pregària i que solemnitza l’escena de l’Anunciació.

“Sóc l’esclava del Senyor. Que es compleixi en mi la teva paraula”. Amb el segon recitat comencen les disfuncions, sobretot quan es proclama en comunitat. Hi ha qui, adaptant el canvi proposat per la nova edició de la bíblia catalana, diu “Sóc la serventa del Senyor” substituint a “l’esclava del Senyor”, una expressió que incomoda la nostra sensibilitat moderna, que no vol veure a Maria com una dona submisa i servil, encara que sigui amb el mateix Déu.

El tercer recitat tampoc està exempt de canvis. La formulació més antiga començava “I el Verb es feu carn”, que traduïa el pròleg llatí de sant Joan “Et Verbum caro factum est”. Però els bisbes de la Tarraconense l’actualitzaren fa quasi dues dècades, convertint-la en: “I la Paraula es va fer home. I habità entre nosaltres”.

Aquesta darrera versió va quedant progressivament en evidència quan diu només “home”, perquè pot ser qualificada de sexista. Una versió més políticament correcte seria “I la Paraula es va fer home i dona”. Però més enllà d’equilibris paritaris, aquesta proposta afebliria la cadència de la formulació, i ens faria pensar més en els “ciutadanes i ciutadans” dels discursos municipals que en una pregària planera.

“Pregueu per nosaltres santa Mare de Déu. Perquè siguem dignes de les promeses de nostre Senyor Jesucrist”. És una cloenda on Maria s’ha convertit en la mare de Déu assumpta al cel que intercedeix per nosaltres.

Hem fet un recorregut marià teològicament completíssim, que seria rodó si afegís la festa d’avui: la seva concepció immaculada, l’avantsala de tot plegat, la constatació que Maria fou un ésser humà amarat de divinitat de cap a peus, per dins i per fora, des del principi fins a la fi.

Mentrestant, nosaltres, concebuts menys immaculats, seguirem afanyant-nos a millorar l’Àngelus, distraient la nostra atenció de millorar-nos a nosaltres mateixos.

Un consol eficaç (Advent 2)

2011-12-04T17:40:00.001+01:00

“Consoleu, consoleu el meu poble” demana Jahvè, per boca del profeta Isaïes. Són paraules divines que contraresten el desconsol social que ens afeixuga: l’atur augmenta, i els gran gurus de l’economia no saben com aturar l’espiral de recessió. Allò que ens donava seguretat va fallant de forma encadenada i, ara per ara, sembla que la religiositat esdevingui l’únic conhort, el pal més segur on agafar-nos quan tot trontolla.

La Sagrada Escriptura, i més especialment l’Antic Testament, desvelen la seva força quan venen mal dades. En temps de vaques grasses aquests textos ens deixen indiferents però, en temps de vaques magres, ens interpel•len amb una seductora vivacitat.

És el cas del profeta Isaïes, que ens ofereix un doble missatge. Primer de consol, però immediatament de passar a la praxi: “Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu”. No es tracta d’aplicar retallades pressupostàries, ni mesures d’austeritat, ni de fer càrregues policials, sinó de preparar quelcom nou, una nova realitat que tingui a Déu com a pal de paller.

Tampoc es tracta d’implantar un govern i una societat teocràtica, sinó de maldar per l’irrupció d’un “cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia”, com ens explica la segona carta de sant Pere.

Es tracta del “dia del Senyor”, de la seva vinguda definitiva, vers la qual ha de tendir tota la nostra activitat. Com Joan Baptista, hem d’anunciar-ho sense embuts, mostrant que, amb crisi o sense, amb retallades o sense, amb càrregues policials o sense, tenim posada la mirada i el cor en afers més elevats: en aquell que ens batejarà amb l’Esperit Sant.

Tot fos això... (Des de l’Ajuda 7)

2011-12-03T17:53:00.011+01:00

Ens trobem en el cancell de l’església mentre en surt. Sosté el pal de fregar en una mà i un cubell amb aigua i lleixiu en l’altra.

-Un dels pobres que sovinteja l’església ha estat estona davant l’altar de sant Antoni- ens explica.
-Després he entrat i he notat una olor àcida i penetrant. Havia orinat en un recó de l’altar. Vinc de fregar-ho- arrodoneix amb naturalitat.

-Tot fos això!- clou l’afer amb comprensiva convicció, i responent a la nostra estupefacció badoca.

No obrim boca, emmudits per la dolça serenor que, en tot moment, irradiaven els seus mots. Pugem les escales del convent reflexius i admirats: cap crítica, cap queixa, cap comentari despectiu, i brodat amb un definitiu “Tot fos això”. Ens preguntem si no estarem ja assaborint comportaments paradisíacs...

Demanar comptes (Diumenge 33)

2011-11-13T11:29:00.008+01:00

“L’amo tornà i els demanà comptes”, explicava la paràbola evangèlica dels talents. Més enllà de la paràbola, la nostra existència està marcada per aquesta realitat. De ben petits, a l’escola, i d’adolescents i joves a la universitat, els professors i els pares ens demanen comptes periòdicament del nostre esforç acadèmic. Més tard, en la vida laboral, els amos ens demanen comptes del nostre rendiment en el treball. Si arribem a ser amos, el gremi, el sector, o el govern, ens demanen comptes de la nostra gestió. Als governs, els demanen comptes els altres governs, o estaments supra-estatals. Ningú no se n'escapa!

La paràbola dels talents adapta a la vida de fe aquesta realitat tan estesa i determinant: també haurem de donar-ne comptes. Tanmateix, el cas de la fe roman més inconcret i indefinit. Una aproximació infantil és pensar que, arribat el moment, el resoldrem amb quatre llagrimetes de penediment que commouran la infinita comprensió del Déu.

No obstant, una opció més madura i responsable, i per aquí va el missatge de la paràbola, és que nosaltres mateixos ens demanem comptes periòdicament de com gestionem la pròpia fe, la qual, en definitiva, és una resposta interior i personal al do que Déu ens regala.

La crisi econòmica que estem vivint és una evidència que la vida regalada i el diner fàcil acaben, més tard, o més d’hora, passant factura, amb conseqüències ben doloroses. Una imatge nítida per preguntar-nos si a nivell de fe succeeix el mateix o, en canvi, podem fer passar bou per bèstia grossa.

El segon cognom? (Des de l’Ajuda 6)

2011-11-09T12:32:00.009+01:00

Les pluges provoquen talls de llum molt pintorescos al barri de sant Pere. Mentre un edifici es queda a les fosques, l’immoble veí segueix gaudint de llum. Aquests contrastos arriben a l’extravagància quan es tracta del mateix edifici, com és el cas del convent. Incomprensiblement, la subministració de força es manté activa, però el ramal de la llum queda estroncat, o viceversa.

No us podeu imaginar l’atordiment que això pot provocar, arribant fins i tot al bloqueig mental, per mor d’endevinar quins aparells de la casa funcionaran i quins no. En aquests casos, la radicalitat és indefectiblement més efectiva. El tall de llum clàssic, negre, absolut, desvetlla el sentit pràctic, però els entremitjos són sempre desconcertants.

Una d’aquestes interrupcions, no sabem precisar si ha estat de llum, o de força, o de tot alhora, ha espatllat la rentadora mentre girava animosa el seu tambor, i la roba, negada d'aigua i sabó, xarbotava a l'interior.

Truquem al servei assistencial del fabricant. L'havíem avisat recentment per substituir el programador de rentats que s’havia fet malbé.

- Dígame el nombre, por favor- demana la telefonista.

- Frares caputxins- li responem.
- ¿Y el segundo apellido?-

Ni oli ni torxa (Diumenge 32)

2011-11-06T11:30:00.005+01:00

“Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen”, diuen les noies desassenyades a les prudents, confiant en el seu suport. Semblantment, els grecs demanen oli als països més assenyats de la Unió Europea, confiant en el seu suport. Igualment, els qui han viscut despreocupats durant els anys de bonança i ara veuen com la bossa els toca fons, demanen suport.

La resposta de les noies prudents és educadament negativa: “Aneu a comprar-ne”, i això provoca que es quedin fora del convit. La resposta als grecs és més contundent: “Espavileu o us expulsarem de l’euro”. Veurem si quedaran dins o fora del convit europeu. La resposta als qui han viscut de forma regalada pot seguir la mateixa línia: “Tal faràs, tal trobaràs”.

En aquestes aproximacions no volem ser insensibles als més afectats per les recessió econòmica, que són els qui viuen en la precarietat o en el seu llindar. Però aquests, d’alguna manera o altra, sí que reben ajuts.

Dit això, la negativa de les noies prudents de la paràbola esdevé més acceptable en temps de crisi -quan tothom s’espavila com pot- que en temps de bonança, quan l’oli regalima per totes bandes i compartir-lo no representa cap dificultat. En època de vaques grasses, les noies prudents fan l’efecte de ser unes repel•lents insensibles, però quan les vaques són magres, fan honor al títol que la paràbola els atorga.

No obstant, la narració evangèlica no aborda temes econòmics, sinó tracta de la vinguda del Regne del cel que, com la crisi, apareixerà de sobte, i també repercutirà segons les disposicions de cadascú. Els més febles seran els primers a participar-hi, els prudents després, però adverteix als qui viuen amb descura la fe, des de l’autoritat eclesial aposentada al fidel que arriba a misses dites: que no ens refiem. L’oli de la fe no es pot improvisar.

Podríem eixamplar l’horitzó de la paràbola, i pensar en els que ni arriben a tenir fe, i que a més, la crisi els afecta de forma directa i restrictiva. Són els qui no tenen ni oli ni torxa, res transcendent ni intranscendent on agafar-se, cap seguretat interior ni exterior. Res de res, la inconsistència més absoluta.

Les precarietats existencials i econòmiques són una bona oportunitat per esperonar-nos al seny i a la prudència en l’administració dels nostres béns i les nostres vides.

Xavuot (Cròniques jerosolimitanes 26)

2011-11-01T23:45:00.005+01:00

(La festa s’esdevingué el mes de juny, però fins ara no hem fet l’escrit)

Les cartelleres dels carrers, els fanals, i altres espais públics comencen a exhibir múltiples cartells anunciant la vetlla de Xavuot, la festa que commemora el lliurament de la Torà al poble d’Israel dalt la muntanya del Sinaí. Les sinagogues hi anuncien el seu programa, presentant els horaris i els noms dels experts que, un rere l’altre, parlaran aquella nit. Es tracta d’una vigília dedicada íntegrament a la catequesi, amb breus intervals de descans entre xerrada i xerrada.

Si la comunitat sinagogal és més o menys ortodoxa, les conferències duraran fins l’alba o només fins la matinada. Així mateix, la quantitat i el renom dels ponents variarà segons la seva capacitat econòmica. Els continguts dependran si és una comunitat ortodoxa, conservadora o reformista.

Amén d’aquests detalls organitzatius, el fonamental és que, així com el poble d’Israel i Moisès es prepararen per rebre la Torà, tot Israel ha de preparar la festa de Xavuot, reflexionant sobre els manaments i la seva incidència en la vida personal, comunitària i social.

Els oficis sinagogals del capvespre són més breus i senzills. Cal deixar temps per anar a casa a sopar, i reunir-se novament, disposats a escoltar -segons els ànims i la pietat de cadascú- el màxim possible de xerrades.

El matí següent els carrers estan deserts, irradiant un silenci religiós, amarat de les lliçons de la Torà que han ressonat durant la nit en totes les sinagogues de la ciutat.

Fer-se veure (Diumenge 31)

2011-10-30T11:10:00.005+01:00

“En tot obren per fer-se veure de la gent”. Aquesta crítica de Jesús als fariseus i els mestres de la llei no té cap rellevància en la nostra societat actual que, dit ras i curt, vivim de cara a la galeria. La nostra màxima aspiració, ja d’infants, és fer-nos veure, i com més ho aconseguim, sigui de forma individual o col•lectiva, millor. Aleshores tindrem més reconeixences i ens atorgaran més reverències. Cal buscar qualsevol motiu, rellevant o no, per mantenir l’atenció i ésser notícia. Avui dia, qui no es fa veure és com si no existís, una ànima en pena, un “don nadie”, com diríem en castellà.

Dins l’àmbit eclesial tenim la magnífica excusa que si ens fem veure és per qüestions eminentment pastorals i d’irradiació de la Bona Nova. Ara no portem filactèries ni borles ben llargues, però continuem atorgant i ocupant llocs de preferència, seguim saludant els qui s’apleguen per veure’ns, i continuem donant i rebent títols afalagadors.

És massa fàcil i tòpic desqualificar als mestres de la llei i als fariseus del segle I, acusant-los d'ostentació i vanitat, i no mirar-nos a nosaltres mateixos. Però atenció, també és massa fàcil i tòpic acusar les autoritats eclesials d'ostentació i vanitat. Hauríem de dir allò de “o tots o ningú”.

Fixem-nos que la frase evangèlica exagera quan diu “En tot obren per fer-se veure”. Aquest “en tot” magnifica intencionadament l’acusació. L’objectiu és qüestionar, als qui ostenten algun tipus d’autoritat religiosa, la condició d’intocables i d’inqüestionables .

El profeta Malaquies es mostra duríssim amb els sacerdots del seu temps, acusant-los de provocar l’allunyament dels fidels, i la pèrdua del respecte i l'estima; talment com avui podem acusar els sacerdots pederastes que han abusat, no sols d’un menor, sinó del seu estatus religiós.

La institucionalització d’una religió, sigui quina sigui, no és un mal necessari, sinó un bé fonamental per cohesionar-la, estructurar-la i dignificar-la. El que sí és un mal dificilíssim d’evitar és valorar l’autoritat religiosa com una promoció i un estatus.

Ensurt (Des de l’Ajuda 5)

2011-10-26T11:47:00.005+02:00

És quasi mitjanit. El silenci nocturn afavoreix una concentració densa, amable, delitosa. Una brisa lleugera llisca per la finestra oberta de la cel•la arrodonint el clima d’estudi.

De sobte, a la façana veïna, no més enllà d’uns cinc metres de distància, algú inicia una conversa telefònica des de la finestra. Parla una llengua estrangera que no ve al cas, i el seu to de veu –juvenil, animadíssim i emocionat- provoca que el volum sigui considerable, i la ressonància extrema.

-Es deu enyorar i té ganes de xerrar- l’excusem amb el pensament, confiant que la conversa finirà aviat.

Però la xerradissa esdevé increïblement inacabable i la nostra concentració minva de forma progressiva. Passada una bona estona de mitjanit optem per tancar la finestra. Ho fem amb un cop sec, audible, eficaç, perquè l’entusiasta garlaire s’adoni que totes les finestres del carrer de la Volta de la Perdiu seguim la seva conversa sense cap dificultat.

El nostre gest és infructuós, i el parloteig continua i continua, ara amb riallades que deriven en xisclets que travessen descaradament els vidres de la finestra, ultrapassen els nostres timpans, i assalten -amb desvergonyiment- la nostra sensibilitat, que es va alterant per moments.

-Cal actuar amb educada contundència- decidim sense embuts. Obrim la finestra i ens aboquem, no traient el nas, sinó primer la voluminosa barba. Ho fem amb una lentitud teatral, hieràtica, esperant que capti la seva atenció. Ara li toca el torn al nas, que no és pas petit, on s’hi repengen les ulleres que portem caigudes sota els ulls. Per últim, apareix la calvície que governa la testa. Tot plegat, un panorama gens atractiu.

Continuant amb la representació, girem el cap amb una parsimònia maquinal i estudiada, i li adrecem una mirada difícil d’explicar, una barreja de recriminació i de súplica adolorida que produeix uns efectes immediats. La visió de la nostra closca l’ha espantat, estroncant-li la veu, i provocant una agilíssima retirada dins la casa.

La calma ha tornat a la Volta de la Perdiu.

Estimació al proïsme (Diumenge 30)

2011-10-23T11:08:00.000+02:00

Un segle després de la mort de Jesús, rabí Aqiba, un dels grans rabins de la història, martiritzat pels romans l’any 135, sintetitzava la religiositat jueva amb una frase: “Estima els altres com a tu mateix; aquest és el gran principi de la Torà”.

Poc abans del naixement de Jesús, la tradició jueva explica que un pagà s’acostà a rabí Hilel i li digué: “Em convertiré al judaisme a condició que m’ensenyis tota la Torà mentre em sostinc amb un sol peu”. El rabí l’acceptà en el judaisme instruint-lo així: “El que et resulti odiós a tu, no ho facis tampoc al teu proïsme. Aquí tens tota la Torà. La resta és comentari d’això. Vés i aprèn-ho!”.

Entremig de rabí Aqiba i rabí Hilel apareix Jesús, anomenat també rabí pels seus contemporanis. Responent a la pregunta sobre quin és el manament més gran de la Torà, respongué: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”; i afegí: “Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Torà i els Profetes provenen d’aquests dos”.

Aqiba, Hilel i Jesús, tres rabins amb unes coincidències: la primera que visqueren en la mateixa terra durant el llarg període d’ocupació romana de la zona i, la més important, coneixien la Torà amb tal profunditat que sabien extreure’n el més fonamental.

La Torà, que la tradició cristiana anomenem Llei amb un cert desdeny, és un ensenyament revelat que aglutina religiositat, ètica i moral. Com bé resumeix Jesús, citant els llibres del Deuteronomi i del Levític, l’amor a Déu no pot separar-se de l’amor al proïsme. Ho expressava amb una gran delicadesa el llibre de l’Èxode: no maltractis ni oprimeixis l’immigrant, ni cap viuda ni cap orfe, si prestes diners no exigeixis interessos, si et quedes una penyora torna-la ràpid. Dit això, sobren els comentaris.

La religiositat jueva i cristiana que, gràcies a Jesús, compartim els mateixos anhels, també compartim el mateix repte: fer creïble la nostra fe amb la nostra sol•licitud vers el proïsme; el judaisme amb el referent de la Torà, nosaltres amb el referent de Jesús.

Barreges (Diumenge 29)

2011-10-16T17:43:00.002+02:00

La història testimonia que el rei persa Cir entrà a la ciutat de Babilònia el 29 d’octubre de l’any 539 aC. No li calgué conquerir-la, la trobà amb les portes obertes i sense cap resistència. L’imperi neo-babilònic s’havia desintegrat progressivament i els perses ocuparen el seu lloc dominant l’antic Pròxim Orient.

Aquest esdeveniment històric el recull el llibre del profeta Isaïes amb una explicació desconcertant: el rei Cir, un estranger, és afavorit per Jahvè i considerat un ungit seu. Jahvè el precedeix per sotmetre-li nacions, desarmar reis i “obrir-li les ciutats perquè no trobi tancades les portes”, al•ludint clarament a la conquesta de Babilònia.

Un any després, l’edicte del rei Cir, datat del 538 aC, autoritzà el retorn als exiliats i la reconstrucció de les muralles de Jerusalem i del temple. Per això és comprensible que el rei persa fos vist pels jueus com un salvador enviat per Jahvè, i encara que no conegués el Déu d’Israel -com subratlla dos cops el text d’Isaïes-, esdevingué un instrument a les seves mans per realitzar els seus designis salvadors. Fins a quin extrem havia arribat el desànim israelita per considerar a un rei estranger com l’ungit de Jahvè!

Aquesta associació de poders divins i poders reials– on hi cauen fins i tot els profetes bíblics!-, forma part de la història de la humanitat, d’orient a occident, i de nord a sud. L’exemple més recent i proper el tenim amb les antigues pessetes que portaven la solemne inscripció: “caudillo d’España por la gracia de Dios”.

Jesús, a l’evangeli, no es deixa atrapar per aquestes barreges que ens neutralitzen i ens hipotequen religiosament. L’Ésglésia espanyola encara està pagant el preu del nacional-catolicisme que imperà durant dècades.

Amb la frase “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”, Jesús s’avançà moltíssims segles, i de forma pacífica, al que la revolució francesa aconseguí guillotinant caps: la separació entre Església i Estat, entre religió i política.

Tanmateix, si la barreja de poder religiós i poder polític pot esdevenir nociva pels pobles, la seva separació absoluta ha propiciat la irrupció de poders ideològics i de poders econòmics que, barrejats amb el poder polític, han esdevingut encara més nefastos. ¿Trobarem algun dia la manera de concretar de forma equilibrada i assenyada la frase de Jesús?

... i de nou aparegut (Cròniques sarrianenques 39)

2011-10-15T09:57:00.009+02:00

(Continuació de Cròniques sarrianenques 38)

Ha aparegut! Han passat quasi dues setmanes. S’ha presentat ben cofoi a comunicar-nos que li han concedit la llibertat condicional i que, com havíem pactat, ha deixat immediatament el pis, però amb la brusquedat i manca de formes que el caracteritzen.

