Un cafè (Cròniques jerosolimitanes 33)

La tranquil·litat del Xàbat, el dia jueu de repòs, sembla afectar també la zona àrab, al menys de bon matí com és ara. Sortint per la porta de Damasc enfilem per les botigues del carrer Profetes. Ens aturem, com acostumem, a demanar un cafè àrab en un mostrador encarat al carrer, però no hi ha ningú a la barra, ni dins el local... Reconeixem l’amo unes botigues més avall fent-la petar animadament. Constatant que no ens ha vist, ens hi atansem i, amb delicadesa, li assenyalem el seu establiment. Amb la paraula a la boca, reacciona impulsivament  i ens segueix però, aturant-se, gira enrere per acabar la conversa que li hem estroncat.

 

- Ara vindrà...– ens diem confiats, però errem. La xerrada segueix... i segueix... i passa l’estona... L’escena ens sembla divertida i, vencent la impaciència, ens deixem portar per la situació, esguardant amb un somriure el propietari que, finalment, decideix acostar-se al seu negoci.
 

Asseguts en unes cadires de plàstic enmig del carrer hi ha dos homes prenent un te. Un d’ells, li diu quelcom a l’amo mentre ens assenyala. Pel gest entenem que es tracta d’un retret per fer-nos esperar.

Això ha sulfurat el propietari que, enlloc de venir capcot a atendre’ns, s’ha atansat decididament al qui l’ha criticat que, aixecant-se d’una revolada, s’ha allunyat amb prevenció. L’amo l’ha esbroncat enèrgicament mentre agafava la cadira buida amb el gest de tirar-la-hi. L’esbroncat, el propietari, el company assegut, i nosaltres mateixos sabíem que no ho faria. Formava part de l’escenografia àrab per exhibir públicament l’enuig. Però segueix increpant-lo mentre, a la fi, es dirigeix rere el mostrador.

- Un cafè! - li demanem, després d’adreçar-li uns mots d’assossec. Marxem amb el got de cartró a la mà, admirats que enlloc de confortar ell la nostra llarga espera, hem estat nosaltres qui ho hem fet.