diumenge, 23 de maig del 2010

Dons de l'Esperit (Pentacosta 2010)

En aquest temps de Pasqua, com cada any, em toca preparar infants per la Primera Comunió i adolescents per la Confirmació. Amb aquests darrers, experimento especialment la dificultat de fer entendre el sagrament, una cosa, al cap i a la fi, que no es veu ni es toca ni es pot identificar amb cap experiència sensible. El relat de la Pentacosta dels Fets dels Apòstols ens parla de vent i de foc, però si mirem de recordar la nostra pròpia confirmació, possiblement no vam percebre res de semblant. Potser sí que vam experimentar una emoció religiosa en aquella ocasió, però tampoc això no és el sagrament, que també és real sense emocions. Estem parlant d'una realitat de fe, que ve de Déu i toca el més profund del nostre interior, però que escapa a la nostra sensibilitat.

Tots nosaltres, batejats i confirmats, hem rebut el do de l'Esperit Sant. Però si aquest do no és sensible, com podem saber quan estem deixant-nos portar per Ell i quan ens estem deixant portar per altres coses? Les lectures de la Pentacosta ens donen algunes pistes, alguns efectes de l'Esperit que ens poden ajudar a saber si ens estem deixant guiar per Ell.

1. Tant l'evangeli com els fets ens presenten els apòstols reunits, i els fets especifica que estaven pregant. L'Esperit Sant es dóna en l'Església i condueix cap a l'Església, tendeix a crear comunió, a reunir una família al voltant de Jesucrist. Un itinerari que s'allunyi de l'Església, que porti a no valorar la pregària i la celebració amb els altres cristians, difícilment pot ser atribuible a l'acció de l'Esperit.

2. L'Evangeli ens presenta els apòstols amb les portes tancades per por. El contrast és evident amb el final de la lectura dels Fets, quan surten al carrer i anuncien amb valentia la Bona Nova, essent entesos per gent de totes les llengües. Possiblement també aquest és un senyal a considerar: si la nostra vivència cristiana està marcada per la por (o per la vergonya, la manca de decisió, la passivitat o la queixa constant, que en són fills), senyal que estem obeient altres veus, no la de l'Esperit.

3. Jesús diu als deixebles: "Com el Pare m'ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres". El cristià és un enviat de Jesús per donar testimoni de la seva fe. Cadascú al lloc on és, des de la vocació a què Déu l'ha cridat, l'Esperit Sant ens mou a descobrir ocasions en què expressar allò que creiem i convidar els altres a participar-ne, començant pels qui tenim més a prop, especialment fills o néts que depenen de nosaltres per desvetllar la fe.

4. La lectura de sant Pau ens fa veure com d'un sol Esperit en surten diversos dons, cada un en bé de tots. Semblantment, els Fets ens presenten com totes les llengües i pobles s'uneixen en la confessió de la fe. Déu no fa fotocòpies, ni té motllos. L'Esperit Sant condueix les persones no a copiar models externs, sinó precisament a descobrir allò que tenen de més autèntic i a aportar-ho confiadament, aprofitant les complementarietats amb els dons dels altres i acceptants els propis límits.

Ben cert que l'Esperit Sant té altres efectes a més d'aquests. Però amb això ja tenim algunes pistes per poder discernir la seva veu. Si ens deixem portar per Ell, arribarem a aquell font d'alegria que brolla en el nostre interior, tan forta i pura, que esdevé la garantia de la vida eterna que se'ns ha promès.