No obstant, ha acabat fent-se present. Encara que no ho verbalitzi som els únics que l'escoltem i el prenem seriosament. Sabedor que el seu cap i cor no es corresponen amb el que diu i exterioritza, ha optat per escriure tot el que vol dir-nos. Es deu tractar d’un missatge important.

Expressa que està decidit a començar una nova vida, on ell sigui responsable dels seus actes i s’enfronti directament als seus problemes sense que els altres li diguin el que ha de fer. Sembla com si el discurs que li hem martellejat durant tot aquest temps se l’hagi fet seu.

Ara comprenem la marxa sobtada del pis i l’oblit de les fotografies: unes accions maldestres però expressives de tallar definitivament amb el que ha viscut fins al moment. Ens commou l’esforç que ha fet de redactar el que volia dir-nos: que s’atreveix a volar sol i ho intentarà.

Un cop més, mentre s’explica, la rusticitat el traeix, però el contingut ens emociona, i ens confirma que està ben decidit a continuar el seu procés de reinserció, en el qual nosaltres hi hem tingut una decisiva i esgotadora aportació.

Ha sabut fer-se estimar a causa de la seva transparència, sens dubte mal gestionada, però que reflecteix un candor connatural que, malgrat tot el que li ha passat a la vida, encara li brilla com el seu do més preuat.

Desaparegut... (Cròniques sarrianenques 38)

2011-10-13T20:03:00.009+02:00

Ha marxat del pis compartit on vivia. No ha donat cap explicació, ni s’ha acomiadat de ningú. Ha buidat l’habitació i s’ho ha endut tot. Només ha deixat, damunt el llit, unes fotos de la celebració del seu aniversari, compartit recentment amb nosaltres.

Des de que residia en aquest pis ens visitava amb assiduïtat, unes vegades obligat per complir els compromisos assumits; altres perquè se sentia sol i tenia ganes de xerrar; i algun moment puntual perquè necessitava algú que el situés després d'haver fregat els excessos que el portaren a delinquir i entrar a la presó.

El seu llenguatge era d’una ambigüitat manifesta. D’una banda presumia que, lluny del nostre control, gaudia de llibertat d’acció i d’horaris. Per altra banda, malgrat el seu discurs recargoladament queixós, trobava a faltar el caliu que li havíem ofert, i algú que li assenyalés els límits i li digués les coses clares.

La seva desaparició ens entristeix i el detall de deixar-se les fotos ens fa mal. El seu silenci ens dol a l’ànima, perquè després d’un any d’acompanyament directe i difícil, i d’uns mesos de seguiment en el pis, hauria d’haver-se acomiadat. Malgrat la seva grolleria –que utilitza com a mecanisme de defensa-, restem perplexos perquè no ens esperàvem un final tan fred. Què li haurà passat??

La paràbola evangèlica del bon pastor que deixa les noranta-nou ovelles bones per anar a cercar l’ovella perduda ens interpel•la vivament. Però no sabem per on començar a buscar. Si algú es creua amb ell, si us plau, que ens avisi.

(Continuarà...)

Enllaçant cel i terra (Diumenge 28)

2011-10-09T19:28:00.001+02:00

L’ésser humà, des de temps remots, ha pujat a les muntanyes per pregar i sentir-se més proper a la divinitat. També construïa piràmides esglaonades que exercien d’escala vers les alçades celestials. El cim de la muntanya i el vèrtex de la piràmide esdevenien el lloc sagrat de connexió entre cel i terra, el punt de comunió entre la divinitat i els humans.

Moisès dalt la cima del Sinaí, rebent la revelació directa de Déu, és el punt àlgid i el clímax de la proximitat de Jahvè amb el poble d’Israel. Tota la religiositat jueva gira al voltant d’aquest esdeveniment, perpetuat en una altra muntanya, la que menciona Isaïes en la primera lectura: el turó on reposa la ciutat de Jerusalem, al damunt la qual hi sobresurt el seu temple.

Allí, segons el profeta visionari, el “Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit”. Allí “engolirà la mort i eixugarà les llàgrimes de tots els humans”. Allí “esborrarà l’oprobi del seu poble d’Israel arreu de la terra”.

Per Isaïes, la muntanya del temple de Jerusalem esdevindrà l’enllaç solemníssim i decisiu entre Déu i els humans, el punt culminant d’unió entre cel i terra. El poble d’Israel tindrà la responsabilitat d’irradiar arreu el que allí s’hi esdevingui i se celebri. Si el Sinaí és el mont personal d’Israel, el profeta anuncia que el turó del temple esdevindrà la muntanya santa de tots els pobles.

Pel judaisme actual, Jerusalem continua essent el lloc privilegiat per abraçar Déu amb més profusió. Els pelegrins que han pogut visitar-la donen fe de la magnífica vibració religiosa que brolla d’aquest espai geogràfic, considerat tres vegades sant per mor de les tres religions monoteistes.

Del poble d’Israel on hi nasqué, i d’aquesta ciutat santa on hi morí i ressuscità, emergeix Jesús, el Messies de Déu. Per nosaltres, els cristians, ell és el nou i sublim punt d’encontre entre Déu i els humans, per la raó que ell gaudeix de les dues naturaleses, la divina i la humana.

Amb Jesús, ara és una persona la que agermana cel i terra. Ara no és imprescindible viatjar a Jerusalem. Caminant pel carrer sant Pere més Baix, celebrant l’eucaristia a l’Ajuda, als camils o a la parròquia de sant Pere, Jesucrist se’ns mostra descaradament accessible, i ens permet respirar, ara i aquí, aires celestials. Només hem d’abillar-nos adequadament.

Sorolls (Des de l’Ajuda 4)

2011-10-08T13:45:00.014+02:00

Eucaristia de dissabte a les nou del matí. Una celebració popular del barri on assisteixen un grup majoritari de dones, amb el carret de comprar, abans d’anar al mercat.

Des de l’altar escoltem un remoreig que, sense ser constant, ens arriba amb pausada insistència. Captem un frec de superfícies plastificades, a voltes amb un so breu i suau, a voltes més intens i rebregat. No és una fressa propera, però tampoc exterior. Es percep amb desenfadada naturalitat dins la nau de l’església: és la remor esmorteïda, però estrident i artificial, que emet el plàstic manipulat repetidament, i que acaba importunant.

Escoltant les lectures, intentem descobrir-ne la procedència. Llambreguem el vitrall de la mare de Déu que hi ha al cor alt -i que dóna al carrer-, per si hi ha un lateral obert per on penetra el soroll. Davant el vitrall hi apreciem la silueta d’un frare movent-se amunt i avall. Selecciona aliments i els introdueix regaladament en bosses de plàstic. Tot aclarit.

Incomodats en un primer moment pel sorollet, molestos al verificar la seva procedència, finim quasi al mateix temps la celebració i la preparació de bosses. Més asserenats, capgirem l’escena, i somriem interiorment perquè hem aconseguit –per part nostra a contracor- quelcom molt bell. Mentre un frare consagrava el pa eucarístic l'altre feia bosses de menjar per distribuir-les als necessitats. Teníem cura, de forma simultània, de les dues presències de Crist.

Beneït soroll!

Recels (Des de l’Ajuda 3)

2011-10-05T22:44:00.006+02:00

Vigília de sant Francesc. Celebrem l’eucaristia vespertina amb l’habitual grupet de fidels, respirant l’atmosfera d’amable intimitat que aquest diminut santuari irradia sense esforç. Mentrestant, un home jove amb una nena petita a coll, des dels vidres del cancell observa l’interior de l’església.

Finalment es decideix a entrar. Amb la criatura sempre abraçada, ignorant el desenvolupament de la missa, amb la barbeta i la mirada alçada, contempla -del fons estant- a la mare de Déu que presideix el santuari. Sembla que pregui. Després es dirigeix a la capelleta lateral de sant Antoni de Pàdua on, damunt l’altar, hi ha una llibreta gran on escriure pregàries.

El cos de l’home resta sorprenentment ocult dins les minúscules proporcions d’aquesta capella. Només veiem la xiqueta, amb un vestidet rosa fosc, que ell ha deixat dempeus a terra per tenir les mans lliures. Per reclamar l’atenció del pare ocupat, la nena emet uns xiscles breus i secs, intermitents però intensos, que ressonen per tota l’església.

El pare -desaparegut a la nostra mirada dins d’aquest ínfim espai- sembla impertorbable, i els espinguets malmeten progressivament la nostra concentració, sospitant, per un moment, que no siguin una tapadora per neutralitzar el soroll d'obrir i buidar la caixeta de sant Antoni. Ens malfiem.

Finalment, el pare es fa visible, i agafa a coll la criatura, que calla immediatament. Amb la mirada dispersa i aliè a tots nosaltres, surt a poc a poc de l'església. Respirem alleugerits, car érem a punt de començar la consagració, i recuperem el recolliment.

Finida la missa, i desconfiats, donem una ullada a la capelleta. Ho veiem tot correcte, però la llibreta de pregàries conté unes quantes ratlles escrites amb majúscules que oscil·len amunt i avall dels requadres. Es tracta d’una escriptura maldestra però entenedora. Llegim amb atenció, i anem progressivament avergonyint-nos. L’home sospitós li ha escrit a la mare de Déu que l’ajudi. Li explica que acaba de sortir de la presó i es mostra penedit. Li prega ajut per tirar endavant les seves dues filles i per assumir els pagaments d’aigua i llum. Al final, afegeix el seu número de telèfon perquè, si algú que ho llegeixi el vol ajudar, el truqui.

Commoguts per l’escrit, ruboritzats pels nostres recels, i somrient pel detall del telèfon, no dubtem que la mare de Déu de l’Ajuda farà la seva feina, veient la devoció i la practicitat del demandant. Alguna mà humana farà de mediadora.

Qui té cura de la vinya? (Diumenge 27)

2011-10-02T11:00:00.004+02:00

El profeta Isaïes utilitza la imatge d’una vinya per amenaçar la deixadesa i els mals fruits que els israelites donaven en aquell moment històric concret. La conseqüència de tot plegat -denuncia el profeta- serà la destrucció de Jerusalem en mans dels babilonis. Finides les acusacions no deixa cap tipus de dubte a què es refereix: “La vinya del Senyor és el poble d’Israel i els homes de Judà són els ceps preferits”.

Jesús també utilitza la imatge de la vinya, en forma de paràbola, per parlar del mateix tema, però adaptat al seu context i al de la primitiva església, on Israel és acusat d’intentar apropiar-se d’una vinya plantada i construïda pel mateix Déu. Per això sentencia de forma provocativa: “el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

La pretensió d’aquests dues al•legories sobre una vinya era sacsejar els oient del respectiu moment històric, perquè reaccionessin i abandonessin la l’autocomplaença i el rabeig de saber-se poble escollit.

La tradició eclesial acostumem a llegir aquests relats caient en allò que precisament critiquen. És a dir, els utilitzem per corroborar amb desdeny la incapacitat històrica del poble d’Israel, i per proclamar amb satisfacció l’Església com el nou poble escollit de Déu. El problema és que el poble d’Israel continua sentint-se poble escollit. Qui té raó, ells on nosaltres? Els dos en tenim quan no fem exclusions, cap dels dos la té quan exclou l’altre.

Per ser fidels a la intenció del text, hauríem de fer una mirada introspectiva i preguntar-nos, per exemple, ¿com és que els ceps de la vinya eclesial catalana cada cop estan més pansits a causa de l’edat, o de mentalitats tronades, o de progressismes continuistes? Com és que no neixen ceps nous que donin vida a la vinya? Tan malament la cuidem? Tan mals treballadors som? Tan rutinaris ens hem tornat?

Sense caure en derrotismes -perquè no és una actitud cristiana-, ni en les amenaces que profereixen aquests relats sobre la vinya, sí que podem donar-nos un avís. Portem cinquanta anys cuidant la vinya de la mateixa manera, i potser caldria fer un nou “aggiornamento”, com proclamà el papa Joan XXIII. No és pot esporgar la vinya cada cinquanta anys, cal fer-ho cada any. Així facilitem que surtin nous pàmpols, i contribuïm a que els ceps donin els dolços i saborosos fruits que els pertoca d’oferir.

Astúcia o favor diví? (Dimecres 26)

2011-09-28T21:56:00.003+02:00

Des de la vessant teatral, a Nehemies li va sortir una escena rodona. Ell mateix ens explica en primera persona que el rei persa, del qual era coper, a resultes de la seva mala cara i explicacions, l’autoritzà a deixar temporalment la cort i, a més, li signà cartes de recomanació per reconstruir Jerusalem.

Es tracta d’una escena pintoresca on Nehemies utilitza les armes del feble per aconseguir el que vol del poderós. Nehemies tipifica el poble d’Israel del postexili que, malgrat la seva insignificança davant l’imperi persa, aconseguí amb astúcia el seus propòsits, acompanyat del favor de la mà bondadosa de Déu, com bé especifica Nehemies.

Escenes semblants a la de Nehemies davant el rei ens succeeixen a les porteries dels convents, on els necessitats aconsegueixen els seus propòsits amb els seus arguments, que acaben tocant-nos el cor i ben sovint accedim a les seves demandes. Serà que la mà bondadosa de Déu també els afavoreix?

“Què us en sembla?” (Diumenge 26)

2011-09-25T18:25:00.005+02:00

“Què us en sembla?” diu Jesús, introduint la paràbola del fill rondinaire però complidor, i del fill enganyosament obedient.

“Què us en sembla?” afegim nosaltres, per explicar una realitat semblant. En primer lloc, mencionem un col•lectiu significatiu de fills de l’església catalana, que manifesten educadament el seu desacord -i també crítica- vers declaracions, documents, actituds, o comportaments eclesials. Aquests fills són vistos amb molt de recel pels pares que porten les regnes eclesials, però sens dubte, aquesta amalgama de laics, religiosos, i capellans rondinaires estan ben arremangats feinejant en parròquies, comunitats cristianes, escoles, moviments, i fent acció social. Malgrat la seva queixa, no s’instal•len en ella, i són a la vinya treballant de forma compromesa.

Seguint els models de comportament descrits per la paràbola evangèlica, fa un parell de dies sortia la notícia que un diaca permanent, que visitava presos en algun centre penitenciari català, ha estat condemnat a dos anys de presó. Estafà alguns interns fent ostentació de la seva responsabilitat diocesana i les influències del seu càrrec. Els prometia aconseguir beneficis penitenciaris a canvi de diners, i si es queixaven de la seva passivitat els amenaçava d’agreujar la seva estada a la presó. El més xocant és que altres capellans, religiosos, i voluntaris de l’àmbit carcerari van donar l’alerta a les pertinents autoritats diocesanes. Però la formalitat i obediència que enganyosament els professava neutralitzaven les alarmes.

Preguntà Jesús, finida la paràbola: “Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”. Li respongueren: “El primer”.

“Yo también” (Des de l’Ajuda-2)

2011-09-18T19:51:00.006+02:00

Tornem al convent per un dels carrers petits i estrets de ciutat vella. Portem l’hàbit. De sobte, un infant que no deu passar gaire de la desena, grassonet i amb al cabell curtíssim, obre els braços al veure’ns venir de cara.

- ¡Hola! – ens saluda de lluny, mentre se’ns atansa decidit i s’abraça a la nostra cintura. Palplantats i ruboritzats pel gest, no sabem com reaccionar.

-¿Quién eres?- ens pregunta el noiet, aixecant el cap i agafant-nos la corda de l’hàbit amb curiositat.

- Un frare- li responem amb timidesa. Els pares, somrients, l’agafen de la mà i se l’enduen, sense reprimir la seva espontaneïtat.

- ¡Yo también quiero serlo cuando sea mayor! – ens respon a distància i girant-se vers nosaltres.

Reaccionant a tal escena, ens sembla haver fet un salt a l’antigor, i recordem anècdotes semblants explicades pels frares ancians. Sense pretendre-ho, sentim haver format part d’una floreta franciscana ¿Serà veritat el que ha dit el xicot?

“A sota, mig amagada” (Des de l’Ajuda-1)

2011-09-17T22:32:00.006+02:00

Entrem en una biblioteca pública de barriada. Resseguim els corredors amb prestatgeries que voregen un gran pati central, al voltant del qual hi ha ubicada la biblioteca. Llegim, entre altres, la indicació “filosofia i religions”, i sentim la curiositat de donar un cop d’ull a aquesta secció.

Travessem el primer passadís, i el rètol ens indica de continuar. Girem 90 graus i resseguim pel segon corredor fins al final, on novament se’ns indica de seguir avançant. Entrem en el tercer i ens succeeix el mateix. Finalment, en la darrera prestatgeria del darrer passadís trobem els títols filosofia, moral i ètica, però res de religions.

Tirem enrere revisant els prestatges anteriors, però no encertem a descobrir el que cerquem. Optem per preguntar en un dels punts d’informació.

-Religió és a la meitat del passadís, en una prestatgeria baixa que separa les taules de lectura; és a sota, mig amagada – ens responen amb naturalitat.

Interpretem aquest emplaçament com un signe manifest d'on es preten ubicar la religió en la nostra societat catalana: al final, a sota, i mig amagada.

“No té perdó de Déu” (Diumenge 24)

2011-09-11T15:17:00.002+02:00

“No té perdó de Déu” és una expressió que utilitzem per subratllar una acció humana que considerem mereixedora d’una severa punició. Com a cristians, malgrat diguem la frase feta amb èmfasi quan s’hi escau, en un moment més reflexiu podríem afirmar que es tracta d’una frase poc cristiana: a catequesi ja ensenyem els nens que Déu perdona sempre al qui es penedeix, perquè és un pare bo. Tenim arguments definitius per justificar-ho: quan Jesús dalt la creu perdona als seus botxins, o l’evangeli d’avui quan Jesús diu de perdonar setanta vegades set, és a dir, sempre.

Malgrat la satisfacció que ens produeix un discurs tan convincent i ben elaborat sobre el perdó, interiorment quedem insatisfets al constatar un gran abisme amb la nostra realitat personal, comunitària i social al respecte. De fet, la Bíblia -que toca més de peus a terra que els nostres enardits sermons- no fa aquesta afirmació, ni en l’Antic ni en el Nou Testament. Sí que es subratlla insistentment que Déu és ric en misericòrdia, lent per al càstig i fidel en l’amor, però també es remarca que Déu és just, i que fa justícia quan els humans som incapaços de fer-la.

Aquest és el cas de les lectures d’avui, que ens donen un missatge ben clar: No demanis perdó a Déu si no el saps oferir als altres. Déu no perdonarà a qui no perdoni als altres. La primera lectura ho diu de forma més directe: “Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu preguis”. L’evangeli ho amoroseix amb una paràbola, però el missatge és encara més contundent: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de cor el seu germà”. Recordem que el càstig ordenat pel rei al ministre és lliurar-lo a mans dels botxins perquè el torturin. És cert que es tracta, un i altre, d’advertiments que pretenen desvetllar un canvi d’actitud, però sense ignorar que al darrera hi ha un Déu just –no justicier- que dirà la última paraula.

Però les lectures d’avui afegeixen un detall que ens passa per alt -entusiasmats en voler perdonar a tothom, i desanimats perquè no hi arribem-. El llibre de Ben Sira, quan parla de perdonar i no irritar-se amb els altres, es refereix a un israelita, és a dir, a aquell amb qui es comparteix la mateixa aliança, el compliment dels mateixos manaments, i la pertinença al mateix poble. Quan Pere pregunta a Jesús les vegades que ha de perdonar el seu germà, no es refereix ni a un germà abstracte, ni a un germà de sang, sinó a aquells amb qui comparteix el mateix seguiment de Jesucrist en comunitat.

Les lectures d’avui no es fiquen en camises d’onze vares i toquen molt de peus a terra: se centren en l’immediat, on s’hi couen les mongetes, on apareix la pedra a la sabata, on ens trepitgen l’ull de poll. És aquí on hem de començar a posar en pràctica aquest missatge. Després, si ho hem fet bé, anirem ampliant els cercles. Però ens és més còmode fer discursos universalistes.

REBRE I ACOMIADAR MARIA DE NATZARET

2011-08-15T13:16:00.002+02:00

Ap 11, 19a;12,1.3-6a.12ab; 1Co 15, 20-27a; Lc 1, 39-56

Avui, arreu de casa nostra, se celebra solemnement la festa de l’Assumpció de Maria. Enguany aquesta festa és com més festa, perquè a totes les diòcesis de Catalunya hem rebut, ni que sigui de pas, milers i milers de joves vinguts d’arreu del món. L’alegria i l’enrenou, pròpies de la joventut, amb la seva barreja de races, costums i llengües han transformat en primavera de la fe l’estiu de les nostres terres.

També a ells els hem acollit i, demà, si Déu vol, els direm “adéu siau” en el seu camí cap a Madrid. I allà, també els tocarà donar-los la benvinguda i, al seu temps, acomiadar-los quan tornin als seus respectius països, al tràfec del dia a dia.

I la vida és així, un dir “hola” a noves esperances, a nous projectes, a noves amistats... i un dir “adéu” a tantes altres coses i persones. També les lectures d’avui ens parlen de la rebuda i del comiat d’algú que, penso, tenen quelcom a dir-nos.

Comencem per la rebuda. ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Prenguem aquestes paraules no com una història del passat, com la trobada, fa més de 2000 anys entre dues dones: Elisabet i Maria; sinó com el que són, les paraules de l’Evangeli per a nosaltres AVUI.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-ME, a mi, avui? I què implica que Ella vingui a visitar-me, AVUI? Quina és la situació que jo estic vivint? Em trobo en un moment de bonesa, de salut, d’estabilitat, d’alegria...? En l’Evangeli d’avui Maria porta dins el seu ventre el misteri de l’Encarnació. D’aquest Jesús, Aquell a qui confessem com a Senyor, que no ve com a enemic nostre, per a fer-nos la vida més difícil o impedir-nos de ser feliços... sinó Aquell que es revela font veritable d’alegria, Aquell capaç de canviar l’aigua de la nostra quotidianitat en el vi de la sorpresa i de la novetat. Em trobo en un moment de por, de crisi, d’angoixa, de malaltia...? Aquest Jesús, encara en el ventre de Maria en l’Evangeli d’avui, és el Senyor que mira també la nostra petitesa, l’acull i l’eleva. La fa digne del seu amor, de la seva cura, de la seva protecció. És el Jesús que també vol néixer en la nostra història i que mai no ens deixarà sols! Les nostres entranyes també poden avui saltar de goig!

Parlem del comiat. També la nostra festa d’avui ens parla d’un comiat, però d’un comiat en esperança. A l’Església Oriental, la festa d’avui és coneguda amb el nom de la Dormició de la Mare de Déu, una clara referència a la seva mort. Perquè Maria ha fet el camí de tots els humans. Però ho fem recordant allò que, de moment, ha estat propi d’Ella: la seva assumpció, és a dir, el seu ser assumida per Déu en tota la seva humanitat: en cos i ànima hem dit a la pregària en començar l’Eucaristia. Justament així aquesta celebració d’avui esdevé la concreció del preciós missatge d’una promesa acomplerta fidelment per Déu mateix. El Déu Vivent no és Déu de morts, sinó de vius. I, en Jesús, tots estem cridats a tenir la fi de Maria. Maria esdevé la primícia de l’esperança a què és cridada tota la humanitat: saber que les nostres penes i alegries no són quelcom aliè a Déu; que la nostra vida, a les seves mans, és una vida plena de totes totes. I que la nostra fi no és un caure en el buit de l’oblit. Perquè, si bé podríem ser oblidats pels homes, si segurament cap enciclopèdia mai no recordarà el nostre nom perquè no hem estat mai un descobridor, un inventor, un polític de renom... Déu té bona cura de nosaltres i, a la fi dels temps (recordeu ara la segona lectura que hem fet?), quan tot estigui sotmès a Déu, no hi haurà res del més pregon de nosaltres mateixos que s’hagi perdut. I no seran uns altres ulls els qui veuran Déu, sinó els nostres.

Avui, però, en l’Eucaristia, penyora dels béns futurs, contemplem com un mirall tot aquest misteri de la redempció sota el prisma de la festa de Maria. Ella ens visita avui i ens porta el missatge joiós que Déu, en Jesús, és enmig nostre, per a donar-nos vida, per a gaudir sempre de la seva amistat, una amistat que s’estendrà més enllà de les portes de la mort. Certament, amb Ella, amb Maria, podem dir: Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles!

L’Assumpta i els dracs (Mare de Déu d’agost 2011)

2011-08-15T12:32:00.002+02:00

“Aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles”.

Aquesta descripció del llibre de l’Apocalipsi ha estat assumida per la iconografia cristiana com una evocació de Maria assumpta al cel. Recreem, per uns instants, les imatges que hem vist alguna vegada: Maria apareix sola i dempeus, sostenint-se damunt un núvol i la lluna, i amb una corona d’estels.

No és clar que aquesta descripció de l’Apocalipsi sigui la de Maria glorificada al cel. Més aviat sembla una al•lusió a les dificultats que viu l’Església terrenal del moment, però utilitzant les característiques imatges celestials de la literatura apocalíptica. La intenció és alleugerir la duresa del moment històric i encoratjar la perseverança. Un detall és el poderós drac rogenc que actua en les altures sembrant malvestats, fins i tot amenaçant aquesta enigmàtica dona que ha de fugir al desert.

Això és una situació teològicament inacceptable en l’àmbit celestial: Maria assumpta segons la tradició catòlica, la dormició de Maria segons la tradició oriental, Maria ressuscitada i glorificada, gaudeix de plenitud divina, i cap drac -per roig que sigui- li pot fer ombra; però sí a l’Església terrenal, perseguida en aquell moment per l’imperi romà. Amb els seus caps, banyes, diademes, i forta cua es mostrava invencible, fins al punt de voler engolir el fruit de les entranyes eclesials: el Messies Jesús.

Els dracs continuen actius en els nostres temps: els més forts reprimint amb tancs i soldats els qui gosen desafiar el seu domini; els més febles utilitzant el terrorisme com a bandera d’afirmació; els més subtils autoanomenant-se dracs bons i justificant atacs als qui consideren els dracs dolents; els més intransigents imposant els seus principis amb tots els mitjans possibles; els més aprofitats submergint en la pobresa els altres; els més inconscients desplegant un benestar injust; els més perspicaços especulant, augmentant el deute i pactant amb el món del capital; els més discrets movent els fils de tot sense que ningú se n’assabenti; els més immorals traficant amb tot el que els reporti beneficis.

La llista de dracs podria continuar, però volem evitar la crítica tòpica, i el que és pitjor per a un creient, la desesperança. Si hi ha quelcom que vol significar la festa d’avui és que el triomf final és de Déu: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa”.

Maria assumpta al cel és una mostra d’aquest triomf sobre els dracs terrenals i reals. Maria assumpta al cel intercedeix activament davant Déu perquè nosaltres no tinguem por a desemmascarar-los i a enfrontar-nos-hi.

Una tradició integradora (Diumenge 20)

2011-08-13T23:39:00.004+02:00

“Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. El profeta Isaïes, entusiasmat pel retorn de l’exili babilònic i la reconstrucció del temple de Jerusalem, posa en boca de Déu aquesta proclama integradora.

El poble israelita viu a finals del segle VI abans de Crist l’equivalent a una renaixença catalana. Calia especificar la identitat jueva per defensar-se del conqueridor de torn. Es tractava de construir unes bases socials i religioses després de dues generacions d’exili que amenaçaren greument la seva supervivència com a poble.

Eren dues les tendències en la construcció de la identitat nacional israelita, que malgrat el risc de ser simplistes, podem agrupar en judaisme ortodox i judaisme integrador. El primer el trobem fonamentalment en la Torà, el nostre Pentateuc. El segon, sobretot en els Profetes. Però ambdós, ortodoxos i integradors, reivindiquen i respiren els mateixos aires de nacionalisme religiós: l’aliança amb Israel és el gran aglutinant indefugible.

Isaïes, un exponent d’aquest judaisme integrador, sensible a la barreja ètnica de l’Israel postexílic, proposa als nouvinguts que volien lloar Jahvè simplement de no violar el repòs del dissabte i de mantenir-se fidels a l’aliança. No parla de guardar escrupolosament el dissabte i de complir tots els manaments de la Llei. La proposta del profeta és oberta i positiva, i consolida la identitat religiosa.

En temps de Jesús segueixen ambdues tendències en el judaisme. Jesús participa d’aquest judaisme integrador que, malgrat manifestar de forma provocativa l’orgull de la identitat israelita, acull el prec de la dona cananea i guareix la seva filla. Aquest va ser el segell d’identitat de Jesús, anunciar que el judaisme integrador dels profetes era una realitat escatològica. Amb ell, els anhels messiànics israelites esdevenien realitat. Sant Pau ho captà i veié en Jesús l’acompliment definitiu de les esperances d’Israel, no el fundador d’una nova religió, com habitualment prediquem des del cristianisme.

El cristianisme primitiu també es trobà amb la mateixa realitat que Isaïes. El concili de Jerusalem, celebrat a mitjans del segle I, al veure l’afluència de molts no jueus en el grup de seguidors de Jesús, sols posà tres normes: no menjar carn sacrificada als ídols, no menjar sang, i abstenir-se de relacions sexuals il•legítimes. Eren els mínims de convivència amb la tradició religiosa heretada.

Dins d'aquest marc d’una tradició religiosa que vol ser integradora no amaguem la nostra gratíssima sorpresa quan hem llegit la notícia que, durant la Jornada Mundial de la Joventut, s’autoritza a tots els capellans a absoldre en confessió a les dones que hagin avortat. Només per aquesta proposta integradora ja val la pena aquesta trobada amb totes les crítiques que se li puguin fer.

Vespres i Xabat (Cròniques jerosolimitanes 25)

2011-08-08T23:14:00.004+02:00

Són les set de la tarda, l’hora de començar les vespres, la pregària litúrgica del capvespre. El responsable de la casa s’aixeca del banc -suscitant que la resta fem el mateix- i es disposa a encetar la recitació dialogada de l’Àngelus.

En aquest precís moment, durant els instants que triguem a incorporar-nos, comença a sonar el xofar anunciant l’inici del xabat. Es tracta d’una potent sirena que sona com un corn, que imita l’antic instrument elaborat amb una banya de boc o de gasela. Des de temps bíblics, el xofar serveix per cridar al poble jueu a la pregària o per anunciar una festa religiosa.

Ens complau que l’inici de la nostra pregària coincideixi amb el so del xofar i el començament del xabat, sempre pendent de la posta de sol i que, al voltant del solstici d’estiu, s’esdevé en aquesta franja horària.

El divendres següent, mentre recitem l’Àngelus, el xofar torna a sonar amb l’habitual sonoritat i durada, audible de forma molt amable en la zona on vivim, i que es converteix en un acompanyament que, de nou, realça i amara de calidesa els nostres avemaries. Simultàniament, el jueus són novament convidats a iniciar el dia de repòs pregant a la sinagoga.

Una joia interior ens torna a envair, i un somriure discret es dibuixa en els nostres llavis, perquè els murs de recels i desdenys que ambdós hem aixecat -i persistim a mantenir- s’esvaeixen dolçament durant aquesta estona.

Enrenou o quietud? (Diumenge 19)

2011-08-07T18:32:00.006+02:00

Dissabte passat, a la tarda, va caure una tremenda tempesta a Barcelona. Llamps, trons, vent, i un fort aiguat ens deixaren atemorits durant una estona. Les forces de la natura regnaven damunt nostre amb una evidència aclaparadora.

Aquesta vivència recent ens permet recrear més fàcilment l’escena d’Elies dalt de la muntanya de Déu. El profeta guaita al seu voltant, esperant de reconèixer la presència de Déu. Diferents fenòmens apareixen dalt la cima: una forta ventada, un terratrèmol, i foc. Són imatges poderoses de la natura que la religiositat popular associa amb la presència d’un Déu que tot ho domina.

Però el profeta no percep Jahvè en cap d’aquests fenòmens, però sí en el “so d’un aire suau”, com el que ahir bufava a estones. Aleshores Elies reacciona, i es cobreix la cara amb el mantell.

La catequesi que podem fer-nos al respecte és fàcil: no busquem la presència de Déu en grans manifestacions, ni de la natura ni humanes, sinó en les discretes remors que ja coneixem. Les primeres ens aclaparen i neutralitzen. Però les segones, de tan properes i assequibles, ens poden passar desapercebudes.

Això que a nivell espiritual i de vivència religiosa ens sembla tan evident, no ho és tant quan passem a organitzar una pastoral eclesial. ¿Quines accions ajuden més a una profunda experiència de Déu? ¿Les grans manifestacions, o les que s’esdevenen en petit grup o en la solitud?

Les grans manifestacions religioses -com la jornada mundial de la joventut a Madrid- són un revulsiu eclesial, fins i tot propicien conversions religioses, però no afavoreixen experimentar “el so d’un aire suau” que fa cobrir-te la cara amb el mantell. Això no treu que sigui possible experimentar-ho; no manllevem a Déu la capacitat de revelar-se on vulgui.

Però l’escena dalt la muntanya de l’Horeb tipifica una manera discreta i íntima d’acollir la presència de Déu, feta de quietud, silenci, i contemplació. És cert que trobem altres textos bíblics on Déu és manifesta de forma més aclaparadora, però l’experiència religiosa d’Elies no sols ha inspirat l’espiritualitat carmelitana, sinó que ens obre un camí definit vers l’experiència mística. De fet, ens acompanya en les celebracions senzilles i austeres que es fan habitualment en tants llocs.

Perquè Déu no és algú que imposa, sinó que et sedueix. No és algú que venç, sinó que et convenç. No és algú que aclapara, sinó que t’amara.

Revelacions (Transfiguració 2011)

2011-08-06T09:19:00.008+02:00

Quan els pelegrins visitem la muntanya del Tabor l’associem amb l’episodi de la transfiguració, seguint una tradició bizantina. Però l’evangeli sols menciona “una muntanya alta”, sense més referències.

Aquesta muntanya alta és una clara evocació al Sinaí, la muntanya de les revelacions a Moisès i Elies. Seguint una altra tradició bizantina, identifiquem aquest cim amb el Djebel Musa -als peus del qual es construí el monestir de santa Caterina-, però no podem assegurar el seu emplaçament amb certesa.

Hem de reconèixer que no som capaços d’assegurar l’ubicació d’aquestes dues muntanyes, l’escenari de les principals manifestacions de Déu. La raó és definitiva: la revelació divina, inefable i expansiva, no es pot circumscriure ni delimitar. És a dir, no es pot encaixonar, ni arxivar, ni manipular, ni controlar. Mai més ben dit: gràcies a Déu!

Recapitulació (Divendres 18)

2011-08-05T09:00:00.003+02:00

El llibre del Deuteronomi és una llarga recapitulació abans d’entrar a la terra promesa. Moisès exhorta el poble a fer revisió de vida, a mirar enrere, a descobrir la presència de Déu, i a fer conclusions: “Reconeix que el Senyor és l’únic Déu. Guarda-ho sempre en el teu cor”.

El capítol provincial, la tranquil·litat estival, uns dies de recés, són també oportunitats de recapitular, de mirar enrere, de descobrir la presència de Déu, de fer conclusions: “Compleix els seus decrets i els seus manaments perquè siguis feliç amb els teus descendents”

Càstig diví (Dijous 18)

2011-08-04T08:29:00.011+02:00

Quina patata calenta tenen el judaisme i el cristianisme a l’hora d’interpretar el miracle de les fonts de Meribà!

Avui no hi ha excuses de relat escapçat, com ahir. Després de fer brotar aigua de la roca, Déu anuncia a Moisès i Aaron que no entraran a la terra promesa. Què han fet malament els dos germans per rebre tal càstig?

La tradició jueva dóna diferents respostes. L’aproximació més suggerent és la de Maimònides, en el segle XII: diu que Moisès va ser castigat per haver perdut els estreps amb el poble anomenant-los “rebels”, i per colpejar exasperat la roca dos cops, com si volgués bastonejar al poble.

“Quan un profeta perd els estreps, el do de profecia l’abandona”, diu el Talmud.

Qui és el dolent? (Dimecres 18)

2011-08-03T08:24:00.007+02:00

La lectura del llibre dels Nombres que hem proclamat ens dóna gat per llebre. Fa com aquell predicador que parlava de ruda en lloc de parlar d’alfàbrega.

Hem escoltat que els exploradors tornen d’inspeccionar la terra de Canaan amb la cua entre cames, i el poble plora amb grans crits tota la nit. La resposta de Déu és sorprenentment rigorosa: passaran quaranta anys pel desert i moriran tots els qui han murmurat i s’han revoltat. La reacció divina és massa simplista.

Ens hem perdut el més important, car la lectura té la gosadia de resumir dos capítols sencers en un fragment, escapçant que el poble d’Israel menysté Moisès i Aaron, i decideix canviar de líders. També pretenen apedregar Caleb i Josué que insisteixen de no tenir por i entrar a Canaan. És quan Déu apareix i posa ordre.

És cert que són capítols que desprenen fermesa, però el relat s’ha de llegir sencer, altrament els israelites semblen les pobres víctimes d’un Déu implacable, que als rigoristes els encanta de predicar, i als progressistes de refutar.

L’èxode d’Israel i el nostre (Dilluns 18)

2011-08-01T08:23:00.007+02:00

Les vicissituds pel desert del poble israelita -narrades en els llibres de l’Èxode i dels Nombres- són uns relats vitals, humaníssims, quotidianíssims, plens de mediocritats humanes i de respostes divines, talment com la nostra pròpia existència.

Nosaltres també enyorem el peix, la carn, els cogombres, els melons, les cebes i alls que hem menjat en moments passats que idealitzem. Així mateix, ens avorrim de repetir els mateixos àpats, que com el mannà, ens serveixen regaladament a taula. Igualment fem cercles de lamentacions a l’entrada de casa, i ens afeixuguem pel pes de les responsabilitats, queixant-nos davant Déu de la nostra impotència.

Però el poble d’Israel acaba entrant a la terra promesa malgrat els seus planys, i mercès a les empentetes, estrebades, i algun merescut cop de garrot provinents de Déu.

Àpats sublims (Diumenge 18)

2011-07-31T20:15:00.007+02:00

Hi ha una notícia d’avui que ens haurà preocupat més que l’avançament de les eleccions espanyoles: a on anirem a sopar ara que han tancat el restaurant el Bulli? Suportarem els dos anys d’espera per continuar gaudint de les seves excel·lències culinàries?

L’especialíssima festa de tancament del restaurant –a la qual no vam ser convidats-, té unes oportunes connexions amb les lectures d’aquest diumenge que també parlen d’àpats extraordinaris, explicats respectivament pel profeta Isaïes i per l’evangelista Mateu.

El profeta Isaïes anuncia una multitudinària invitació divina, no exactament a menjar, sinó a beure, i també a comprar sense pagar productes exquisits com el vi i la llet. Es tracta d’una mena de rebost diví gratuït on hi ha per a tots. No ens atrevim a fer comparances amb el selecte restaurant amb la frase “¿Per què malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan?”, perquè els qui han pogut sopar-hi confessen que es tracta d’un espectacle gastronòmic inigualable, i són uns diners molt ben gastats. Però sí que subratllem quelcom que esdevé inqüestionable. Déu afirma “Veniu a mi i us saciareu de vida”. Això ja són paraules majors.

L’evangelista Mateu sí que ens recrea un àpat: allunyat de les poblacions, com el famós restaurant; dirigit extraordinàriament per Jesús, com el famós cuiner. Però les diferències són notables i, encara que ens costi de creure, a favor de Jesús. El prestigiós cuiner es dedica a deconstruir exquisidament els aliments, però Jesús té un estil oposat: els multiplica directament; i a més, agafant el primer que troba: cinc pans i dos peixos. El sopar festiu del restaurant tenia un nombre tancat de convidats, però en l’àpat de Jesús no hi ha por a fer curt, n’hi haurà per a tothom qui vingui, i fins i tot en sobrarà. Un altre detall, aquest menor, però significatiu pels qui som creients: “Jesús, alça els ulls al cel i digué la benedicció”. Un àpat beneït té més bon gust i es paeix millor. Per últim, Jesús no sols dirigeix l’àpat, sinó que guareix els assistents malalts. En definitiva, el xeflis de Jesús és converteix en quelcom divinament sublim.

Algú ens podria dir que toquem de peus a terra, que la multiplicació dels pans i dels peixos és un relat metafòric, com el del profeta Isaïes. En canvi, el sopars del Bulli sí que són una realitat, i a més sublim. Acceptant la crítica, tocarem de peus a terra, i començarem dient que aquesta excel·lència gastronòmica és assequible només a unes poques i selectes butxaques. En canvi, els àpats i rebosts qualificats de metafòrics esdevenen una realitat tangible en tots aquells recintes religiosos i no religiosos on s’acull gratuïtament a tothom que té necessitat d’un àpat calent o se’ls subministra queviures per tirar endavant.

Aquesta setmana passada escoltàvem la notícia, mediàticament irrellevant, que els excedents d’aliments distribuïts per la Unió Europea – i que són una base fonamental pel donar aquest esmentat suport alimentici-, quedaran imminentment reduïts al 30%. En breu, els restaurants i rebosts “metafòrics” multiplicaran discretament els cinc pans i els dos peixos que tinguin, i continuaran acollint i servint els necessitats. Això sí que és sublim. Això sí que és tocar realment de peus a terra.

Sóc llatina! (Cròniques jerosolimitanes 24)

2011-07-26T08:42:00.003+02:00

Segon dia a Jerusalem. Som en ple procés d’adaptació a una mentalitat molt diferent de la nostra que, malgrat la coneguem, necessita uns dies d’immersió.

- No m’agraden els capellans casats – ens confessa una jove cristiana, amb bon nivell cultural, i que no arriba a la trentena.

- Els capellans no poden estar alhora per Déu i per la dona- arrodoneix amb convicció.

Per un instant, la imaginem dient això a casa nostra i enmig de dones... Sentint-nos-en portaveu, la contradiem impulsivament com a cristià europeu de mentalitat oberta, però amb la perspicàcia de girar-li la truita i que li caigui al seu costat.

- Però si aquí, a orient, els capellans casats és la cosa més normal- li repliquem.

- Però jo sóc llatina! – respon amb un somriure amable i orgullós.

Captem immediatament que, en el context on ella viu, el que ha dit té sentit, i per això callem. Si ens haguéssim quedat amb els nostres esquemes europeus la seva afirmació ens hagués semblat fins i tot sectària. A casa nostra s’hagués iniciat un debat inacabable, i ella hagués quedat com una conservadora involucionista i masclista. Però sabem que, per ella, reivindicar-se com a cristiana llatina -així és com al pròxim orient s’anomenen els catòlics- no és una submissió romana, sinó una fidelitat alliberada, i provada amb el sofriment, a una tradició eclesial.

No és el mateix ser llatí a Terra Santa que catòlic a Catalunya, malgrat compartim el mateix papa. A casa nostra veuríem com un progrés i una obertura que els capellans es casessin, però ells ho veurien com un retrocés i una pèrdua d’identitat.

Qui té raó?

Tradició i modernitat (Diumenge 17)

2011-07-24T22:08:00.003+02:00

“El Regne del cel” mencionat en les paràboles de l’evangeli no al·ludeix a cap espai supraterrenal, ni descriu escenes ideals, ni tampoc evoca temps futurs. El Regne del cel és una manera d’anomenar a la nova comunitat de seguidors de Jesús, el Messies d’Israel mort i ressuscitat.

El Regne del cel és una bella al·legoria de la primitiva comunitat cristiana que, a través de paràboles, explica les seves primeres dificultats i puntualitza els seus valors fonamentals. Tots els llibres del Nou Testament recullen la problemàtica de les primeres generacions, i no s’avergonyeixen d’explicar el conflicte més difícil d’harmonitzar: l’encaix entre una comunitat originària de matriu jueva i l’esclat dels nouvinguts, provinents de cultura pagana amb mentalitat i religiositat diferent.

Podem suposar que no seria fàcil per a ningú aquest nou espai que avui dia qualificaríem “d’interreligiós”, on els estira i arronses entre tradició i modernitat, representada per judeocristians i gentils, arribaven a provocar encesos enfrontaments.

Les paràboles de Mateu, sense amagar les tensions, volen ser un àmbit de discerniment i d’aprenentatge per a tots. Escoltàvem que la nova comunitat és un tresor amagat, una perla fina, pels quals cal optar sense prevencions, tant jueus com gentils. La nova comunitat és una gran xarxa que ho arreplega tot, tradició i modernitat, però caldrà fer una tria en un segon moment, on l’essencial no serà la tendència religiosa, sinó ser just.

El darrer paral·lelisme fa referència a quelcom que pot semblar insòlit: que un mestre de la Llei, contrincant habitual de Jesús en els evangelis, esdevingui deixeble del Regne del cel, és a dir, s’adhereixi a la nova comunitat de seguidors de Jesús. Del cofre que representa la seva nova realitat, hi extraurà els joiells de la rica heretat jueva, però també hi extraurà les joies dels nous membres gentils que omplen, enriqueixen i embelleixen el cofre personal i el cofre de l’església primitiva.

L’evangelista Mateu fa una tasca molt meritòria i encomiable. En primer lloc recollint i actualitzant les paràboles explicades per Jesús per significar que ell és el principal aglutinant de la comunitat. En segon lloc, allarga la mà a jueus i gentils, a tradició i modernitat, per crear un espai comú de respecte, comunió, i convivència fraterna.

És dins d’aquest espai comú que sentirem que som un bell cofre de joies antigues i noves, on tots tenim un valor. Pretendre bandejar-ne unes o altres és perdre part d’aquesta lluentor que ens caracteritza, i que prové del que realment ens fa brillar: la fe en Déu i en Jesucrist.

ELOGI A L'ESTUPIDESA

2011-07-24T19:26:00.006+02:00

Diumenge, 24 de juliol de 2011

1 Re 3, 5.7-12; Sl 118; Rm 8, 28-30; Mt 13, 44-52

Després d’haver escoltat la primera lectura i, especialment, les dues primeres paràboles de l’Evangeli d’avui (la del tresor amagat i la de la perla fina), permeteu-me que, a la llum d’aquests texts, faci avui una mena d’elogi a l’estupidesa.

Siguem honestos i, amb el cor a la mà, mirem de contestar aquesta pregunta: si se us aparegués un geni de la làmpada com a l’Alí Babà del conte; o nostre Senyor mateix, com ho féu a Salomó, què demanaríeu? Voleu dir que no demanaríem salud, dinero y amor? Que no demanaríem èxit? I això sense pensar si aquest podria venir en detriment dels més febles o no! O potser demanaríem feina, com toca de fer amb tota justícia en aquests moments de crisi econòmica i laboral que estem vivint?

En canvi, a la Bíblia, en un llibre on la història del poble jueu està farcida de “sang i fetge” (deixeu-me dir-ho així), apareix un rei jove que, quan rep la visita de Déu, en lloc de demanar riqueses i el cap dels seus enemics demana saber escoltar, és a dir, tenir la capacitat de discernir i de sospesar totes les veus i totes les opcions que la vida li presenti. Tonto, oi?

Mirem ara l’Evangeli. Un home troba un tresor i un altre troba un perla fina, i què fan? Què faríem nosaltres? Vendre-ho tot i comprar aquell camp o aquella perla? Ni parlar-ne, quina bogeria, no? Qui em garanteix, així trobat a corre-cuita, que amb aquell tresor en tindré prou per a tenir una vida relaxada? Qui em diu que, un cop haver negociat amb aquella perla fina, en tindré prou per a viure i ja ho tindré tot solucionat? No, nosaltres ho asseguraríem tot i cercaríem la manera d’invertir sense posar res en perill. No estan els temps com per quedar-se al descobert i sense seguretats!

Però els protagonistes de l’Evangeli ho venen tot per adquirir la possessió plena d’allò que han trobat. D’alguna manera, entenen que el Regne del Cel és aquell tresor, és aquella perla, que si bé no ens garanteix ni amistats ni seguretats (els primers cristians ho sabien prou bé), és quelcom important com per valer la pena de passar per estúpid, per tonto, davant dels altres.

Avui també, entre indignats i retallats, la Paraula de Déu ens fa veure que ens cal també a nosaltres, com a cristians, saber demanar aquesta saviesa del cor. Per estar atents al clam dels qui no tenen veu, per parar atenció als que criden, fins i tot amb mostres de violència, que algú els faci cas i que no encerten de fer-se oir davant del poder dels corruptes.

Avui també ens cal demanar aquest saber escoltar per entendre el valor de veritable tresor que té el Regne de Déu que és diàleg, que és compassió, que és cercar el bé comú, que és alliberament dels nostres egoismes i prejudicis més pregons i discerniment no només entre el que és bo i el que és dolent, sinó també entre el que és millor d’allò que és bo, per a mi i per als altres.

Ara, en l’Eucaristia, demanem-li a Déu que ens doni el seu Esperit i ens faci tenir els sentiments de Jesús que ens convida a donar-nos als altres com Ell es donà del tot per nosaltres.

Només els cecs el veuen (Cròniques jerosolimitanes 23)

2011-07-19T09:16:00.005+02:00

La cua per accedir a la tomba de Jesús, en la basílica del Sant Sepulcre, avui és llarga. El nostre grup haurà d’esperar gairebé una hora per entrar a venerar, només uns instants, aquest lloc sant.

No és fàcil mantenir la concentració durant l’espera i, quan som a prop, l’afany per entrar ens domina, car és un dels moments més esperats del pelegrinatge. Són massa coses que haurem de fer alhora: observar els detalls de la construcció, buscar on racó on situar-se, concentrar-se, pregar, fer fotografies...

El monjo greco-ortodox encarregat de posar ordre ens agafa pel braç i ens diu amb èmfasi:

-Digues al grup que els únics que veuran a Déu dins la tomba són els cecs!-. Adonant-se que triguem a reaccionar, segueix parlant:

- Saps per què? Perquè no porten càmera de fotografiar... Digues això al grup abans d’entrar!- insisteix amb simpàtica convicció.

Complert l’encàrrec del monjo, i feta la veneració de la tomba, deixem una estona lliure perquè cadascú visiti lliurament la basílica. Ens asseiem en un dels bancs que hi ha davant la capella del sepulcre i, tancant els ulls, ens imaginem que som un cec que entra a venerar la tomba de Jesús.

El monjo tenia més raó que un sant!

El jull català (Diumenge 16)

2011-07-17T20:10:00.006+02:00

Fa pocs dies, visitant un malalt que mirava la televisió, vam coincidir amb un programa-tertúlia en català, aparentment seriós a jutjar pels professionals que hi participaven. Hi havia un destacat escriptor animant la conversa, i les seves intervencions van consistir en fer brometes fàcils sobre els homosexuals, en evidenciar el baix nivell lingüístic d’un entrevistat en un reportatge, i en desqualificar un conseller del govern.

Aquestes comentaris entraven dins els cànons del que ell representa: un progressisme que farà broma dels homosexuals però mai se’ls carregarà perquè no és políticament correcte, que ridiculitzarà els qui no tenen el seu estatus intel·lectual, i que escombrarà els qui no combreguen políticament amb ell. Aquest col·lectiu té un nom que no diem.

Més enllà de les intervencions emmarcades dins els cànons satírico-burlescos que estan tan de moda a casa nostra, més enllà que tingués més o menys raó en algunes valoracions, el més remarcable era el seu to. Parlava més “ex-càtedra” que el mateix papa, sabedor que el seu discurs, desenfadat i simpàtic perquè entri millor, esdevé gairebé un oracle.

Aquest escriptor és un dels personatges merescudament consagrats per la nostra societat catalana, creador d’opinió pública amb els seus llibres, articles en periòdics, i presència a la ràdio i televisió. No tenim res contra ell, al contrari, sinó que el prenem com a exemple dels gurus que dominen l’opinió pública catalana. Per ells, un català modern no pot ser mai de la vida, entre altres coses, d’església. Utilitzant el llenguatge de la paràbola evangèlica, aquest col·lectiu d’intel·lectuals està convençut que l’Església ha estat, i és, jull per la societat. Els únics que se salvarien de la seva crema serien Càritas, per allò que ajuda els pobres, desatesos pels governs per subvencionar-los a ells, que els fan de cort reial de torn.

Volem evocar una novel·la que hem llegit recentment: Sang Nova, de Marian Vayreda, escrita l’any 1900. Es tracta d’una obra patriòticoreligiosa, propera al catalanisme de Torras y Bages, i fidel a l’esperit de la Renaixença. L’obra critica una noblesa rural de baix sostre i pendent de favors espanyols. Però també critica un esperit revolucionari vingut de fora. El protagonista de l’obra anul·la el cap dels revolucionaris amb un bon cop de puny, i la seva gosadia provoca la conversió del noble rural que oprimia el poble. Un final feliç.

La sang nova que reivindicava Vayreda no era una revolució, sinó trobar l’equilibri entre pàtria, tradició, modernitat i religió. Aquest és el camp de blat que la Renaixença volia conrear fa més d’un segle, i que continua discretament i efectivament creixent, malgrat el jull sembrat per forasters en diferents èpoques, malgrat els segadors actuals més reconeguts, que fent-nos riure amb les seves gràcies, ens diuen que la religió i l’Església són jull per Catalunya. No ens els creguem!

I disculpeu, perquè ens posem en camises d’onze vares, fent més un discurs que una homilia.

Benaurances

2011-07-14T10:30:00.002+02:00

Feliços els qui no passaran a la història,
perquè ells són la veritable història.

Feliços els irrellevants,
perquè gaudeixen de serena i discreta rellevància.

Feliços els qui no viuen de cara a la galeria,
perquè ells tenen pau.

Malgrat els tapem, hi ha fruits (Diumenge 15)

2011-07-10T19:09:00.003+02:00

La setmana que hem acabat, els caputxins catalans ens reuníem en capítol provincial, presidit pel nostre ministre general, d’origen suís. Ens explicava que als Estats Units hi ha un renéixer vocacional. Un dels motius principals és la reacció positiva als escàndols d’abusos sexuals que el darrer decenni ha deixat sota mínims l’església catòlica americana. Els nous candidats a la vida religiosa reivindiquen, fonamentalment i sorprenentment, una manifesta estimació pel l’Església.

Canviant de continents, les diferents esglésies que viuen a Àfrica i Àsia són col·lectius minoritaris, sovint discriminats, i àdhuc perseguits per la seva condició cristiana. Malgrat això, són esglésies amb molta identitat i que mantenen amb orgull la flama del cristianisme, precisament per les dificultats que els envolten. Curiosament, no tenen problemes vocacionals. Un exemple són els monestirs masculins i femenins de l’església copta, que estan pleníssims.

Ben diferent és la situació a Europa occidental i, en concret a casa nostra. L’església catalana no destaca per personatges de baixa moralitat, però tampoc per líders que atreguin les masses. Passem malauradament desapercebuts, malgrat les llavors de la paraula de Déu segueixen donant fruit; però el ressò d’això és pràcticament nul perquè són notícies irrellevants per les xarxes socials de comunicació. És més “mediàtic” explicar que Lady Gaga es vesteix d’extraterrestre. Passem també sortosament desapercebuts, perquè si destaquéssim en quelcom, tant bo com dolent, seriem immediatament atacats per una massa social més aparent que real.

Quin personatge mediàtic de casa nostra s’atrevirà a dir públicament: “Sóc catòlic i d’església”? Ser creient encara es pot dir perquè queda molt ambigu. Ser cristià també, però ja menys. Però proclamar-se catòlic i d’església és posar-se en evidència. Perquè ho entenguem ràpid: dir que som del Barça sempre ens farà quedar bé a casa nostra. Dir que som de l’Espanyol, no. Fins i tot, farem el ridícul. Això és el que ens passa a la gent d’església. L’Espanyol no ocupa les portades, però també juga a futbol i a primera divisió. Però el seu nom i història provoca que tots ens atrevim amb ell.

La recent relliscada de l’alcalde de Barcelona amb l’Espanyol posa en evidència fins a quin punt ens poden els tòpics i ens pesa l’opinió pública majoritària. Passa exactament el mateix en l’església. Són tants els desdenys socials creats, els prejudicis i menyspreus acumulats que, cert que la llavor de la paraula de Déu dóna fruit, només faltaria!, però en dóna molt menys del que la nostra societat catalana hauria de donar, per culpa d’aquesta pressió que ens anul·la fins i tot als mateixos catòlics. Si preguntéssim a les famílies que envolten les parròquies i comunitats cristianes si desitjarien que un fill o filla seva esdevingués capellà, religiós o religiosa, l’exclamació majoritària seria: “El meu no!”.

Però malgrat les resistències dins i fora l'Església, Déu fa créixer les seves llavors.

Thank you! It’s good! (Cròniques jerosolimitanes 22)

2011-07-10T10:00:00.003+02:00

És ja migdia. Sortim al carrer a prendre un cafè, després de recloure’ns tot el matí en la biblioteca de l’École biblique et archéologique française. Som a prop de la porta de Damasc, en el bell mig de la zona àrab.

Caminem a pas tranquil, badant per tot. Passem d’esma pel costat d’un adolescent. No supera la quinzena. Estira un gat hidràulic que arrossega un voluminós palet amb capses de verdures, alt com ell i ample com dues persones.

El xicot s’atura i ens mira. Ens assenyala amb el dit índex vers darrera del palet. Entenem el que ens demana, i encaixem la demanda sense cap resistència. Desarmats per la naturalitat de l’adolescent, empenyem l’embalum de caixes pel darrera mentre ell estira pel davant.

El carrer és lleument costerut, el suficient perquè unes desenes de metres després comencem a esbufegar, i passats uns cents metres, quan les forces ens comencen a minvar i les gotes de suor ja regalimen per les temples, sentim la veu del noi: - “Thank you! It’s good!”.

Entenem que ja pot continuar sol. Deixem d’empènyer, i seguim el nostre camí. Aixequem mútuament la mà com a senzilla salutació, ell segurament acostumat a que l’ajudin, nosaltres com si haguéssim fet una pausa insignificant a la nostra badoqueria.

Raonem sobre l’escena viscuda, i concloem que tanta espontaneïtat es déu a que som a orient. Primer de tot, a casa nostra un adolescent no estira palets que quasi el tripliquen. Segon, un camàlic no demana ajut a un vianant, ni un transeünt acostuma a donar un cop de mà a un obrer. Ho tenim tot tan estructurat i delimitat!

Sensacions i emocions (Cròniques jerosolimitanes 21)

2011-07-09T13:25:00.003+02:00

Primer matí a Jerusalem. Agombolats per les laudes i la missa conventual, sortim al carrer. Ens acarona la tebior dels primers raigs de sol, que s’alça radiant sobre les muntanyes encalitjades de la Transjordània.

Una càlida serenitat amara l’atmosfera. Vehicles i vianants semblen marxar de puntetes i silenciosos per no alterar la placidesa que els envolta.

L’impertorbable pedra calcària de les voravies i de les cases resta endolcida per l’amable brillantor que li provoquen els raigs de sol, talment com el que experimenta el nostre interior, assuaujat de tanta calidesa i lluminositat

Les palmeres, oliveres, tarongers, llorers, moreres... que llueixen en els patis i entrades dels edificis; els nombrosíssims parterres de flors i mates d’espígol, romaní i sàlvia que decoren els carrers; les branques de gessamí que pengen dels tancats..., apaivaguen la rudesa de la pedra blanca, que ho decora i protegeix tot amb una austeríssima dignitat.

Un cop més, una dolça tendresa emociona la nostra ànima al trepitjar l’empedrat d’aquesta ciutat santa.

Enyorances (Des del Montnegre 22)

2011-07-05T22:30:00.000+02:00

El 2010 va ser un any agredolç per la serralada del Montnegre.

Dolç perquè pluges i nevades van assaonar regaladament la terra. La riera de Montnegre baixà tot l’estiu amb aigua. La font del sant Martí, que durant l’agost només regalimava o s’estroncava, no deixà de rajar. La gespa del recinte de la rectoria, seca en l’època estival, mantingué la seva verdor. D’aleshores la muntanya continua exhibint una vivor que no recordàvem en molts anys.

Agre pel primer impacte de la nevada de gener i, sobretot, la de març. Quantitat d’arbres no van resistir la segona envestida i, caiguts, protagonitzaven un paisatge castigat i ferit. El roure de santa Maria fou una de les víctimes de la nevada caiguda la nit del set de gener. Aquell tronc centenari, on ens repenjàvem per pregar i meditar, s’esqueixava per la meitat, deixant-nos orfes d’aixopluc natural i espiritual.

El dinou de maig també s’esquinçava de forma definitiva el cos del Juanito, en Benet, un indiscutible referent humà de la contrada montnegrina. Els seus consells, explicacions i records de la serralada encara ressonen pels camins i fondalades. Fan costat a les seves cendres, enterrades dalt del turonet que domina can Auladell i l’hostal.

Un any després, un sentiment d’orfandat ens envaeix al recordar en Juanito i el roure. Cadascú, en el seu àmbit, humà i boscà, eren un signe d’identitat d’aquestes muntanyes.

El dimarts sant d’enguany, una altra ànima discreta i enamorada del Montnegre partia vers els boscos celestials: en Segimon. Ens ha deixat una bella petjada de la seva actuació, netejant i fent rajar la font estroncada de sant Martí, recuperant la font de santa Maria, condicionant i cuidant molts racons d’aquestes boscúries.

La muntanya vessa discretes llàgrimes d’enyorança pel roure que l’ha representada, i pels qui l’han treballat i cuidat amb respecte i germanívola sol·licitud.

Com podem anar bé? (Diumenge 14)

2011-07-03T19:15:00.003+02:00

Com podem anar bé els cristians a casa nostra, després d’escoltar el que diu Jesús a l’evangeli?: “heu amagat això als savis i entesos i ho heu revelat als senzills”. I per si fos poc, a més es congratula que sigui així: “Sí, Pare, així us ha plagut a Vós”.

En un país com el nostre, tan ple de savis i entesos en tots els àmbits, proclamar aquest verset és abocar el cristianisme a un suïcidi col·lectiu. Si Jesús anomena “senzills” (l’original grec diu “infants”) els receptors de la revelació divina, està referint-se a un col·lectiu sense eloqüència, ni incidència, ni capacitat mediàtica, un retrat que coincideix amb el que es pretén que siguem a casa nostra ara per ara: un col·lectiu d’escassa qualitat i infantilitzat. Jesús ens està convidant realment al masoquisme, o al conformisme, o al autodesprestigi?

Els savis i entesos, en virtut de les seves grans capacitats, dominen elegantment l’opinió pública. Les seves ensenyances bategen en les aules universitàries, els seus consells són acollits pels partits polítics, les seves manifestacions omplen portades de periòdics, i les seves opinions apareixen en programes de televisió i de ràdio. Qui gosarà contradir-los, encara que sigui en nom de Jesús?

Si encara féssim cas a la tradició jueva com la que cita el profeta Zacaries! Aquest menciona un messies que serà un rei muntat humilment en un ase, però que tindrà la força i el coratge per dominar-ho tot. Aleshores seria una humilitat amb efectes secundaris. Però la tradició cristiana parla d’un messies sofrent i crucificat, és a dir, d’un vençut.

Per arrodonir el missatge de col·lectiu de segona fila Jesús vol aplegar als cansats i afeixugats. Per tant, no només som senzills o infantils, sinó uns derrotats. Així és com ens veuen i ens volen els savis i els entesos, així és com aconsegueixen que ens veiem i ens sentim els mateixos creients.

Però quan som capaços, amb una gosadia immensa, d’anar més enllà del bombardeig ideològic quotidià que rebem de tantes maneres, intuïm que els savis i entesos són moltíssims menys dels qui ens pensem, els quals, anònimament parapetats, ens fan creure que són la majoria. A més, descobrim que les seves crítiques al dogmatisme i uniformisme eclesial, fetes amb dogmatisme i uniformisme laic, a poc a poc van assumint tons de despotisme il·lustrat. De retop, veiem catalans emprenyats, joves indignats, aturats preocupats o enfonsats, adults decepcionats de la vida, que són els cansats i afeixugats que Jesús menciona a l’evangeli, i que no saben on trobar repòs a les seves inquietuds. A tots ells Jesús els diu “Veniu a mi, i jo us faré reposar”, “el meu jou és suau, la meva càrrega lleugera”.

Jesús de Natzaret, de forma ben conscient, mai es considerà savi ni entès, malgrat ho fos, ni formà un grup de savis i entesos, malgrat n’hi hagués. Serà aquest el nostre veritable secret i encara no l’hem descobert?

La figuera ha brotat (Des del Montnegre 21)

2011-05-29T19:07:00.004+02:00

Vam plantar la figuera la primera lluna plena de primavera de l’any 2009. Unes setmanes abans vam cavar un sot adient perquè la terra respirés i s’assaonés amb l’aigua de la pluja, que es prodigava aquell període.

Se succeïren les estacions. La figuera arbrada amb solemnitat boscana després d’una missa dominical romania immòbil i callada. La primavera següent, desitjosos de veure-la brostar, continuà passiva, fins i tot amb un esllanguiment que provocà la pèrdua de les poques fulles que tenia. Tan sols en quedà una.

Les visites tardorals i hivernals al plançó evidenciaven la cura discreta d’algú que posava troncs protectors al voltant, com aquell encarregat de l’evangeli: “La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar” (Lc 13,9).

Arribada la segona lluna plena de primavera fem una nova visita, disposats a presenciar el pansiment definitiu de l'arbre. La sorpresa és que, en lloc de mústiga, li han brotat unes quantes fulles. El miracle vitalitzador de la natura, que per habitual no deixa de ser un prodigi, ha obrat també en el plançó de figuera, que ha esclatat amb una delicada empenta que captiva tots els qui, fa dos anys, la vam plantar com a símbol de la resurrecció del Crist.

De la desafecció a la vibració (Diumenge 3 Pasqua)

2011-05-08T20:12:00.004+02:00

“Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí”. El to de la conversa i de la discussió dels deixebles d’Emaús seria tal que els impedia de reconèixer aquell de qui parlaven. Mirat fredament és quelcom exasperant. L’evangeli ho amoroseix intencionadament dient que Déu impedia que el reconeguessin.

“De què discutiu?” – els pregunta Jesús Ressuscitat. Els deixebles el miren amb tristor, i també perplexos que no sàpiga la notícia que ha sacsejat Jerusalem. ¿Què no llegeixes els diaris i mires la tele? –li respondríem avui amb desdeny. La notícia de la mort de Jesús és tan aclaparadora que silencia els comentaris de les dones i dels deixebles que proclamen que és viu.

Aquest és el quadre escènic que representem els cristians catalans quan apareix alguna polèmica religiosa en els mitjans de comunicació. Conversem i discutim entre nosaltres amb tal afecció que perdem de vista la presència del mateix Ressuscitat, deixant-nos emportar per la dimensió més superficial de la notícia. Això ens desvetlla una desafecció religiosa que provoca una progressiu allunyament de la comunitat. Fins i tot el testimoni veritable dels més propers queda pràcticament aigualit per l’aclaparadora evidència mediàtica i pel subsegüent debat dels mateixos creients, que acabem convençuts que l’Església és un mercat de Calaf.

Un exemple recent el tenim en el cas del conegut pare Manel, amenaçat d’excomunió per unes suposades afirmacions proavortistes i altres declaracions sospitoses. El tòpic mediàtic de fons donava per fregar-se les mans del qui el va crear i llençar a la premsa: capellà progre, solidari i bo, excomunicat per la jerarquia carca, intransigent i dolenta. El debat estava assegurat sacsejant els tòpics típics! Tan aclaparadora va ser la notícia que els mateixos creients, com els dos deixebles d’Emaús, conversaven i discutien entre ells sense fer el mínim de cas a les veus d’ambdues bandes que volien treure llenya del foc. La foguera era tan ben encesa que cada comentari la feia més gran i solemne. La premsa es convertia en jutge sumaríssim d’una víctima innocent i un despietat botxí. L’objectiu de tot plegat: la primera edició del llibre on apareixen aquests comentaris es va esgotar en quinze dies. Així de senzill. I la resta, el pare Manel i el senyor cardenal utilitzats, els catòlics empipats amb la jerarquia, i els menjacapellans complaguts.

Però els dos deixebles d’Emaús finalment reaccionen. L’evangeli subratlla que acaben reconeixent el Ressuscitat. Van més enllà de la notícia aclaparadora i sintonitzen amb la seva experiència de fe, amb allò que els abrusa cor endins: escoltar la Paraula de Déu i reconèixer el Ressuscitat en la fracció del pa: una clara al·lusió a la trobada eucarística. Després refan el camí i comparteixen l’experiència amb els altres deixebles.

Sabrem nosaltres també reaccionar, bandejant tot allò que difumini la presència del Ressuscitat enmig nostre? Sabrem apreciar la veu dels creients que parlen amb autenticitat? Sabrem utilitzar la vibració eucarística com a font de discerniment? Sabrem ser més crítics i no caure amb tanta facilitat en paranys mediàtics?

“No m’ho creuré pas” (Pasqüetes 2011)

2011-05-01T20:14:00.005+02:00

“No m’ho creuré pas”. Així respon l’apòstol Tomàs a les explicacions dels altres deixebles que havien vist el Senyor Ressuscitat. La seva incredulitat vers la notícia li fa dir que si no ho veu amb els propis ulls i ho palpa amb les seves mans, no entrarà en raons.

“No m’ho creuré pas”, també diria una part significativa de catòlics catalans quan, l’any 2005, el dia de l’enterrament del papa Joan Pau II, escoltaven i veien per la televisió la consigna “santo subito”. ¿Qui podria creure’s aleshores que aquell papa, classificat pels “infalibles i inqüestionables” mitjans de comunicació de casa nostra com a anticomunista, antiavortista, antipreservatius, antisacerdoci femení, polonès tossut, ultraconservador, repressor de la teologia de l’alliberament, i amb un braç de ferro doctrinal gràcies al suport de l’intransigent cardenal Joseph Ratzinger..., sis anys després seria beatificat solemnement a la plaça de sant Pere del Vaticà?

Més enllà de les reaccions extraeclesials que van des d’enviar delegacions governamentals a menystenir visceralment l’esdeveniment, més enllà de les reaccions intraeclesials que van des de viatjar a Roma o no perdre’s la retransmissió televisiva a criticar la pompositat vaticana i fer-se el desmenjat, el que volem plantejar és que un home sovint qüestionat mediàticament a casa nostra, resulta que és proclamat beat per l’Església catòlica amb una rapidesa inusual, tal i com ell va fer amb la mare Teresa de Calculta.

A qui dels dos hem de fer cas quan les opinions són diametralment oposades? Aquesta és la pregunta que batega dissimuladament en l’interior dels creients que, com sant Tomàs, dubten. A qui havia de fer cas Tomàs? Al testimoni dels seus companys deixebles o al fet inapel·lable i indiscutible que Jesús havia mort? Tomàs opta per allò que és tangible i bandeja el testimoniatge de fe.

L’aparició del Ressuscitat vuit dies després, provoca l’honesta reacció de Tomàs: “Senyor meu i Déu meu”. La beatificació del papa Joan Pau, celebrada avui, ha de provocar també la reacció de catòlics catalans. Sense eufòries, però sense vergonyes, hem de defensar el nostre dret a dir la darrera paraula sobre els qui han tingut un paper distingit en l’Església.

Jesús Ressuscitat fou prèviament un home crucificat i qüestionat socialment pels qui dirigien l’opinió pública. El beat Joan Pau fou prèviament, al menys a casa nostra, un papa qüestionat socialment i també eclesialment. Qui té i qui tenia raó? Els qui ens sentim una mica com sant Tomàs confiem que la nostra fe en Crist Ressuscitat ens ajudi a ser màximament lúcids.

Respecte reverencial (Divendres de Pasqua 2011)

2011-04-29T15:20:00.000+02:00

Qui ha gaudit o patit la xafogor que fa en el llac de Tiberíades, enclotat a dos-cents metres sota el nivell del mar, entendrà que Pere estigui dalt la barca feinejant mig despullat.

El que trenca tota lògica humana és que es vesteixi i tot seguit es llenci a l’aigua per acostar-se a la riba. Aquí la lògica és teològica. Pere ja no s’atansa al mestre, a l’amic, sinó que s’apropa al Senyor, com l’anomena el deixeble estimat, i això no pot fer-se de qualsevol manera.

Jesús Ressuscitat ara és el Senyor, i cal atansar-s’hi amb un respecte reverencial. Calen formes, signes i gestos per fer-ho amb la dignitat que es mereix.

Acompliment o trencament? (Dijous de Pasqua 2011)

2011-04-28T11:06:00.002+02:00

És molt significatiu que els Fets dels Apòstols i l’evangeli de Lluc –dos textos adreçats a cristians d’origen no jueu-, subratllin insistentment que la mort i resurrecció de Jesús entrin dins les manifestacions profètiques assenyalades pels llibres de la Llei de Moisès, dels Profetes i dels Salms.

El cristianisme que envolta els relats del Nou Testament proclama que la mort i resurrecció de Jesús esdevenen l’acompliment de les expectacions messiàniques del judaisme, però les generacions posteriors canvien aquest registre manifestant que la resurrecció de Jesucrist i la vinguda de l’Esperit Sant esdevenen un trencament definitiu amb la tradició jueva i la proclamació d’una religió nova i superior.

Els cristians del segle XXI som hereus d’aquesta darrera lectura però hem de preguntar-nos perquè passem per alt tals afirmacions del cristianisme més primitiu. Algun detall important se’ns ha perdut i que ha de motivar a la tradició jueva i a la tradició cristiana a cercar honestament què és.

Visible i palpable (Dimarts de Pasqua 2011)

2011-04-26T08:39:00.000+02:00

La Resurrecció de Jesús no és afirmar la creença en una vida després de la mort. Això ja ho manifestava de forma suficientment clara el judaisme des del segle segons abans de Crist. Dir això seria repetir-nos i no afegir res d’extraordinari a l’esdeveniment pasqual.

Proclamar que Jesús ha ressuscitat és confessar que segueix viu de forma “visible i palpable” enmig del món, i comunicant-nos el seu sant Esperit. Això és el que Pere expressa agosaradament en el seu temps, convidant a la conversió i a batejar-se en el nom de Jesús per rebre el do de l’Esperit Sant.

Proclamar que Jesús ha ressuscitat ha de ser “visible i palpable” de forma significativa en el testimoniatge dels qui creiem en ell: “Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anuncià que havia vist el Senyor”.

Tanmateix, la “visibilitat i palpabilitat” del Ressuscitat no entren dins de la dimensió que qualifiquem de mediàtica. Per això encara segueix desconcertant-nos quan el busquem.

“Felicitats per la festa d’avui!” (Dilluns de Pasqua 2011)

2011-04-25T10:11:00.002+02:00

“Felicitats per la festa d’avui!”. Dos ciclistes ens ho desitjaven a Sant Martí del Montnegre, ahir al matí, després d’intercanviar-nos el bon dia. Reconeixien la nostra condició de frare i, sense cap obligació ni compromís, ens congratulaven la Pasqua, més enllà del cercle de la comunitat cristiana -que ho fèiem acabada la Vetlla pasqual-, més enllà del cercle de la fraternitat caputxina -que ho fèiem abans del dinar pasqual-.

És cert que un entorn muntanyenc facilita la cordialitat i desvetlla el costat amable de les persones, però ens va complaure que uns joves -que aprofiten el dia de Pasqua per fer esport-, ens identifiquessin com a creient, valoressin que és un dia molt especial per a nosaltres i ho subratllessin.

Amb aquesta felicitació s’ha complert l’ideal d’una societat laica: uns joves que “aparentment” no celebren religiosament la festa valoren els que sí ho fan i els ho reconeixen, talment com quan desitgem bon Ramadà als amics musulmans, o una bona festa de Pesah als amics jueus, o una bona primavera als amics no creients, o manifestem l’enhorabona als amics que es casen pel civil, o donem el condol en una cerimònia de comiat laica.

Que ens congratulin la Pasqua els qui no formen part del nostre entorn religiós significa que la presència del Ressuscitat segueix irradiant-se.

"Pau a vosaltres, amics!" (Vetlla pasqual a Sant Martí del Montnegre)

2011-04-24T17:47:00.009+02:00

“Pau a vosaltres, amics!” és la salutació que hi ha en el rètol més vistós, llegible de lluny estant, que presideix l’entrada del recinte parroquial. La seva part superior és més perceptible i assenyala el nom de l’indret: “Sant Martí del Montnegre”. Més que un rètol és una llosa de pedra de cinc angles, polida i fixada amb unes grapes de ferro a una columna construïda amb pedres i ciment. Tot plegat arriba quasi a l’alçada d’una persona. Damunt la columna que suporta la llosa hi ha, allargassat i fixat amb ciment, el monograma del nom de Crist que mostra la identitat cristiana d’aquest espai muntanyenc.

“Pau a vosaltres, amics!” es tracta de la salutació pasqual del Crist Ressuscitat, que complementada amb l’adjectiu “amics”, s’estén més enllà del cercle de deixebles i de creients, arribant a tota persona que entri en aquest recinte. Gravar en una llosa la salutació del Crist Ressuscitat és expressar el bo i millor que tenim; és manifestar el nucli de la nostra fe; és mostrar sense cap vergonya que Jesús és el nostre referent vivent que ens presideix i que saluda afectuosament a tothom.

Per analogia, el Crist Ressuscitat també presideix el recinte de l’Església en majúscules, que igualment esdevé visible de lluny estant. La seva presència es manté i se sosté gràcies a la columna formada per les pedres vives dels apòstols i dels seus successors: el papa catòlic succeint a sant Pere, el patriarques grecs i eslaus succeint a sant Andreu, el patriarca armeni succeint a sant Jaume, el papa copte succeint a sant Marc. Tots ells, units, consolidats i formant un sol cos pel ciment de la fe, testimonien aquesta presència del Senyor Jesús, l’única presència que ha d’allargassar-se pel damunt d’aquesta columna apostòlica.

Per últim, el Crist Ressuscitat presideix totes les celebracions, especialment aquesta, on esdevé proper a través de la sagrada Escriptura i del pa i el vi eucarístic, però aquesta nit també a través de la llum del ciri pasqual i de l’aigua que beneïm. Tot un devessall manifestador que ens entra pels sentits i que alimenta la nostra fe en el Ressuscitat.

Sant Martí del Montnegre és una comunitat eclesial senzilla, viva, humil, que viu serenament la seva fe, sense ostentacions, sense lamentacions, tocant de peus a terra. El Crist Ressuscitat també s’hi fa present en molts detalls personals que fan lluir el jardí i l’església, especialment durant aquest tríduum pasqual: recollint germans de la comunitat amb el cotxe, arreglant làmpades, pintant rètols, portant flors i plantes, preparant i dirigint cants, llegint lectures, arreglant tovalles i avui estrenant-ne unes, portant candeles de Jerusalem, preparant la xocolata desfeta del ressopó.

Cadascun de nosaltres, amb la nostra presència, amb la nostra vivència de fe, amb les nostres accions, som les pedres vives que construïm la columna on es fa present el Crist Ressuscitat que saluda a tothom dient: “Pau a vosaltres, amics!”.

"Lloc destinat a la pregària, respecteu-lo" (Divendres Sant a Sant Martí del Montnegre)

2011-04-19T12:47:00.002+02:00

El primer rètol que apareix en el recinte parroquial un cop creuada la porta petita d’accés, està col·locat intencionadament. Un pilonet de pedres el rodegen i sostenen. Malgrat la seva dimensió discreta, determina i defineix l’espai on s’ha accedit. Consisteix en una peça de fusta llisa, fixada amb un clau a un tros de branca que el clava a terra. Una mà de pintura plàstica el protegeix del sol i la pluja, i el pintat blanc realça el que hi ha escrit. El rètol, suament inclinat cap a la dreta ens avisa sense embuts: “Lloc destinat a la pregària, respecteu-lo”.

El mateix podem dir del Divendres Sant: “Dia destinat a la pregària, respecteu-lo”. El Divendres Sant és el lloc de la pregària i el lloc del respecte en majúscules. Jesús crucificat, morint, davallat i sepultat, reclama una actitud i un comportament escaients. La celebració d’avui, la més sòbria de tot l’any litúrgic ens hi ajuda eficaçment: l’església lleument il·luminada i absent d’imatges, l’entrada inicial en silenci i una llarga prostració, lectures d’intens contingut teològic, la lectura tranquil·la de la passió de sant Joan, una pregària universal feta amb solemnitat, l’adoració admirada de la creu. Tot un desplegament litúrgic que converteixen la nostra esglesiola en un lloc preuadíssim destinat a la pregària i que desvetlla un respecte reverencial.

Des dels bells inicis, la primitiva comunitat cristiana associà la mort de Jesús, el seu Messies, a les vicissituds del Servent Sofrent de Jahvè, narrades pel profeta Isaïes. També reflexionà, com ens ho demostra l’altíssima qualitat de la carta als Hebreus, sobre tot allò de nou i millor que aportava la sang de Jesús i el seu sacrifici a la creu. La passió segons sant Joan esdevé una aproximació contemplativa als fets, on l’esdeveniment històric -narrat amb detalls que no recullen els evangelis sinòptics- és rellegit teològicament i convertit en una solemne cerimònia d’entronització d’un rei. El debat sobre la reialesa de Jesús dinamitza tot el relat de la passió que culmina amb la seva entronització definitiva en el moment de la seva crucifixió. Quina inspiració i quina profunditat la de l’evangelista Joan, capaç d’apropar-nos uns fets de forma tan solemne. Vint segles després els cristians seguim escoltant-los i meditant-los perquè són llocs literaris destinats a la pregària i a respectar la figura de Jesucrist.

La pregària universal que avui farem per tot i per tots, i que durem a terme amb una solemnitat i serenor inusuals, ens endinsarà en l’oració més genuïna: la pregària d’intercessió a favor dels altres. Admirant, contemplant, adorant la creu amb un petó, expressarem tot el que portem cor i ànima endins. També els nostres cants, seleccionats expressament, i els nostres silencis, volgudament allargats, col.·laboren a convertir la nostra cerimònia en un moment destinat a la pregària i al respecte.

Què trista seria la creu de Jesús si no anés acompanyada de la celebració de la Pasqua! Així mateix, què trista seria la nostra fe no anés acompanyada de tot allò que permet expressar-la i que està destinat a la pregària i al respecte religiós.

El racó de la pau (Dijous Sant a Sant Martí del Montnegre)

2011-04-19T12:34:00.004+02:00

Entrem en el recinte de Sant Martí del Montnegre per la porta petita. La inèrcia ens porta a seguir el camí ample de terra que fineix davant el pedrís de la rectoria. D’allí pugem pels graons de pedra que accedeixen a l’esglesiola que ens acull. Habitualment el racó de la pau ens passa desapercebut. Només al sortir, si no anem d’esma, el veurem.

Una escultura de bronze de sant Francesc sobre una base empedrada d’un metre d’alçada presideix aquest racó. Un arc de dos xiprers corbats, nuats i embolcallats d’una heura, li fan de portalada natural. Sota l’arc, a ran de terra, una filera de pedres delimiten amablement l’espai. Als peus del sant llueix una senzilla inscripció gravada sobre una llosa. Les lletres, pintades de color vermell, titulen el nom d’aquest indret: racó de la pau.

La imatge de bronze és fina i elegant, impregnada d’una sòbria espiritualitat mercès al metall que la configura. Sota l’hàbit franciscà apareixen els peus nus, amb els ossos ben destacats. Els braços del sant estan aixecats, enlairats al cel. Els colzes, situats a l’alçada del rostre, estan corbats uns noranta graus i les mans, amb les palmes encarades assenyalen les altures. El cap alçat i els ulls mirant el firmament acompanyen el gest dels braços i mans. Tota l’escultura expressa una viva lloança i acció de gràcies al Creador.

Però l’artista no ha deixat de plasmar un detall fonamental de Francesc d’Assís: la impressió dels estigmes. Les mans que lloen i regracien Déu, el cor que estima Déu entranyablement, apareixen gravats pels estigmes, que associen el sant amb les llagues de Jesús crucificat. Es tracta de dos missatges –acció de gràcies i identificació amb el Crucificat- reflectits en un mateix gest. Es tracta, també, dels dos missatges que expressem al celebrar l’eucaristia cada dia, cada diumenge, avui Dijous Sant: una acció de gràcies i una sincera identificació amb el Crist crucificat.

La pasqua jueva –com l’eucaristia- també està marcada per aquesta barreja de lloança i de mort alliberadora. El relat de l’Èxode sobre la institució de la pasqua ens ho concreta: “La sang serà un senyal”, “Tingueu aquest dia com un memorial”, “Que totes les generacions el celebrin”. Sant Pau també expressa aquesta barreja de forma evident: “Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”. L’escena del rentament de peus resumeix i escenifica el lliurament complet de Jesús en vida i a l’hora de morir, i exhorta als deixebles a saber fer el mateix: “Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet”. El pa i el vi tenen el mateix significat que el rentament de peus: resumeixen i escenifiquen el seu lliurament integral. Menjar el pa i beure del calze és associar-se i combregar amb aquest lliurament. Menjar aquest pa i beure del calze és una acció de gràcies perpètua per tot el que hem rebut i rebem amb aquesta celebració.

L’eucaristia, tornant al que evocàvem al principi, esdevé el gran racó de la pau: lloc de lloança i d’acció de gràcies; espai de celebració serena i sentida de la mort redemptora de Jesucrist; indret de rebre la pau que Jesús mateix, el Ressuscitat, ens dóna; moment que nosaltres ens oferim fraternalment aquesta pau.

“Perdre l’oremus” (Diumenge de Rams 2011)

2011-04-17T11:10:00.010+02:00

Un dels moments més impactants de l’any litúrgic és llegir el relat de la passió. Mantenir-nos drets durant la seva proclamació és un gest eloqüent de màxim respecte i de veneració pels esdeveniments narrats. La lectura reposada de la passió i mort de Jesucrist pretén centrar-nos amb atenció en els esdeveniments que celebrarem el tríduum sagrat: dijous sant, divendres sant i la nit de Pasqua.

La diada d’avui, sortosament popular amb la benedicció pública dels rams, esdevé el gran pòrtic que ens introdueix en la Setmana Santa, un temps que, gràcies a les vacances laborals i escolars, hem de procurar que sigui de recolliment i no d’atabalament. Ens atrevim a dir que les pràctiques quaresmals que hem iniciat fa setmanes (abstinències de carn i dejunis, celebració del perdó, conferències, lectures, devocions personals, actes de caritat) tenen poc sentit si no ens ajuden a recollir-nos i a concentrar-nos religiosament; ens faran un escàs servei si no col·laboren a fixar amb més determinació la mirada interior, a “no perdre l’oremus”, o al menys, a recuperar-lo.

Però és tanta la dispersió a la que estem insistentment convidats aquests dies que proposem canviar el nom de la Setmana Santa d’enguany i anomenar-la “setmana dels clàssics”. No podem resistir-nos a tanta pressió: si mires la televisió, si escoltes la ràdio, si llegeixes el diari, si et connectes a internet, si parles amb qualsevol és impossible evadir el tema.

Per arrodonir el nom alternatiu de la Setmana Santa hauríem de dir “setmana dels clàssics i del Godó”. Si tens el privilegi de viure a Sarrià, la megafonia, els aplaudiments, ovacions o xiulets dels assistents al torneig provoquen que, per mantenir la intimitat, hagis de baixar la persiana, tancar la finestra i fermar el porticó durant bona part de la jornada per atenuar el soroll.

Si es tractés únicament de l’estona de l’esdeveniment esportiu seria suportable, però el que cansa és l’abans i el després. No és senzill desmarcar-se d’aquests impactes mediàtics: si els ignores quedes malament, si t’enutges malmets el recolliment interior que tenies, si cedeixes i et deixes portar el perds del tot, si intentes que no t’afecti et manlleva una part de la concentració. D’una forma o altra perdem o alterem l’oremus.

En definitiva, si algú, per motius religiosos, vol marcar distàncies amb aquests esdeveniments de ressò mundial es convertirà indefectiblement en un individu asocial i repel·lent. Tot el planeta estarà pendent de les corredisses blanques i blaugranes i dels bíceps musculosos i colrats pel sol dels tenistes; per tant, no podem fer el ranci ni el desmenjat, intentant de mantenir un clima de recolliment interior durant aquests dies. Això sí, trobarem impecable que un entrenador de futbol prohibeixi als seus jugadors participar en qualsevol acte públic perquè no es dispersin i afrontin els partits contra el màxim rival amb la màxima concentració.

El nostre discurs pot sonar a ciri trencat, però volem posar sobre la taula el dilema recolliment versus dispersió. El recolliment interior és la base de l'experiència religiosa. Ve a ser com el got on posar l’aigua. Sense recolliment, assistir a les celebracions d’aquests dies té evidentment un valor, però no gaudirem del més fonamental: penetrar els sagrats misteris de la passió, mort i resurrecció de Jesús.

La passió i mort de Jesús alterà la quotidianitat de Jerusalem durant unes hores: un judici públic, passeig dels reus a mort pels carrers, i la seva crucifixió ostentosa a les portes de la ciutat. Tant de bo que les celebracions de la Setmana Santa d’enguany també alterin benefactorament la nostra quotidianitat.

“Traieu la llosa” (Quaresma 5)

2011-04-10T21:50:00.003+02:00

“Traieu la llosa”, diu Jesús als presents, després que li han mostrat el sepulcre de Llàtzer. Malgrat la perplexitat inicial a la demanda de Jesús, ho acaben fent.

“Llàtzer, vine a fora”, cridà Jesús ben fort. “I el mort sortí”, subratlla l’evangeli, però amb les mans, peus i cap lligats amb les benes d’amortallar.

“Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”, demana de nou als assistents, per arrodonir el miracle.

Un aclariment: les narracions dels miracles de Jesús en l’evangeli de sant Joan es preocupen més de fer-nos una bona catequesi que de descriure’ns amb pèls i senyals el que allí s’esdevingué. Hem de saber anar més enllà del realisme que expressen aquests textos i captar l’essencial que és el seu missatge.

Un primer detall el tenim en Jesús, que en aquest evangeli apareix sempre impregnat d’atributs divins: fixem-nos que sempre mana, que ho té tot previst, que no mou un dit, que fa proclames solemnes de la seva grandesa; tot plegat per manifestar l’autoritat i la divinitat que ostenta. Però també apareixen detalls humaníssims, com quan es commou vivament per la mort del seu amic fins al punt que és subratllat pels presents: “Mireu com l’estimava!”. L’evangelista Joan és el qui ens presenta un Jesús més ple de glòria i més divinitzat, però sense oblidar-se de la seva condició humana que aprofita qualsevol ocasió per assenyalar.

Un segon detall el tenim en els participants anònims de l’escena. Ells esdevenen, sense saber-ho, copartíceps i col·laboradors del miracle: ells obren la llosa, i ells deslliguen a Llàtzer ressuscitat. Sense obrir la llosa el mort no hagués sortir. Sense deslligar-lo el ressuscitat continuaria oprimit. La col·laboració dels assistents manifesta com ha de ser una comunitat de seguidors de Jesús: confiar en les seves paraules malgrat semblin desenraonades. Una comunitat de creients és la que confia en Jesús i li facilita el camí perquè pugui obrar manifestament els seus miracles.

Un tercer detall és que Llàtzer surt pel propi peu de la tomba. Jesús sempre demana la participació activa de l’afectat per posar de relleu el mateix d’abans: la confiança en ell. Si Llàtzer no surt de la tomba el miracle es queda a mitges tintes. Si nosaltres no assumim els mots de Jesús, el seu missatge es queda a mitges.

En definitiva, els miracles narrats en l’evangeli de Joan subratllen la glòria de Jesús i sempre acaben manifestant que els assistents creuen en ell: “Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell”.

Els miracles de Jesús segons l’evangelista Joan no apareixen perquè ens quedem bocabadats o complaguts per la seva grandesa, sinó que són una invitació a creure en ell de forma responsable i activa. Així de fàcil, així de compromès.

“Il·luminats” (Quaresma 4)

2011-04-03T21:41:00.010+02:00

“Ara que esteu en el Senyor, sou llum”, diu sant Pau als cristians d’Efes. Prenem aquesta frase paulina per contrastar-la amb l’estereotip actual que els cristians som una colla “d’apagats”, imatge que flota en l’ambient social i que malauradament ha penetrat dins l’entorn eclesial.

La imatge de la llum dóna molt de joc en els texts del Nou Testament. Els evangelis narren guaricions de cecs per posar de manifest que Jesús és la llum del món que tot ho il·lumina. Els miracles de fer recobrar la vista serveixen per anunciar la fe, que és una llum interior que et fa veure les coses de forma diferent.

Les cartes paulines i els altres escrits neotestamentaris es refereixen a la llum com el segell d’identitat d’un cristià: “Viviu com els qui són de la llum. Els fruits que neixen de la llum són tota mena de bondat, de justícia i de veritat”.

Aquestes referències que poden semblar simbòliques o imatges literàries belles i poètiques, tenen la seva força històrica quan ens assabentem que en el cristianisme primitiu el bateig rebia el nom “d’il·luminació”. Per tant, quan el Nou Testament utilitza el llenguatge lluminós, sovint està expressant a aquest ritus inicial d’adhesió a Crist i de rebre el do de la fe.

Utilitzant el nostre llenguatge actual, ens primers cristians eren, en la societat del seu temps, uns “il·luminats”, una mena d'éssers estranys, que trencaven amb els esquemes religiosos del seu temps, i també amb els esquemes socials de barrejar jueus i no jueus en una nova identitat religiosa que aplegava tothom sota la llum del Crist Ressuscitat.

En temps primitius els cristians eren socialment uns “il·luminats”; ara socialment som uns “apagats”. També podem fer-nos la crítica que fa uns dècades ens sentíem els únics administradors de la llum divina. No obstant, opinem que millor ser criticats per ser uns ·il·luminats” o uns “apagats”, perquè en el fons això reflecteix una manera de ser i de veure el món molt diferent dels estereotips uniformistes que ens martellegen amb tanta insistència i fora dels quals sembla que no hi hagi cabuda.

El cec de naixement "il·luminat" és finalment expulsat de la sinagoga. Això és el que tristament s’esdevingué amb aquells jueus que creien en Jesús i es batejaven en el seu nom. Però aquell cec guarit, tal i com subratlla l’evangeli, acaba adorant a Jesús.

Els qui som considerats com una colla d’apagats, no ens ho hem de creure, per molt que insisteixin i ens ho demostrin. La fe ens dóna llum, vida i tantes coses, totes bones. L’exemple del cec guarit i expulsat del seu àmbit, ens ha d’estimular a assumir les incomprensions del nostre entorn, que no han de distorsionar el més important de la nostra condició creient: que només adorem a Jesús i que ho seguirem fent.

A la vora del pou (Quaresma 3)

2011-03-27T20:14:00.005+02:00

“A la vora del pou” -diu l’evangeli- Jesús estava assegut bonament, cansat de caminar. Es tracta, com el mateix relat assenyala, del pou del patriarca Jacob. Allí s’esdevé una llarga conversa entre Jesús i una dona samaritana.

A la vora d’un pou s’esdevenen encontres bíblics significatius: l’àngel del Senyor troba a Agar fugint de la seva mestressa Sara, i li diu que torni al campament, que serà mare d’una gran descendència a partir del seu fill Ismael. A la vora d’un pou l’administrador d’Abraham, encarregat de cercar esposa per Isaac, troba a Rebeca. A la vora d’un pou Jacob coneix a Raquel, la seva futura esposa. A la vora d’un pou Moisès coneix les set filles de Jetró i entre elles a Siporà, amb qui es casarà.

L’entorn d’un pou és l’indret més natural de trobament en un hàbitat semidesèrtic: abeurar els ramats, pouar aigua per la casa, beure un glop i descansar, són activitats imprescindibles on coincideixen homes i dones. En els relats bíblics mencionats treure aigua del pou esdevé motiu de diàleg, de coneixença, de servei o de protecció. Són encontres providencials que vertebren la tradició religiosa del poble d’Israel i l’omplen d’humanitat i de proximitat.

El trobament de Jesús i la samaritana -precisament en el pou de Jacob- connecta el poble israelita amb el poble samarità: “Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou” –etziba amb to reivindicatiu la dona samaritana. Aquell pou esdevenia el lloc d’encontre natural entre dos pobles separats pels habituals prejudicis ètnics i pels respectius lloc de culte. Els samaritans adoraven Déu en la muntanya del Garizim, visible des d’aquest pou; els jueus ho feien en el temple de Jerusalem, a dues jornades de camí.

Jesús, des del pou de Jacob, fidel a la seva tradició religiosa israelita, bandejant elitismes, no exclou els samaritans. Però Jesús reivindica que la salvació prové d’Israel: una salvació oberta a tots els pobles a través del seu messianisme que va més enllà de disputes ètniques i de llocs de culte: “els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat”.

Jesús no qüestiona el temple de Jerusalem, ni el temple de la muntanya de Garizim. Ell qüestiona que els llocs de culte es converteixin en propietats privades, en territoris exclusius i excloents. Jesús opta pels pous, pels trobaments a peu pla, enmig de la rutina i la quotidianitat. És en aquest terreny on la gent creu en ell: “Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell”.

És cert que els creients necessitem espais de culte per pregar, per trobar-nos, per celebrar la nostra fe, però també hem de saber trobar pous que ens apleguin i ens obliguin al diàleg amb els qui no compartim els mateixos espais de culte ni la mateixa sensibilitat creient.

Purim Sameah! (Cròniques jerosolimitanes 20)

2011-03-23T23:27:00.002+01:00

Arribem escassos minuts abans de les sis de la tarda de diumenge, l’hora de començar la celebració; ens sorprèn que només veiem una persona asseguda. No obstant, la sala multiusos està preparada per fer un ofici sinagogal. Aprofitarem per preparar bé la celebració, car és el primer cop que participarem en la festa de Purim.

En un ritual trobem les benediccions i pregàries que es fan abans i després de llegir tot el rotlle del llibre d’Ester, però no apareix el text bíblic que es llegirà i que ens agradaria seguir mínimament. Seguim remenant en la prestatgeria amb llibres a us dels fidels que hi ha a l’entrada de la sala. En un leccionari sinagogal de butxaca hi trobem l’apartat de Purim amb el text que es llegirà.

Mentre preparem aquest material comença a entrar gent i, atenció, molts venen disfressats! Ho havíem sentit a dir, però no deixa de ser un contrast veure’ls entrar així en un lloc de pregària. Especialment els infants, però també joves, adults i ancians aquest dia porten una disfressa. Es tracta de celebrar –seguint les indicacions del text bíblic- que Mardoqueu i Ester aconsegueixen alliberar el poble d’Israel de l’extermini. La jovialitat és evident i en la sala hi ha una mica més de rebombori que els altres dies. També cal dir que hi ha més assistència.

Una dona comença fent les tres benediccions prèvies a la lectura amb un semitonat i, amb la mateixa entonació, ella mateixa inicia la lectura del rotlle. Diferents lectors van succeïnt-se, sempre acompanyats d’un responsable que llegeix al seu costat i vetlla perquè el lector no salti cap línea i es llegeixi el rotlle sense cap omissió.

La lectura de rotlle d’Ester s’amenitza amb tota mena d’exclamacions i soroll de matraques quan se cita el nom d’Aman, el qui vol exterminar els jueus. També hi ha alguna frase escrita en negreta que indica que tota l’assemblea ha de participar i llegir-la. En definitiva, Purim és una celebració molt popular amb un ofici sinagogal molt pedagògic que convida a escoltar atentament un relat molt llarg i a participar-hi activament.

Condol (Cròniques sarrianenques 37)

2011-03-20T10:51:00.002+01:00

És alt, de complexió forta i ben plantat, però amb un posat vergonyós. Va mal afaitat i no gosa parlar a causa de la timidesa. Un company li fa d’interlocutor. La seva dona va morir fa dues setmanes, però ell no assistí al funeral perquè està a la presó. Ens demana que preguem per ella en l’eucaristia que som a punt d’iniciar en la capella del centre.

Li donem el condol i acollim amb delicadesa la proposta: mencionarem la seva dona en el record dels difunts de la pregària eucarística. Però també l’animem -si es veu amb cor- que en l’estona que deixem per fer pregàries espontànies ell n’afegeixi una.

Arribat el moment i, vencent la timidesa, l’intern fa una pregària senzilla, sentida, amb una veu pausada i serena que captiva a tota l’assemblea. La reacció quasi general és que la notícia era desconeguda.

Quan és hora de donar-nos la pau, aquest instant es transforma en un acte de manifestar el condol de forma educada, respectuosa i sincera. Els companys, un per un, se li atansen i l’estrenyen. Ell, amb un tendre rubor, es deixa abraçar. No hi ha res que commogui més a un pres que veure algú que ho passi pitjor que ell.

Esperem calmosament que acabin. Se’ns estova el cor comprovar com aquests homes endurits per les bufetades que els dóna la vida són capaços de reconvertir aquests instants en un mar de tendreses.

Les abraçades que els interns dispensen al seu company són una magnífica prèvia a la comunió que estem a punt de rebre.

L’ase que parlava (Cròniques jerosolimitanes 19)

2011-03-12T16:18:00.001+01:00

Li han aturat el primer permís penitenciari malgrat l’aprovació del jutge. La policia del centre argumenta que l’intern aprofitarà per fugar-se i, per justificar-ho, l’han tret dels tallers on treballava i l’han apartat dels altres interns. Està castigat.

Ell suporta aquesta injustícia en silenci, conscient que si reacciona malament serà donar-los la raó. Un altre intern, company seu, per fer-nos entendre que és millor callar i aguantar, ens explica aquest conte:

Hi havia una vegada un ase lligat a un carro. L’amo hi carregava al damunt barres de gel: seixanta quilos, vuitanta quilos, cent quilos, cent vint quilos...

L’ase, adonant-se que seguien carregant-li pes sense cap mirament, veié que a prop seu hi havia un home i el cridà. Aquest mirava a dreta i esquerra, però no veia a ningú, només l’animal.

L’ase insistia, fins que l’home l’esguardà fixament. -Sí, sóc jo el qui et parla!- reblà l’animal.

-Com pot ser que un ase parli? Això és increïble! – exclamà l’home, atònit del que escoltaven les seves orelles

- Et prego que parlis amb el meu amo – li suplicà l'animal- i li diguis que no em carregui tantes barres de gel com ho està fent.

L’home es quedà pensatiu per aquella demanda i li preguntà: - Per què m’ho dius a mi? Digues-li-ho tu mateix, ja que pots parlar!

- Mai de la vida! – respongué l’ase. - Si el meu amo s’assabentés que puc parlar, a més de carregar-me les barres de gel, també em faria anar pel carrer cridant: -Gel! Gel! Es ven gel!

Sabatilles noves (Cròniques jerosolimitanes 18)

2011-03-05T15:21:00.001+01:00

- Sabatilles noves! –li diem amb èmfasi mentre les assenyalem simultàniament amb el mentó aixecat i els ulls oberts. La visita a uns interns en un centre penitenciari està arribant a la fi i, després d’haver parlat seriosament i comentat les lectures de la missa del diumenge, la conversa esdevé més distesa.

- I són de marca, de les bones! – li insistim. Ell calla, complagut que ens haguem adonat d’aquest detall. Les seves sabatilles esportives, blanques i lluents, són el centre de les nostres mirades menys de la seva, que ens esguarda a l’expectativa.

- Deu fer poc que les has comprades, no? Estan ben llampants! –seguim burxant-lo.

- Fa uns tres anys que les tinc -respon finalment i de forma categòrica-. Però les cuido molt i les tinc molt ben guardades. Només me les poso en ocasions molt especials –respon mirant-nos als ulls i desvetllant públicament el seu secret.

La nostra broma ha posat en evidència –sense pretendre-ho- la importància que té per ell la visita del grup de voluntaris. Ara entenem el numeret que ens ha fet a l’entrar: s’ha tret la jaqueta de l’uniforme penitenciari que porten tots els interns i ens ha fet riure amb una de les seves bromes habituals; però en el fons ha volgut lluir la camiseta de marca que portava a sota. S’ha posat de vint i un botó per a rebre’ns malgrat les ínfimes possibilitats que li permet l’uniforme de la presó.

Quin privilegi formar part dels seus moments més especials.

Desfet (Cròniques sarrianenques 36)

2011-02-27T08:17:00.001+01:00

Va ben vestit i ben pentinat. Porta a la mà una bossa de plàstic blanca amb alguna beguda per oferir, com els altres interns que esperen per anar al vis-a-vis amb l’esposa, la nòvia, l’amiga o la família.

Ens saluda i ens comenta que avui no vindrà a missa. El motiu és evident. Està content, com els altres, perquè la rutina penitenciària avui es trenca de forma positiva i gaudirà d’aires externs.

No obstant, a l’hora de començar la celebració el veiem a la capella -assegut i capcot- amb els altres companys. “Què fas aquí?”, li preguntem. Abatut i desconsolat ens diu que la seva nòvia no ha vingut. Optem pel silenci, conscients que el dolor el té bloquejat. És com si el món li hagués caigut al damunt esclafant-lo. Un agut sentiment d’abandó li travessa el cor i l’ànima.

Durant la missa no té ni esma d’aixecar-se i se’l veu plorós i capbaix. Un company li posa el braç sobre l’espatlla, rodejant-lo amicalment. Acabada la celebració ens explica que ha trucat a la nòvia i li han dit que està hospitalitzada perquè s’ha volgut suïcidar amb una sobredosis. Està sola, el seu germà és drogaaddicte i ell és a la presó.

Desfet i impotent ens demana: “Padre, llámela y dígale que no se drogue”.

Increïble però cert (Cròniques sarrianenques 35)

2011-02-19T20:49:00.001+01:00

Som en un centre penitenciari de dones, a punt de celebrar l’eucaristia. És la nostra primera visita. Les internes i algunes voluntàries que col·laboren en la celebració entren esglaonadament a la sala i parlen entre elles esperant el moment de començar. Hi ha un rostre que ens és familiar i ens adonem que ens esguarda fixament. Li diem, des de lluny, que la coneixem, però no recordem el lloc. Ens cita l’espai comú que vàrem compartir fa anys i espeteguem espontàniament el seu nom. Quina coincidència!

Ens hi acostem i, amb tota naturalitat, li preguntem si fa de voluntària. Ella ens respon, amb els ulls apagats i abaixant la mirada, que està presa. No podem donar crèdit al que hem escoltat. “Per fiar-me de qui no m’havia de fiar” ens diu com a explicació de tot plegat. La policia la va detenir a la feina implicant-la amb els seus caps que es dedicaven a activitats delictives. Porta preventiva a la presó set mesos a l’espera del judici.

Malgrat el suport incondicional de la seva família l’estada a la presó li és un autèntic calvari. Els primers mesos li semblava que vivia una ficció, però a poc a poc ha anat resignant-se. Però el parlar i la mirada revelen un estat anímic depressiu per no dir ensorrat.

Expliquem això no per qüestionar el sistema judicial -que en aquest cas intuïm que es tracta d’un delicte important- ni tampoc per denunciar uns empresaris sense escrúpols.

Simplement posem en evidència que una persona normalitzada, que ha treballat en llocs digníssims i respectadíssims es pot trobar, sense buscar-ho, dins una garjola.

No podem estigmatitzar l’entorn penitenciari amb la superficialitat amb què ho fem i convençuts que nosaltres mai ens hi veurem involucrats. Cada intern o interna és una història digne de ser reconduïda i la seva realitat és molt més complexa del que ens atrevim a judicar sense miraments.

La judaicitat de Jesús i Pau (Diumenge 6)

2011-02-13T20:23:00.004+01:00

“Ensenyem una saviesa que no és del món present ni dels dirigents”. Sant Pau, dient això als cristians de Corint, podria semblar un líder sectari o un obscurantista que s’adreça en exclusiva als seus deixebles i els comunica unes revelacions divines a les quals no tenen accés ni els savis ni els poderosos.

Si considerem a l’apòstol un obscurantista o un sectari ens equivocarem de totes totes. Sant Pau significa exactament el contrari: com Jesús ell cremà la seva vida perquè tots els pobles i tots els humans tinguessin accés a la revelació de Déu, sense cap limitació ni cap exclusió. Jesús i Pau –en el segle I- són els abanderats d’un judaisme integrador que pretenia anar més enllà del compliment de la Torà o de la qüestió ètnica com a identificadors de la pertinença al judaisme.

Però Jesús i Pau eren dos jueus pietosos, circumcidats el vuitè dia, ben formats, complidors dels manaments de la Torà i seguidors de la seva tradició religiosa que en cap moment menystenen. Els dos estarien convençuts que la religiositat jueva no tindria cap raó de ser sinó s’irradiava enfora, no per anar a la caça d’adeptes i alimentar les seves files, sinó perquè la revelació de Déu arribés d’un cap a l’altre de la terra i el judaisme esdevingués quelcom integrador i universal.

Les crítiques de Jesús i Pau vers el judaisme que apareixen en els evangelis i les cartes no pretendrien trencar res –com tradicionalment interpretem els cristians-, sinó qüestionar per poder eixamplar més el cercle. Malauradament els cristians dels primers segles utilitzaren aquestes crítiques neotestamentàries com arguments definitius per trencar ponts i construir murs separadors amb el judaisme. Per la seva part, el rabinisme de l’època, incòmode amb aquell grup de jueus seguidors de Jesús i del carismàtic Pau que trencaven esquemes i acollien pagans, optaren per considerar-los heretges i expulsar-los del judaisme. Uns i altres van optar per tancar files enlloc d’optar per obrir-les.

Quelcom semblant ha passat amb la generació del concili Vaticà II que van obrir portes convençuts que l’Esperit Sant els inspirava a fer-ho. Trencaven esquemes i proposaven un cristianisme menys cultual i més social, més obert amb els mateixos germans cristians, amb les altres religions i amb qualsevol ésser humà. Es tractava d’una proposta integradora i universal.

Podem afirmar que s’hi van deixar la pell i els qui encara estan al peu del canó segueixen deixant-se-la. El resultat és el mateix que amb Jesús i Pau: un descrèdit de les autoritats religioses i un rebuig dels sectors més ortodoxes que fan un diagnòstic convençudíssim: la invasió laïcista i la pèrdua de religiositat que ha sofert la nostra societat és culpa d’aquesta generació que ho ha relativitzava tot. Així de durs i d’intransigents es manifesten, com els succeïa a Jesús i a Pau amb els seu entorn religiós.

Sant Pau diu als corintis que la saviesa que ell ensenya és amagada en la figura de Crist crucificat. Una saviesa que segueix costant d’entendre fins i tot als qui gosem anomenar-nos cristians.

Massa agosarat (Diumenge 5)

2011-02-06T20:08:00.005+01:00

“Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós”. Així és com sant Pau es va donar a conèixer als corintis. Especialistes en tècniques modernes –citades en anglès per impressionar- com el màrqueting, coaching, management, counseling i public relations li dirien que aquesta no és manera de presentar-se. No es pot convèncer a ningú, ni liderar res, ni vendre res, ni comunicar res si no es mostra fortalesa, seguretat i convicció, tot el contrari de l'apòstol: “Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós”. Així no es pot fer res de bo per la vida. Però sant Pau, desconeixent aquestes tècniques, no sols fa bandera del seu poc caràcter sinó també de la seva limitada oratòria: “no us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa”.

Per què l’apòstol es tira tantes pedres damunt la pròpia teulada? Per què es desqualifica sense cap vergonya? No està desautoritzant-se i provocant que la comunitat li perdi el respecte? Es tracta d’una confessió pública o més aviat d’una estratègia? Podem suposar que les dues coses. L’autoritat de Pau és tan clara pels corintis que pot permetre’s el luxe de posar-la en evidència, perquè vol evitar que la seva figura -o la de qualsevol altre- distregui a la comunitat de l’essencial que és Jesucrist clavat a la creu. La resta és només una mediació, útil si ajuda a centrar-se en Jesucrist, inútil si es perd en ostentacions humanes que provoquen gelosies, enfrontaments i divisions.

Hem de subratllar que l’estratègia paulina de manifestar les seves debilitats no és cap fotesa, sinó voler entrar directament en el cor de l’auditori i tocar-li la fibra. No hi ha res que desarmi més a una persona que escoltar algú exposant les seves febleses. No hi ha discurs més trencador que en lloc d’ostentar i presumir –com fem usualment- es dediqui a qüestionar-se públicament. En sant Pau l’objectiu és evidentíssim: “perquè la vostra fe no es fonamentés en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu”.

No és fàcil portar aquest discurs paulí a la nostra realitat eclesial. És massa agosarat, fins i tot temerari si mirem un cert entorn que està sempre a la que salta. No obstant, es tracta del discurs més convincent de tots perquè en ell apareix Jesús crucificat sense ombres que el tapin: o t’hi acostes o t’hi allunyes.

L’ostentació, la saviesa, el prestigi, l’eloqüència acostumen a esdevenir pantalles que amaguen les nostres debilitats, que incrementen la nostra vanitat i que brandem com arguments persuasius. Sant Pau parla del poder convincent de l’Esperit que es manifesta en la feblesa humana. Potser aquesta és la manera de ser sal de la terra i llum del món que fa referència Jesús a l’evangeli de sant Mateu.

Deu anys després (Cròniques sarrianenques 34)

2011-02-05T20:19:00.001+01:00

Ens hem creuat pel carrer. Les nostres mirades es resseguien mentre la sorpresa augmentava de forma progressiva fins que ens hem aturat. Després de deu anys ens hem reconegut. Ell va ser el primer resident del nostre recurs d’acollida. Un dia, sense dir res, va desaparèixer... Fins avui.

Ens explica moltes coses que no entenem adequadament car el seu castellà continua essent igual de precari. Captem que va tornar al seu país, però la mort esglaonada de la mare i del pare, junt amb les escasses expectatives de futur, el motivaren a retornar de nou a Catalunya.

Sembla que vulgui esbravar-se i ens ensenya un munt de documentació que branda amb nerviosisme. Li han renovat el permís de residència, però la policia li ha explicat que l’oferta de treball que porta és incorrecta. Li diuen que l’empresari l’està enganyant i que el denunciï.

- Com he de denunciar a qui em dóna treball!- respon amb un xiscle i iniciant un estat d’agitació que li provoca augmentar el volum de la veu i gesticular amb una exageració quasi teatral. Assegura i repeteix amb insistència que, sortit de la presó, no s’ha ficat en problemes i que retornat a Catalunya ha estat treballant sense contracte en la construcció, com ho corroboren les seves mans aspres i rascades. Presumeix de ser molt bo col·locant qualsevol tipus de paviment.

Però els tràmits administratius, a més de treure’l de polleguera, es converteixen en hores de feina no remunerades perquè treballa fora de la legalitat. La seva indefensió és absoluta!

No va ben vestit com anava abans, impecable i presumit. Porta roba gastada i bruta, un signe evident que la passa malament com ell mateix reconeix. Habita en un lloc indigne que de moment no pot deixar, perquè és on li envien les cartes per renovar els papers. Es pregunta, molt apesarat, perquè Déu el castiga amb totes aquestes penúries.

Li diem que ens vingui a veure si li cal roba o alguna altra cosa. Ens diu que ho farà dilluns al matí. Serà cert?

Impacte (Cròniques sarrianenques 33)

2011-02-05T00:04:00.001+01:00

Caminem pel carrer a pas decidit i enèrgic. El nostre cervell, a ensems, bull d’efervescència planificant un munt de coses. Aprofitem aquesta estona de camí per organitzar-nos mentalment l’agenda al ritme vigorós que marquen les nostres cames. Estem imparables!

De sobte, talment com una aparició, sorgeix per la cantonera del xamfrà, a la vora de la paret, la silueta d’un home vell. Porta un abric gruixut i un bastó que l’ajuda a caminar. Les seves passes són calmoses tirant a feixugues, esforçadament dignes. El seu rostre pàl·lid deu reflectir alguna malaltia que emplena la seva marxa d’un tendre coratge.

Aquesta presència que avança discreta vers nosaltres ens impacta amb tal contundència que, com si es tractés d’un acte reflex, ha aturat el nostre pas. Sense saber-ho ni pretendre-ho, aquest ancià ens ha sacsejat de cap a peus i ens ha posat en evidència. La constatació que fem és definitiva: el seu caminar dificultós i fràgil és molt més humà i molt més honorable que el nostre ritme apressat i consistent.

Interiorment avergonyits per aquesta descoberta amorosim el nostre pas mentre ens exhortem a no caminar com ho fèiem, ni pel carrer ni per la vida.

Decadència o fidelitat? (Diumenge 4)

2011-01-30T20:08:00.001+01:00

“Mireu qui sou els qui heu estat cridats”. Sant Pau adreça aquests mots a la comunitat cristiana de Corint per neutralitzar les seves ínfules i fer-los tocar de peus a terra. Els recorda que es tracta d’una comunitat amb poca gent instruïda, poderosa o de família noble. Sant Pau insisteix que els barems divins són ben diferents dels barems humans. El prestigi, el bon nom, l’economia, l’assistència i la qualitat del que es fa en una comunitat pot convertir-se i, de fet és així, en un motiu de gloriar-se, de posar-se medalles. Sant Pau no vol que els cristians de Corint caiguin en aquest parany, per això subratlla que “si algú es gloria, s’haurà de gloriar del Senyor”.

De forma semblant, la lectura del profeta Sofonies ens anuncia que Déu deixarà en el país “un poble humil i pobre”. Si llegim els versets precedents que la versió litúrgica ha escapçat, aquests ens expliquen que Déu foragitarà prèviament els altius i els arrogants que es vanten d’habitar en la ciutat de Jerusalem. El profeta posa en boca de Déu que només els humils i els pobres romandran a la ciutat, per la senzilla raó que confien més en Déu que en les pròpies capacitats.

Les benaurances de sant Mateu segueixen el mateix fil conductor. Jesús anuncia la felicitat als qui, segons els esquemes humans, no la gaudeixen ni la gaudiran: els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils –que tornen a sortir-, els cercadors de justícia, els compassius, els nets de cor, els pacífics, els perseguits. Segons la mentalitat general que respira la nostra societat, aquests col·lectius citats estan abocats al desconsol, a la frustració i al fracàs absolut.

El mateix podríem dir de la nostra església catalana on la mitjana d’edat és altíssima, on sembla que s’hagi trencat la cadena de la transmissió de la fe, on hi ha escasses vocacions a la vida sacerdotal i a la vida religiosa activa o contemplativa, on l’assistència a les misses dominicals va minvant, on es van agrupant parròquies i tancant convents. Sembla que haguem entrat en una fase de decadència progressiva que ens aboqui al desconsol, a la frustració i al fracàs absolut. I el que és pitjor, sembla que no sapiguem com evitar-ho i ens conformem en continuar una rutina que ens portarà irremeiablement a l’extinció.

Aquesta és una lectura humana de la situació, real, crua i colpidora. Però si ens fixem bé no ha tingut en compte la perspectiva de la fe que, en definitiva, intenta mirar les coses des de dalt, com Déu les miraria. Aquest moment històric que objectivament podem qualificar de decadent, des de la fe es converteix en un moment de fidelitats. El que avui dia llueix en la nostra església catalana no és el nostre prestigi, ni el nostre nombre, ni la nostra incidència. El que llueix és el Senyor Jesucrist, sense ombres ni distorsions. Com dèia sant Pau, i potser per força, actualment només podem gloriar-nos del Senyor. Què més volem? Tenim l’oportunitat de poder viure la nostra fe sense entrebancs ni interferències. Com deia el profeta Sofonies: “Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú”.

Cristians de frontera (Diumenge 3)

2011-01-23T20:10:00.009+01:00

“Jesús no anà a viure a Natzaret sinó a Cafar-Naüm”. Aquest canvi de domicili ressenyat per l’evangeli no és quelcom anecdòtic. La Natzaret del temps de Jesús era un poble aïllat en la part inferior d’un cercle de muntanyes i Cafar-Naüm era un pas obligat dels qui transitaven per la Via Maris, l’autopista d’aquell temps que unia Egipte i el Mediterrani amb Damasc i l’Orient. La mudança de Jesús a Cafar-Naüm respondria al desig d’irradiar el seu missatge en totes direccions gràcies a la ruta principal i als camins secundaris de la Via Maris. Ens ho corrobora el mateix evangeli quan diu: “Des d’aquell temps Jesús comença a predicar”.

A partir d’aquest moment Jesús es converteix en un “jueu de frontera”, però la seva originalitat no rau en ser un predicador itinerant, que ja n’hi havia; ni tampoc en anunciar un missatge genuí, car seguia el discurs dels antics profetes que exhortaven a la conversió i anunciaven una intervenció divina; tampoc pretendria fundar cap religió, sinó que el judaisme obrís portes i integrés els jueus “no practicants” i els pobles “propers” que vivien en aquelles terres.

Jesús anà decidit a l’encontre dels qui habitualment no es va al seu encontre. Començà per la recerca de deixebles, quelcom inconcebible, car eren els aspirants a deixeble els qui demanaven al mestre d’anar amb ell i no al revés. El motiu de la crida era clar: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”; pescadors dels allunyats del judaisme; pescadors dels qui eren a la frontera del judaisme; pescadors dels qui sempre es queden sense peix.

Per això Jesús habità lluny de Jerusalem, a la Galilea, una terra fronterera, lloc de passatge i amalgama de cultura jueva, grecoromana i oriental. Però no s’instal·là en una ciutat pagana com Tibèria, o Sèpforis, Cesarea de Mar o Cesarea de Felip: allí hagués quedat engolit per una manera diferent de veure i de viure la vida. Jesús anà a una localitat jueva que rebia constants influències de totes direccions. Aquest era el seu habitat geogràfic, religiós i cultural; un habitat no gaire diferent del nostre.

La nostra terra també és zona de fronteres geogràfiques, ètniques, culturals i religioses. Es tracta d’un lloc privilegiat pels nous “cristians de frontera” que vulguin agafar el relleu d’aquelles il·lusionades generacions de les dècades postconciliars dels anys seixanta i setanta, que anaven a l’encontre de tothom predicant -no un cristianisme nou-, sinó un cristianisme de portes obertes i integrador dels pobres, integrador dels qui estaven allunyats, integrador dels qui se sentien als límits o exclosos de la frontera eclesial.

Però han passat les dècades i aquells cristians de frontera han girat el cap i han vist que les fronteres s’han replegat, quedant al descobert i sense suport, qüestionats per la institució eclesial, menystinguts pels immobilistes, incompresos pels pocs que pugen al darrera i, per arrodonir-ho, manipulats pels qui no volen fronteres de cap mena per envair-ho tot amb la seva falsa pluralitat. Però la institució eclesial necessita la gosadia dels cristians de frontera per arribar a tothom i, alhora, els cristians de frontera necessiten la prudència de la institució eclesial per no quedar-se sols. Uns i altres han de vetllar que les distàncies no siguin tan grans que provoquin trencaments.

L’Església i la societat catalana necessita nous cristians de frontera que sàpiguen irradiar la Bona Nova com ho fa de forma extraordinària l’edifici de la Sagrada Família, un edifici de frontera cristià i català, aglutinador incessant de cristians, de creients i de no creients d’arreu del món. La bellesa arquitectònica, de marcada inspiració religiosa, esdevé un discurs creïble, respectable i atraient que mercès a la visita del papa ha quedat requalificat. Calen pedres vives catalanes que també facin un discurs creïble, respectable i atraient que esdevingui per a tots “una llum que resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”.

Vaig néixer nu (Cròniques sarrianenques 32)

2011-01-22T22:04:00.004+01:00

La conversa tracta del tema habitual: trobar feina, la que sigui. Però la seva situació ho fa molt més difícil. La condició de penat gairebé li impossibilita l’obtenció del permís de residència i de treball i, per tant, l’accés a una feina en les mateixes circumstancies que la resta. L’única sortida laboral és el treball il·legal o, en el pitjor dels casos, tornar a l’activitat delictiva. Aquesta és la crua realitat dels immigrats indocumentats que compleixen una condemna a la presó, els quals, malgrat aspirin a tenir una vida digna, en queden exclosos.

Però ell insisteix i reivindica –amb raó- una feina com a element fonamental per la seva reinserció, com la solució a tots els seus mals. El seu raonament és definitiu: vol guanyar-se la vida treballant com ho feia abans. És l’únic que li cal i que no ho troba. La crisi encara subratlla més aquesta dificultat. Li insinuem, com ho fem amb tots, el retorn al seu país i amb els seus, però això és quelcom que ningú no contempla. Només hi ha una possibilitat de retorn per a un immigrat: amb el cap ben alt.

Intentem revifar el seu descoratjament i la seva frustració, però sense amagar-li la crua realitat. Insistim que es tracta d’esperar l’oportunitat, de cercar el miracle que, alguna vegada, s’esdevé, però li repetim que la clau de volta de tot plegat és l’obtenció dels papers.

Cansat d’escoltar aquest argument tan suat dels papers i fart de sentir-se un zero a l’esquerra ens respon amb una sentida impotència que ens deixa palplantats: “Yo no naci con papeles, yo nací desnudo”.

La seva resposta ens ha tancat la boca. El treball és un dret fonamental, però no per a un "indocumentat" que ha estat a la presó.

Carregar-se el mort (Diumenge 2)

2011-01-16T20:09:00.007+01:00

“Carregar-se el mort” és una locució que utilitzem habitualment quan hem d’encarar unes culpes que no són pròpies. "Carregar-se el mort" és assumir les conseqüències de quelcom que no hem fet i, evidentment, això no agrada a ningú. Per tant, l’ús més corrent d’aquesta expressió té connotacions negatives.

No obstant, malgrat aquesta negativitat, hi ha ocasions en que assumim amb determinació aquestes conseqüències perquè així alliberem o ajudem a persones molt properes com poden ser els fills, els nets, els pares, els germans, amics íntims, etc. Per tant, això de “carregar-se el mort” serà viscut de forma positiva o negativa segons es tracti d’una persona que estimem o no.

El que provoca les nostres queixes i el nostre enuig és haver d’assumir les situacions provocades per terceres persones que no coneixem, o per persones que ostenten responsabilitats socials, econòmiques o polítiques que marquen els criteris de la nostra quotidianitat. El que sí és del tot injust és que la malícia d’uns provoqui que altres es vegin sotmesos a la pobresa, a empresonaments, a malalties, a persecucions, o a la manca de drets fonamentals.

Seguint amb la nostra locució podem afirmar que Jesús és el “qui es carrega el mort” de tots plegats i de totes les situacions, sense excloure res ni a ningú. És el que Joan Baptista subratlla al veure’l: “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui pren damunt seu el pecat del món”. Jesús no contempla el pecat del món, el pren de forma voluntària damunt seu per redimir-lo. Trobar algú que assumeixi les debilitats, els pecats i les maleses d’una persona estimada és factible, però trobar algú que ho faci per a tothom és quelcom exclussiu de Jesucrist.

Aquest gest de carregar-se al damunt les culpes de tothom està reservat a persones molt santes, i sobretot a Jesucrist. Ell és l’únic que pot trasformar el nostre pesar en alleugeriment, el nostre dolor en bàlsam, les nostres frustracions en pau interior. Jesús fa el que fa amb nosaltres perquè és el servent escollit de Déu, el seu Fill carregat d’autoritat divina, per fer arribar la salvació d’un cap a l’altre de la terra.

Investidures (Baptisme del Senyor 2011)

2011-01-09T20:20:00.005+01:00

Fa quinze dies i escaig que presenciàvem la investidura del nou president de la Generalitat. L’acte va tenir tres moments principals. Primer, el discurs d’investidura. El segon moment va se l’elecció. Per últim, tingué lloc la cerimònia d’investidura. Doncs veurem com les lectures d’avui també tracten del mateix, però no d’investidures humanes, sinó divines.

En la lectura del profeta Isaïes hem escoltat un discurs d’investidura pronunciat per Déu mateix, que presenta solemnement el seu candidat: “Aqui teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”. Es tracta de l’anomenat “Servent de Jahvè”, escollit per Déu per desplegar un sòlid programa de govern: portar el dret a les nacions amb fermesa, no cridar ni alçar la veu, no trencar ni apagar allò que és feble, ser aliança del poble, ser llum de les nacions, tornar la vista als cecs, alliberar els empresonats. En el cas d’aquest Servent de Jahvè, l’elecció ha estat prèvia, i la cerimònia i el discurs d’investidura eren una sola cosa.

Si algú volgués buscar les pessigolles diria que el president de la Generalitat ha estat votat, i el servent de Jahvè és designat a dit. Per a un no creient és tracta d’una imposició mancada de sentit democràtic. Per a un creient és tracta d’una llarga campanya de preparació, feta de coneixences mútues i de diàlegs constants: “T’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat”.

Passem a l’escena evangèlica del baptisme de Jesús. La podem resumir com una cerimònia d’investidura –divina- amb un brevíssim discurs final –diví- que proclama l’elecció. Primer de tot, Joan Baptista reconeix i manifesta la grandesa del candidat: “Com és que tu vens a mi?”. Són els prolegòmens. Després del bateig els cels s’obren, l’Esperit de Déu baixa com un colom, una veu parla del cel: es tracta d’una litúrgia celestial que solemnitza el moment i que subratlla la seva transcendència.

“Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” és el discurs d’investidura i l’elecció. Són unes paraules clares i cenyidíssimes que descriuen el candidat: és el fill de Déu, és el seu estimat, és el seu escollit. Com en el cas d’Isaïes podriem qüestionar el modus procedendi de l’elecció, aparentment sobtada i que sembla anul·lar la llibertat humana. Aquesta no és la manera de funcionar del Déu bíblic.

En l’escena veiem un Jesús adult -trenta anys diu la tradició-, que celebrant religiosament el Shabat, participant en les pregàries sinagogals i en les festes de pelegrinatge a Jerusalem, resant les múltiples pregàries diàries que acompanyen un jueu pietós com ell seria, Jesús va descobrint qui és i què ha de fer.

L’escena del baptisme és la confirmació de tot plegat, la investidura divina de Jesús, el candidat més adequat que Déu pugui oferir a la humanitat. Un candidat preparat, format, disposat i ressuscitat. Només cal creure, assumir i seguir el seu programa, no de govern, sinó de vida.

Naixement i manifestació (Epifania 2011)

2011-01-06T20:23:00.006+01:00

Nadal sense l’Epifania seria una anècdota. L’Epifania sense Nadal seria un bluf. Són dues frases concíses que mereixen explicació. L’escena del naixement de Jesús –Nadal- apareix explicada en els evangelis com un esdeveniment molt local. Més enllà dels pares i dels pastors de la contrada ningú més se n’assabenta, excloent els àngels del cel que sí que se’n fan ressó cantant: "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes".

Però l’entrada en escena dels savis d’Orient significa tot el contrari. La nativitat de Jesús es converteix en un esdeveniment universal. El cel ho anuncia amb una estrella lluminosa, uns savis venen de ben lluny a contemplar-lo i a retre-li homenatge, el rei i la capital de Jerusalem s’inquieten pel succés, els sacerdots i els lletrats ho confirmen citant l’Escriptura. Tot queda afectat pel naixement de Jesús. Aquest és, en síntesi, el missatge de la festa d’avui. El mot Epifania, que literalment siginifica: “manifestació”, ja ho diu tot.

Per això Nadal i Epifania són dos moments inseparables del mateix esdeveniment, dues cares de la mateixa moneda: l’encarnació i la manifestació de Déu a tots els pobles. Tot plegat concentrat en la persona de Jesús. Si Jesús neix no és per fer contents a uns quants deixebles i amics, sinó per irradiar a tots els pobles una bona nova. Si Jesús es manifesta de forma esclatant, no és per impresionar i aclaparar els humans, sinó per subratllar el valor de la seva condició humana.

Nadal i Epifania també han de ser dos moments inseparables de la nostra vida de fe. No podem reduir la nostra condició cristiana a uns caus d’intimitat on ens trobem a gust i prou. Cal irradiar, començant pels més propers, i també arreu, el que creiem i el que vivim, si és que estem convençuts de la seva validesa. Tampoc podem reduir la nostra fe a deixar-nos impresionar per uns moments impactants i emocionants: la missa del gall o del pollet, la vinguda del papa, el Via Crucis de Setmana Santa, pelegrinar a Lourdes, a Roma, a Assís o a Terra Santa. Cal després arromangar-se per omplir de contingut la nostra rutina.

La nostra fe és quelcom personal, però d’abast universal. No podem trencar aquesta doble dimensió. Demanem als savis d’Orient que ens donin una mica de la seva alegria immensa al contemplar l’estrella i l’Infant, per poder assaborir amb joia i amb convicció el misteri de fe, per fer el que ens dèia el profeta Isaïes: "Alça els ull i mira al teu voltant".

Protecció divina (Sagrada Família 2010)

2010-12-26T19:19:00.003+01:00

“Un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep”. Podríem dir, en llenguatge popular, que es tracta de l’àngel de la guarda de sant Josep. Són dos cops que apareix aquesta frase en l’evangeli, i que converteixen aquest misteriós àngel en l’autèntic protagonista del relat. És ell qui avisa a Josep que fugin a Egipte. És ell qui anuncia la mort d’Herodes i li diu de tornar a Israel. Més veladament, l’evangeli diu que Josep, en una revelació enmig d’un somni, decidí anar a Galilea un cop arribats a Israel.

Els somnis, les revelacions, l’àngel que parla, són un escenari religiós molt expressiu i entenedor. El missatge és clar i doble. Per una banda, Déu protegeix solícitament la Sagrada Família. Per altra banda, Josep sap estar atent, alhora, a les circunstàncies que l’envolten, i a la veu de Déu que li parla.

Nosaltres també –com sant Josep- procurem protegir les nostres famílies dels impactes provocats per la quotidianitat o els imprevistos. Es tracta d’assolir el màxim de seguretat i de preveure possibles infortunis, mitigant tant com puguem els seus efectes. Per això ens fem assegurances mèdiques, assegurances de vida, assegurances de la llar, assegurances a tot risc del vehicle, assegurances d’accidents, assegurances de viatges, etc...

No obstant, veiem com quelcom anecdòtic o secundari el procurar-nos algun tipus de protecció divina. Els àngels de la guarda actualment els tenim a l’atur, avorrits que ningú els demani suport i ajut. El que ens passa o ens pugui passar estem convençuts que és fruit de les circumstàncies i de l’atzar, on Déu no té art ni part, llevat de quan quelcom greu ens sacceja: aleshores sí que denunciem la seva passivitat. Però tots els masses piquen. L’altre extrem d’excloure a Déu de la nostra realitat seria caure en un dirigisme diví, on tot està prescrit i marcat, on els humans esdevenim unes simples titelles.

Sant Josep representa un posicionament intermig digne de tot elogi i digne de ser imitat. Cal mirar de front la quotidianitat que ens envolta, per difícil que sigui, i respondre amb les nostres capacitats. Cal també mirar al cel, per estar atents a les sempre misterioses i subtils intervencions divines. Les nostres circunstàncies personals, de parella, i familiars, per molt que les cuidem materialment, sempre necessitaran d’una cura que prové del cel. Acostumem-nos a tenir-la present, a demanar-la, i potser constatarem que això que un àngel parli en somnis és molt més que una imatge literària.

Matí de Nadal a la presó Model (Nadal 2010)

2010-12-25T20:16:00.011+01:00

Entrem i ajustem la porta de fusta que hi ha al carrer Entença. Com és habitual, a l‘esquerra, dos mossos vigilen l’accés darrera una pantalla metàl·lica, que només els deixa visible les espatlles i el cap. Els diem bon Nadal. Atravessem el pati que ens porta, en línia recta, al reixat principal. A la seva dreta hi ha la sala on els familiars, parents, o amics dels interns, esperen el seu torn per accedir a visitar-los.

Escoltem el nostre nom d’algú que està en aquella part del pati. Girem el cap. És un jove de 25 anys que havia residit -quan en tenia 18- en els espais d’acollida que hi ha al convent. Feia un parell d’anys que no sabiem res d’ell. Ens abracem calorosament. Ens diu que ahir va passar a saludar-nos i no ens va trobar. Viu fent de pagès entre el Bages i el Berguedà. Fa bona cara i està eixerit. Ha baixat a Barcelona a acompanyar a una família que el van ajudar i que ara tenen un fill a la presó. Els feia vergonya entrar a la Model i ell s’ha prestat a fer-lis companyia. Quin detall! Quina il·lusió veure com aquest xicot tira endavant! La nostra conversa no pot durar gaire, car a les 10 comencen les misses. Ens acomiadem efusivament i ens diu que dilluns ens vindrà a visitar.

Seguim el nostre camí i passem pel primer reixat, pel segon, i pel tercer, saludant i desitjant bon Nadal als funcionaris que avui els toca treballar. Arribem a la capella quan són a punt de començar. Tres guitarres, una pandereta i un cantor animaran les dues misses. Acompanyem al capellà del centre concelebrant amb ell. Això ens permet fixar-nos més en els petits detalls: al nostre costat un intern té els ulls plorosos tota la celebració, les nadales van escalfant progressivament un ambient avui més entristit, les pregàries espontànies expressen més que mai les ganes d’estar a prop dels seus, al moment de la pau tots tenen ganes de ser abraçats pels capellans.

Li diem a un intern que té mala cara. Ens explica que fa dies que no pren la metadona. Vol tenir el cap clar per pensar, sense boires que l'enterboleixin. Diu que aquests dies de Nadal li agrada reflexionar. Un altre intern ens diu que segurament coneixerem algú que sigui pobre. Ens dóna una tarja telefònica de 5 euros perquè algú pugui trucar a casa seva. Un altre intern ens explica que ahir a la nit va veure per la televisió la missa del gall presidida pel papa al Vaticà. Ens confessa que li queien les llàgrimes al veure-ho i no se n’amagava, malgrat les burles dels seus companys de cel·la. Un altre intern, un dels que van ser confirmats la setmana passada, després de missa, en un racó, ajuda a un company que no deu saber escriure català o castella. Li escriu una instància que serveix per demanar al centre qualsevol cosa. Un altre intern que ha aconseguit sortir d’una galeria on hi ha interns més conflictius, ens demana per confessar-se. Vol canviar.

Abraçades càlides, pregàries sentides, reflexió, llàgrimes d’emoció i d’enyorança, ajut als altres, ganes de canviar. Això és Nadal en un centre penitenciari. En essència, molt semblant al nostre. Qui sap si, més genuïnament dolorós que el nostre.

Senyals prodigiosos (Advent 4)

2010-12-19T19:14:00.001+01:00

“Demana al Senyor un senyal prodigiós”. Així de fàcil Déu li posa les coses al rei Acaz. Déu s’ofereix a obrar el prodigi que el rei li demani, sigui quin sigui, tan avall o tan amunt com al rei li plagui. Aquest oferiment diví tan extraordinari és, sorprenentment, rebutjat pel Acaz: “No en vull demanar cap, no vull temptar el Senyor”. Quins falsos escrúpols! o quina prevenció! o quina curtedat la del rei! de rebutjar una proposició divina de tals dimensions!

És aleshores quan el profeta Isaïes entra en acció, exercint de mediador entre Déu i la casa reial de Judà. En primer lloc critica la mediocritat i poca lucidesa del rei: “¿No en teniu prou de fer-vos pesats als homes que fins us feu pesats al meu Déu?”. En segon lloc anuncia que encara que el rei rebutgi un signe diví, aquest vindrà: “La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel”.

Semblantment passa a l’evangeli. El prodigi diví obrat amb l’embaràs de Maria és rebutjat per Josep en un primer moment. Vol desfer l’acord matrimonial en secret, i deixar Maria a l’intempèrie. En aquest cas, el mediador és un àngel, que fa recapacitar a Josep, el qual, finalment, “la prengué a casa com a esposa”. Els designis divins, malgrat els estira i arronsa, acaben finalment concretant-se en la realitat dels humans.

També podem establir paral·lels amb la nostra realitat. Déu continua proposant i oferint signes de la seva presència, potser no tan prodigiosos com li oferia a Acaz, però tanmateix signes. El nostre moment històric, com sempre passa, està massa preocupat per esperar signes portentosos del cel. Tenim crisi econòmica, ens volen pujar l’edat de jubilació, els controladors fan vaga i no ens deixen viatjar, ens pujaran la llum i la tarja de metro al començar l’any, i el Barça lluirà propaganda a la samarreta. Enmig de tantes contrarietats qui està per esperar miracles divins! A més, en els nostres temps, els qui fem signes prodigiosos som els humans gràcies a la ciència i a la tècnica. No ens calen intervencions divines. La ciència i la tècnica són els nostres déus actuals i només a ells hem de donar culte.

I nosaltres continuarem encaparrats com el rei Acaz, o sabrem reaccionar com sant Josep, però sigui quina sigui la nostra reacció, Déu continuarà pacientment i amorosament desplegant els seus designis, ja sigui de forma directa, ja sigui amb l’ajut dels qui, sabent-ho o no, li fan de mediadors. Els propòsits divins, malgrat els estira i arronsa humans, acaben finalment concretant-se en la nostra realitat, perquè Déu és l’únic Senyor de la història.

Sou vós o n’hem d’esperar un altre? (Advent 2)

2010-12-12T20:07:00.002+01:00

"Sou vós o n’hem d’esperar un altre?," es pregunta Joan Baptista sobre Jesús. El seu empresonament li és motiu de desconcert i necessita algun tipus de confirmació. El seu coratge d’anunciar públicament una renovació social i religiosa, i la seva esperança de ser escoltat se li han girat en contra. Ara està empresonat. Sort d’alguns deixebles fidels que li fan de portaveus, però les autoritats del moment l’han engarjolat.

No és fàcil mantenir la personalitat quan l’opinió pública se’t gira en contra. Antigament perquè l’autoritat política i religiosa dominava l’opinió pública sense problemes. Avui dia perquè els poders polítics i econòmics la controlen i la manipulen fàcilment amb els mitjans de comunicació.

Joan Baptista expressa, amb la seva pregunta desconcertada, el sentiment de molts creients de casa nostra. A diferència d’ell no estem empresonats: vivim en un país democràtic, plural, respectuós i garant de les llibertats personals i col·lectives, però sí que ens sentim molt condicionats i amb poc espai públic per manifestar la nostra religiositat. Tanta pressió subtil en contra provoca defalliments i abandonament de la fe, justificats amb els arguments que ens subministra tan habitualment la mateixa opinió pública: som antiquats, anacrònics, immobilistes, piramidals, clericals, poderosos, immorals, etc, etc... Sembla que cada abandonament de la fe esdevingui un alliberament personal, un triomf de la societat, i a més un bé col·lectiu.

El temps del profeta Isaïes, en concret de l’anomenat segon Isaïes, són també èpoques de desconcert. El profeta, conscient del defalliment en la fe, exhorta a la cohesió: “Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als cors alarmats: sigueu valents, no tingueu por!”

Sant Jaume també escriu, en temps del Nou Testament, a una comunitat desoncertada. Per això els diu: “Voleu un exemple de paciència en els mals tractres? Preneu el que us donen els profetes”.

Advent és temps d’esperança, i també de perseverança. La perseverança no és més que l’esperança convertida en resistència activa i convençuda. La perseverança s’alimenta de la vivència de fe, i malgrat els defalliments i desconcerts, ens manté ferms. Jesús és la nostra esperança. Jesús és el fonament de la nostra perseverança.